Etiqueta: Barakasin

Imagine Peace

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

En aquesta ocasió, el vídeo és el breu reportatge d’una exposició conceptual sobre els luctuosos incidents ocorreguts a Bangkok de març a maig de 2010. He escollit Imagine de banda sonora perquè em sembla una peça adequada. Si Imagine pinta una utopia, l’esperit de l’exposició en porta una altra d’inherent: la reconciliació d’un país dividit en dos bàndols, probablement irreconciliables per sempre. Almenys mentre l’estructura social tailandesa no emergeixi de l’Edat Mitjana.
Del mes de març fins la segona meitat de maig de 2010, Tailàndia va viure un dels pitjors períodes de la seva història recent. Els Camises Vermelles van envair el centre de Bangkok clamant justícia social i la dimissió del primer ministre imposat, Abhisit Vejjajiva. Gairebé la totalitat dels Camises Vermelles procedeixen de zones rurals, del nord-est i nord del país. Van encadenar-se molts esclats de violència durant les 10 setmanes que va durar la revolta. Una guerra urbana contra l’status quo dominant. Finalment, els tancs de l’exèrcit van esclafar els manifestants i les seves il·lusions de canvi el 19 de maig. Acer contra els somnis dels pobres. Les revoltes van deixar 89 persones mortes i uns 1400 ferits. Uns quants dels edificis més emblemàtics i luxosos del centre comercial de Bangkok van ser incendiats. L’exposició Imagine Peace, que veiem a les imatges, va inaugurar-se pocs mesos després dels fets al Bangkok Art and Culture Centre, un flamant centre cultural ubicat al bell mig del lloc on varen produïr-se els incidents. L’exposició va ser patrocinada des del govern, amb la voluntat de segellar ferides i passar pàgina als actes luctuosos. D’aparent bona voluntat molta, però les ganes des del poder de promoure un canvi real són més aviat escasses.

La felicitat dels tais

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Cap el mes de juliol, amb l’arribada dels monsons, comença la pasqua budista o Khao Pansà, com en diuen els tais. Durant tres mesos els monjos a penes sortiran dels monestirs. És una època propícia pels joves que volen ordenar-se, també per pregar i meditar en el recer dels temples. L’inici del Khao Pansà se celebra a la ciutat de Nakon Ratchasima, o Korat, amb processons d’espectaculars carrosses de cera. Les imatges de cera representen personatges de la mitologia budista i hinduista: déus, reis i criatures celestes. A la nit, famílies i amics es dirigeixen al parc on són filmades les seqüències per relaxar-se. Miren cinema a l’aire lliure, en aquest cas una pel·lícula de muai tai, la lluita tradicional tailandesa, sopen i xerren. Bons moments per una societat abocada al plaer de viure. Bevent, menjant i mirant cinema se’ls veu plenament feliços.

Cinema a l’aire lliure

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Al vídeo podem veure un cinema a l’aire lliure instal·lat en un parc públic de Saraburi, ciutat de la Tailàndia central. Les projeccions van fer-se durant les celebracions per commemorar el centenari del traspàs de l’estimat rei tailandès Rama V, conegut popularment com Chulalongkorn. És inevitable rememorar les sessions nocturnes al meu poble, Sant Boi de Llobregat, d’ara fa uns 50 anys. A la placeta de Les Eres, al capdamunt del carrer La Plana, uns firaires muntaven un cinema ambulant . Passaven pel·lícules populars, cinema d’acció -sovint de les anomanades d’indis– i ràncies espanyolades de l’època. Els assistents ens portàvem la cadira de casa. Pagàvem una modesta entrada i gaudíem d’una nit de cinema a la fresca.

