Barça – Jaume Mestres

Sant Boi de Llobregat, 19 de gener de 2011
Avui juga el Barça contra el Betis, un equip de Segona. Ni que sigui líder del grup no deixa de ser un equip de Segona Divisió. Juguen a Sevilla, al camp del Betis. Quan el Betis va venir al Camp Nou, el resultat va ser 5 a 0 a favor del Barça. TV3 emet la pel·lícula L’habitació del pànic. Decideixo veure-la. És una pel·lícula que encara no he vist i que em fa certa gràcia. Potser perquè la protagonitza Jodie Foster. Comença la pel·li. Així que apareixen els malfactors que intenten entrar a la casa començo a angoixar-me. Mare i filla, de 8 anys, soles, a mercè d’uns lladres. Pot passar de tot i res de bo. Aquests ingredients són un bombó pels guionistes, ho tenen relativament fàcil espantar i angoixar els espectadors. Desconnecto. Opto per mirar el capítol 10è de la segona temporada de la sèrie The Tudors. El darrer capítol que tinc a casa. Em falten veure les dues temporades restants, la tercera i la quarta. A Espanya, els devedés de les dues darreres temporades encara no s’han comercialitzat. Dimarts van dir-me a l’Fnac de la plaça Catalunya que la tercera temporada no apareixerà fins l’any vinent. A Estats Units estan editades i disponibles les quatre temporades. D’aquí que dimarts mateix a la nit vagi decidir comprar els devedés que em falten a Amazon. A esperar que arribin. Miro el darrer episodi, com deia. El que porto vist de la sèrie, del començament fins ara, em sembla d’un altíssim nivell. The Tudors és una sèrie acurada, d’extremada qualitat. Ara recordo el comentari que va fer-me M. C.: “He vist alguns capítols, el vestuari és molt maco; l’ambientació també”. Això és cert, però entristeix que una professora d’Història assenyali aquestes qualitats -i no d’altres més substancioses- com el més remarcable. Al capítol que miraré avui veuré l’execució d’Anna Bolena. És un capítol brillant. El tempo i la tensió creixent són duts amb un domini perfecte. Les interpretacions i la realització ratllen l’excel·lència. És una obra feta amb rigor. Em fa feliç poder gaudir de tant talent. En aquest capítol presenten la reina-esposa, avorrida per Enric VIII, gairebé com una santa. Anna Bolena no ho era en absolut, de santa. Ni tan sols devota. Potser tots ens tornem pietosos quan ens veiem l’ombra de la mort a sobre. Ara m’hauré d’esperar que arribin la resta de capítols d’Amèrica per completar la sèrie. Acabat l’episodi encenc la ràdio. El Barça ha perdut per 3 a 1 contra el Betis. Els locutors fan mans i mànigues per justificar-ho. Pot justificar-se la derrota del “millor equip del món” davant un equip de Segona Divisió de la lliga espanyola?

Són les 8 del vespre quan entro a la barberia que hi ha al carrer on visc. El barber em saluda, ens coneixem de fa temps. Sawatdí krap!, diu l’home sense treure’s la mascareta vermella que li tapa la boca. Ara mateix talla els cabells a un individu gras, d’enorme cabellera i gran bigoti. Al pit porta penjats talismans, capelletes amb antigues imatges de budes tingudes per sagrades i poderoses. Segur que l’home creu que sense aquestes icones ja hauria perdut la vida o n’hi haurien passat encara de més grosses. Havent-me saludat, el barber fa saber a la clientela que sóc de Barcelona. Em miren. Un vellet alça la mà dreta i amb dos dits dibuixa la V de victòria. “El veig molt animat, a vostè”, li engego.
Saben que aquesta matinada (3/4 de 3, hora tailandesa) el Barça se les haurà contra el temut Inter de Milà, dirigit pel ferotge Mourinho. Els tais són uns grans afeccionats al futbol. La majoria, però, són seguidors d’equips anglesos. Coneixen la Premier League a la perfecció. Detecto que els clubs que concentren més fanàtics són el Manchester United (mèn iú, que diuen els tais), el Manchester City, l’Arsenal, el Chelsea i el Liverpool -pronuncien Àsenan, Txéssi, Lívepun. Per la resta d’equips europeus, els tais mostren un interès menor. Però això no treu que reconeixent el Barça com el millor equip europeu de la temporada passada li professin un gran respecte. Els agrada el Barça, m’adono de la simpatia que desperta el club quan de vegades surt a les converses que mantinc amb gent d’aquest país.
Esperant el meu torn i mentre el barber em talla els cabells, el Barça és l’estrella. Aficionats com són els tais al joc, em demanen pronòstics. Em mostren fulls d’apostes amb el nom d’equips europeus que juguen aquesta setmana. Tot escrit en tailandès, és clar. Si ho sé és perquè m’ho expliquen, que jo de llegir tai no en sé un borrall. La totalitat de la conversa es desenvolupa en tailandès. Pobre de mi, quantes vegades haig de demanar-los que posin el fre i que parlin ben a poc a poc. La passió que encén el futbol és universal.
El vellet em demana pel preu de les entrades. Quan els ho dic l’home posa el crit al cel. “Senyor -manifesta-, però si el que costa una entrada aquesta nit per veure el Barça és la mesada del meu nét!”. Un altre em demana pels preus dels seients VIP. “Mireu, jo no he estat mai a la llotja ni assegut als seients de luxe, però em consta perquè ho he llegit a la premsa que un crack del beisbol americà ha pagat 1800 euros per quatre seients VIP”. El que no els explico és que l’estrella veneçolana Carlos Guillén, dels Detroit Tigers, finalment no assistirà al partit del Barça dels seus somnis perquè ell i família van fugir escaldats de Barcelona després d’haver estat esquilats a la Sagrada Família per un hàbil carterista. Per què els hauria d’explicar penes que ens fan avergonyir i que, a més, no vénen gens a tomb.
Salta el que porta la llista de les apostes: “Amb les begudes i el menjar que donen als VIP, també hi va inclòs el whisky?”. I és que els tais no conceben la vida sense whisky. El whisky i la cervesa, les seves grans passions. Begudes que consumeixen en grans quantitats mentre s’esplaien veient els partits de la Premiere League i aquesta nit, no en tinc cap dubte, el Barça.