“Bon dia, Pepe.
Estic ferit. Aquest matí una moto se m’ha tirat a sobre. Traspassava una carretera badant quan de sobte la moto m’ha envestit. La culpa és meva. Del tot. Per badar i no mirar abans de traspassar. La cuixa dreta, aproximadament a 15 cms per sobre el genoll, tirant cap el darrere. No em fa mal, però l’hematoma és considerable. Al cap d’unes tres hores de produïr-se l’accident he decidit anar a l’hospital. Una inflamació immensa. I no exagero. M’han embenat la cama a l’altura del cop. M’han proposat quedar-me a l’hospital fins demà al matí. Quan el metge ha vist la cara que he posat (pots imaginar-te un hospital tercermundista ple de mosques i mosquits i brut com la tinya?). Doncs això. Així és l’hospital de Mukdahan, la poblacó tailandesa arran del Mekong on sóc ara mateix. Una cosa addicional és el menjar. Aquí és difícil menjar alguna cosa que estigui en bones condicions. Gairebé a cada menjada problemes a la panxa. En fi, vaig tirant com puc.
Perdona aquestes exclamacions de nen petit. Però ja se sap, quan et veus tan vulnerable baixes a terra i t’adones de l’enorme fragilitat en tots els sentits. Vigília de cap d’any i aquí em trobo, amb un hematoma de collons a la cuixa dreta i menjant malament. I atemorit. El metge diu que s’ha de veure com evoluciona. Que si el morat augmenta de tamany que torni a l’hospital. Demà al matí, ni que l’aspecte hagi millorat, tinc hora pel metge. M’ha receptat unes pastilles. Es diuen Transamin, de 250 mg. Que en prengui una després de cada menjada. De moment ja n’he pres una.
Creus que pot derivar a una cosa perillosa? Puc estar tranquil? T’asseguro que estic ben espantat.
Si llegeixes l’email aviat digue’m alguna cosa, sisplau. Ara mateix estic connectat a l’hotel, amb la pota estirada sobre una cadira.
Tot sol i macat, en un lloc ben inhòspit”.
Arriba de pressa l’email del meu amic metge. Li envio un correu a l’acte:
“Moltíssimes gràcies, Pepe, per la teva rapidíssima resposta. Una resposta que em tranquil·litza.
Llavors, aquell metge per què m’ha proposat passar la nit a l’hospital?
Segueixo assegut davant el portàtil, a la planta baixa de l’hotelet on poso. Hi ha internet sense fils. A la taula del meu costat seuen tres homes que no paren de beure cervesa. Una llauna rere l’altra. Un està torrat del tot. Aquest és el panorama. Per desgràcia, aquest país és ple de gent així. Tothom beu molt. Tailandesos i estrangers. A mi, que pràcticament solament bec cervesa en casos excepcionals, veure tanta gent abocada a la beguda em produeix certa angúnia.
Aquest matí, quan m’ha envestit la moto, assistia a una processó. Res a veure amb les nostres processons d’abans, eh! Al contrari. La processó acompanyava tres budes nous destinats a l’altar d’un temple. Davant el carro on anaven els budes caminava la gent. Al capdavant hi anava un home portant un arbre de diners plantat dins un coco. Una orquestra de timbals, platerets i guitarres tocava a tota potència (portaven un amplificador i altaveus amb rodes). Tothom ballava i cridava d’alegria mentre anaven bevent whisky d’arròs i cervesa. A sac. Caminant contents cap el temple, completament borratxos, feliços davant els budes. Els monjos els esperaven al portal del santuari. Mentre anaven entrant els aspergien amb aigua beneïta (a mi també: m’han mullat completament l’objectiu de la càmera!). Els monjos beneïen i acollien al temple una colla d’ebris ballant com bojos.
Al temple s’han afartat amb un tiberi. I jo per allà al mig, fent fotos i gravant vídeos. M’oferien menjar, però declinava em sembla que sàviament. Ja he comentat abans la qualitat del menjar de per aquí. Després han celebrat una festa davant el monestir. Un escenari muntat arran del riu. Més música, més whisky i més cervesa. Torrats completament. Noietes joveníssimes ballant amb poca roba dalt l’escenari. Els donaven diners perquè fessin postures obscenes. Com més calés, més culets enlaire i més procacitats. I jo anant fotografiant i gravant. La trompada amb la moto ja s’havia produït, però entendràs que no era qüestió de perdre’m aquest espectacle.
Aquest sarau l’he trobat inesperadament. Circulava per una carretereta que voreja el Mekong amb una moto llogada (una flamant Yamaha Fino, automàtica, d’un groc canari escandalós. La casa on vaig llogar la moto no tenien cap Honda Wave de 125 cc, la meva moto preferida). Doncs això, aquest matí circulava per la carretereta carregat amb càmeres i trípode disposat a fer fotos dels paisatges, de la gent i dels temples, quan m’he trobat aquesta processó. I m’he aturat, és clar.
Al cap de poca estona, badant amb uns borratxos que ballaven, ha sigut quan la motocicleta d’una pobra dona -sort que anava a poc a poc!- se m’ha tirat a sobre. La dona ha empal·lidit de sobte. M’haguessis vist consolant-la, pobreta. He insistit que no em passava res, que era culpa meva, que no patís, que estava bé, que marxés tranquil·la. Una dona gran amb aspecte de molt bona persona. A poc a poc s’ha anat assossegant. Després, he continuat fent fotos i gravant. Davant tanta disbauxa no podia parar. Ara estic traspassant les fotos al portàtil. Sembla que han quedat prou bé. Els vídeos ja els he vist. Molt bé!
En fi, Pepe, ja veus com disfruto. Però de vegades em sembla que em relaxo massa. I passa el què passa.
Que tinguis una entrada immillorable al nou any. Si l’entrada és bona, segur que l’any anirà bé.
Em recomanes que segueixi amb la cama enlaire o que faci alguna cosa especial? O repòs? Pensa que aquí fa una calor d’espant.
Una abraçada molt forta i agraïdíssim.
Jaume, un hipocondríac a la riba del Mekong”.