Sidi Ifni

On Per Jaume MestresIn Marroc, ViatgesDeixa un comentari

A les envistes de l’antiga caserna del cos de tiradors la carretera s’enfonsa fins a la llera d’un riu sec, o ouadi, com en diuen aquí. Malgrat la boira puc veure petites feixes conreades i, al fons de tot, d’esquena al mar, l’ermita blanca amb porxades on està enterrat Sidi Alí Ifni, el sant musulmà al qual reten homenatge cada divendres a la tarda dotzenes de dones cobertes de dalt a baix amb gasosos vestits multicolors. Els vidres de l’autobús estan entelats pel baf dels passatgers i, per la banda de fora, esquitxats per la pluja. Plugim hivernal i boira atlàntica m’acullen en un lloc que jo m’havia imaginat eternament sec i lluminós.
Em refereixo a Sidi Ifni, l’antic enclavament espanyol abandonat a cuita-corrents el 1969. Avui el poble viu en la letargia i el record. Als més grans de cinquanta anys se’ls il·luminen els ulls quan rememoren els temps que Sidi Ifni, o Santa Cruz de Mar Pequeña, era la província número 51 de les Espanyes. En Mohamed ara en té cinquanta-un, d’anys. És un dibuixant vocacional que s’autoproclama gandul per naturalesa. La seva indolència el fa estar hores i més hores assegut davant la taula del mateix cafè de sempre. A tota hora porta sota el braç un bloc farcit de dibuixos surrealistes, producte de desitjos i somnis escapçats. Confessa que només és feliç quan recorda l’època en què Sidi Ifni era una plaça espanyola. En parlar-ne el rostre se li endolceix i es torna infant. Quan desgrana històries d’aquella època la mirada sembla que se li’n va cap a un pou ple de joguines. La melangia el pren i s’hi agombola complagut. Les seves paraules saturades de tendresa dibuixen un món que és quasi un paradís, un univers particular que ell i altres nois van viure amb plenitud. Em conta que per Nadal es feien farts de fer bossa cantant “beben y beben y vuelven a beber” a les portes de les cases dels espanyols, i no oblida com fulgia la ciutat en aquells temps: recorda els seus edificis, els cinemes, el Twist Club de la plaça Espanya…
Avui Sidi Ifni s’enfonsa en l’abandonament. Es comprèn que en recuperar el petit territori les autoritats marroquines volguessin netejar les petges dels colonitzadors, però en la seva obstinació es van excedir. Van fer malbé una mica massa. Van posar molt interès a esborrar les velles traces, però gens d’afany per mantenir la qualitat de vida que s’hi fruïa durant el domini colonial. La població autòctona d’això se’n dol. S’explica que els nous governants canviessin immediatament els noms de carrers i places, i que volguessin donar una fesomia diferent a alguns dels edificis públics. Però no s’entén que en nom de la renovació o del canvi els malbaratessin amb evidents patafis. Tal és el cas de l’oficina de correus, per exemple. La gent amb seny encara no s’explica per què van demolir les dues torres que la identificaven. Al parell de palauets d’estil colonial a l’entorn de la plaça Hassan Segon, ahir plaça d’Espanya, d’alguna manera també els han manllevat el seu aire original. No han manipulat la seva estructura, o ben poc, però en repintar-los del crema s’ha passat al blanc amb profusió de sanefes i finestres totes blaves; ja no són el que eren. No és que aquesta nova imatge estigui malament, però no deixa de ser irònic, tal com diu el barber filoespanyol Hassan Aznag, que per desnaturalitzar els palaus del seu passat poc agradós els hagin repintat amb el que ell anomena els colors dels jueus, referint-se al blanc i al blau de la bandera israeliana. A l’església catòlica, també situada a prop de la plaça i del mateix estil que els palauets, li han mantingut el color original, però van tapiar la monumental creu de la façana. Després van adequar l’església per ubicar-hi la seu del jutjat municipal. M’expliquen una anècdota de quan van desmantellar l’església. Sembla que no sabien què fer de la pica baptismal. Van optar per treure-la de l’edifici i deixar-la a la paret posterior de l’antiga pagadoria, una altra de les construccions notables de la plaça. Per aquelles coses de la vida resulta que la paret on la van abandonar és el mur on els veïns tenien el costum d’anar a orinar. Fins el dia que algú no va saber veure en aquell objecte estrany algun valor o utilitat pràctica, la malaguanyada pica va haver de suportar en lloc d’aigua beneïda les miccions irreverents de mitja població.
En desentendre’s Espanya de Sidi Ifni l’edifici de la pagadoria va esdevenir el consulat. A la vista de com es conserva cal creure que està abandonat i que ningú no en té cura. L’immoble cau per vell i deixadesa. A la façana principal, l’arrogant àguila feixista abraça l’escut del jou i de les fletxes. Però l’ocellot no ha percebut que li han caigut les plomes. Tampoc no s’ha adonat que senyoreja cloquejant com una lloca per un corral de pols i enderrocs.

Tornar

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Marroc, ViatgesDeixa un comentari

Estimats lectors.
Escric des de l’antiga Mogador, l’Essaouira marroquina. La primera vegada que vaig visitar Essaouira va ser l’any 1980. La segona, el 1998. Però tornar no és repetir. Ja se sap que repetir és impossible. Entre una vegada i l’altra ha passat el temps. El temps canvia les coses, però encara ens canvia més a nosaltres. Quan es torna a un lloc, les percepcions no són mai les mateixes. L’actitud, l’humor i l’enfoc han variat. Som uns altres movent-nos per espais que també s’han transformat. Ens trobem ànimes noves, cels que dibuixen nuvolades diferents. Que l’aire i la llum siguin sòlids o suaus dependrà de la mirada projectada des de dins. La mirada que fa que tot sigui com nosaltres som en realitat.
Us desitjo a tots, lectors i companys del bloc, un Bon Nadal, viscut amb alegria i esperança.

Essaouira

On Per Jaume MestresIn Marroc, ViatgesDeixa un comentari

Essaouira és una vila marinera, ventosa, lluminosa i humida. Asseguren que a l’estiu la brisa de l’Atlàntic amoroseix la xafogor que arriba de les terres càlides de migjorn i l’interior. A l’hivern, si no hi ha ventades fortes, s’hi viu un ambient temperat. Però al vespre, acabat d’ajocar-se el sol, la temperatura baixa de sobte.
De la medina vella sorprenen els carrers alineats i ben tirats, com un eixample barceloní en miniatura, una característica urbana ben estranya en les urbs àrabs. El soc d’Essaouira s’hi ha emmotllat, segurament per això és ordenat i racional. Essaouira és una petita ciutat acollidora que convida a aturar-s’hi, a fruir del seu ambient tranquil abans d’endinsar-nos sud avall, en regions presumiblement més aspres. Essaouira és una parada perfecta per reposar i refer-se. Orson Welles hi té una plaça pròpia. És un espai encatifat de gespa al peu de les muralles. Dedicar-li una plaça és la manera que han tingut les autoritats municipals d’agrair al famós director que triés la ciutat per rodar-hi unes seqüències de la pel·lícula Otel·lo. Otel·lo va promocionar la ciutat, però l’impuls definitiu va donar-li la Unesco l’any 2001 en declarar Essaouira Patrimoni de la Humanitat.
M’hi trobo tan bé, a Essaouira, que hi he llogat un apartament. És un cambra encimada al capdamunt d’un edifici vell. S’alça al peu d’un corraló, a fregar de la muralla occidental. L’habitació té un finestral que s’esbatana al mar. Veig les fortificacions del port i l’illa Mogador, on d’abril a octubre nien falcons de la reina abans d’emprendre el vol que els durà a Madagascar. Com que la finestra mira a ponent gaudeixo de l’espectacle del sol en pondre’s. Aquests dies acostumen a ser unes postes planes, sense núvols. El sol ni pinta ni crea, només s’encén i es difumina, es fa fonedís amb discreció rere un horitzó que se l’empassa sense entusiasme.
A la vespreda, el vent bufa potent. En aquesta hora, vist del capdamunt de la fortalesa, l’espectacle del mar es magnifica. Ones violentes s’estavellen als esculls per desfer-se al peu de les muralles. Es fan escuma blanca, llençols gegants orejant-se després de la bugada. Per damunt tanta blancor planegen a contravent les gavines. La bravesa oceànica esquinça les ones, en fa pols de sal i aigua. Una sal que les ventades alcen i s’emporten. Als capvespres, una rosada salobre i humida s’estén com un fum pels racons de la ciutat. Res no se’n lliura i ningú se n’escapa. Ni els haik blancs de llana de les dones, que les cobreixen de dalt a baix, no eviten que el polsim insà penetri fins el moll de l’os. Pels foscos corredors coberts circulen persones apressades fugint del vent i el fred, amb ganes d’arribar al caliu de casa seva. Aquestes són les hores preferides pels turistes per badoquejar asseguts en qualsevol dels cafès de la plaça Moulay Hassan, ja sigui xarrupejant un te de menta, llegint o matant el tedi amb converses banals.
Havent dinat m’agrada anar al port per veure arribar els pescadors amb les seves barques plenes. Carregades de sardines, morenes i llucets; gambes i orades. A la llotja, que és a tocar de l’escullera, homes de la mar i comerciants, amb un codi d’estranys signes insondables per als que no hi entenem, liquiden en un no res les captures més preuades. La resta anirà a la menuda, en petites parades amenaçades pel vol baix de gavines cridaneres, atentes a qualsevol descuit per pispar peces.
Als merlets de mestral de les muralles hi ha una renglera de canons encarats a l’oceà. Apunten qui sap on, perquè ni d’enemics ni de pirates avui ja no n’hi ha. S’ha acabat el temps que potències estrangeres cobejaven Essaouira o Mogador, com en deien en èpoques passades. Portuguesos, francesos i espanyols en un moment o altre s’hi establiren. La majoria de canons, per no dir tots, foren forjats a les acaballes del segle XVIII en foneries de Sevilla i Barcelona.
El turisme ha donat una empenta definitiva a l’artesania local. En cap altre lloc del Marroc no es treballa tan bé la fusta de tuia com a Essaouira. La fragància d’aquest material embriaga l’aire dels carrers petits dels socs. Hi ha peces magnífiques col·locades descuradament a les botigues, entre timbals de pell de rajada, catifes i pots de rass el-hanot, el curri elaborat amb 125 espècies diferents.
El filantrop i mecenes danès, Frederic Damgaard, va condicionar un dels millors edificis d’Essaouira per convertir-lo en galeria. És una sala on exposen en exclusiva els artistes nats a la ciutat. Els talents locals semblen enderiats amb l’art gnaoua. És un art originari de l’Àfrica profunda, naïf i primitiu, amb abundància de monstres ganyotaires, traços grossos i esquitxos multicolors. Infinitat de llenços i escultures gnaoua fan dubtar l’espectador de si es troba en una distesa vila marinera de l’Atlàntic o al cor de la selva tropical.

Imatges del Marroc

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Marroc, ViatgesDeixa un comentari

Tetera

Tetera de coure en una parada ambulant. La Kotubia al fons. Plaça Jemà el-Fnà. Marràqueix. Marroc

 

Preparant sopars

Restaurants ambulants al capvespre. La Kotubia al fons. Plaça Jemà el-Fnà. Marràqueix. Marroc

 

El gat de la fonda

Un gat que li agrada retratar-se al taulell d’una fonda popular ubicada intramurs, al cor de la medina. Essaouira. Marroc

Bamboo to Bronze

On Per Jaume MestresIn Bali, English, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

The rehearsal was held few weeks before the group from Sanggar Çudamani flew to USA to present it’s new production Bamboo to Bronze. It was recorded at night time at Pura Tamen Limut, a temple located in Pengosekan, Ubud, the same village where Çudamani Group comes from. In the video we see a bit from the beginning of the new production Bamboo to Bronze. The performance features 26 artists including choreography and composition by I Dewa Putu Berata. The artistic director was born into a family of musicians and painters and studied under his father I Dewa Nyoman Sura. He is the founding member of Sanggar Çudamani. Sanggar Çudamani comprised of 60 members. I Dewa Putu Berata has directed numerous gamelan ensembles and works on various international projects throughout the world. I Nyoman Cerita, choreographer, learned dance at age 6 from his grandfather I Made Kenyir. He is recipient of numerous awards as well as from Titane Spectacles/Le Jardin Des Poiries in Paris. Emiko Saraswati Susilo was one of Çudamani’s founding members. She began her formal studies in Javanese and Balinese dance under the direction of KRT Sasmintadipura and Ni Made Wiratini. She has studied Javanese singing from Tri Haryanto and Midiyanto. I Dewa Ketut Alit studied drumming with his father and began performing at age 11.
Bamboo to Bronze is a new creation of Çudamani’s group. The music and dance ensemble from Bali, harnesses movement, music and spectacle to transport audiences into the vibrant world of the treasured gamelan art form. Bamboo to Bronze highlights Balinese contemporary reality by celebrating the intimate and poetic sounds of a small village as well as the virtuosic, dynamic and technically dazzling sound of the brilliant seven-toned gamelan Semarandana. The simple beauty of bamboo and the glorious sheen of bronze continue to coexist in the increasingly complex and sophisticated culture of Bali.

Dance in Blue

On Per Jaume MestresIn Bali, English, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

The rehearsal was held few weeks before the group from Sanggar Çudamani flew to USA to present it’s new production Bamboo to Bronze. It was recorded at Pura Tamen Limut, a temple located in Pengosekan, Ubud, the same village where Çudamani Group comes from. In the video we see one of the dances included in the new production Bamboo to Bronze. The real name of the dance is Pengleban, but I call it Dance in Blue because the dress color of the four female dancers. Blue color is an unusual color in Balinese traditional dances. The performance features a stellar array of 26 artists including choreography and composition by I Dewa Putu Berata. The artistic director was born into a family of musicians and painters and studied under his father I Dewa Nyoman Sura. He is the founding member of Sanggar Çudamani. Sanggar Çudamani comprised of 60 members. I Dewa Putu Berata has directed numerous gamelan ensembles and works on various international projects throughout the world. I Nyoman Cerita, choreographer, learned dance at age 6 from his grandfather I Made Kenyir. He is recipient of numerous awards as well as from Titane Spectacles/Le Jardin Des Poiries in Paris. Emiko Saraswati Susilo was one of Çudamani’s founding members. She began her formal studies in Javanese and Balinese dance under the direction of KRT Sasmintadipura and Ni Made Wiratini. She has studied Javanese singing from Tri Haryanto and Midiyanto. I Dewa Ketut Alit studied drumming with his father and began performing at age 11.
Bamboo to Bronze is a new creation of Çudamani’s group. The music and dance ensemble from Bali, harnesses movement, music and spectacle to transport audiences into the vibrant world of the treasured gamelan art form. Bamboo to Bronze highlights Balinese contemporary reality by celebrating the intimate and poetic sounds of a small village as well as the virtuosic, dynamic and technically dazzling sound of the brilliant seven-toned gamelan Semarandana. The simple beauty of bamboo and the glorious sheen of bronze continue to coexist in the increasingly complex and sophisticated culture of Bali.

Diari de viatge. De “sois” i carrers

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Movent-nos per Bangkok, o per qualsevol altra població tailandesa, haurem d’aprendre a distingir entre sois i carrers. Un soi és el carreró perpendicular a un carrer principal. El carrer principal és fàcilment recognoscible, té una major amplada i enorme afluència de vehicles. Els sois, en canvi, són més estrets i generalment més transitats per persones que cotxes. Els tais fan vida als sois; són vies on moure’s, però també patis de veïnatge. Els sois són fonts pel caçador d’històries.
Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. Però en aquests mini-sois o trok, a diferència dels corredors àrabs, no hi ha a penes brogit. L’acció acostuma a transcorrer calma. La vida aquí és oberta, però també discreta.
La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Hi ha una farmàcia que sembla sorgida d’un encanteri de tants espècimens dissecats, animals i vegetals, que pengen de parets i sostre. Darrere el taulell s’arrengleren línies de calaixos, dins els quals vés a saber quines pòcimes s’hi amaguen. Una botiga que s’anuncia com de moda, ubicada uns metres enllà de la farmàcia, fa lluir a uns maniquins tronats les mateixes esgrogueïdes peces de roba de fa mesos.
Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit  mercat domèstic té parades obertes en la intersecció de dos trok. Es pot escollir entre fruita de temporada, ous amb embrions de poll i granotes fumades i empalades. També plàtans fregits i dúrions frescos, però pudents, com pertoca.
M’endinso pel trok que comença al fons del mercat. En poc més d’un metre quadrat un vell hi ha muntat el seu taller de costura. Al moment de passar-hi l’home pedala la cosidora, absort en la peça que cus. Un tors nu en un tronc escardelenc. Pell esblaimada, costelles enfonsades. En un catau, al costat del taller, uns adolescents juguen amb consoles de play station. Més enllà, quatre o cinc homes miren un partit de futbol de la lliga anglesa en un televisor. Van buidant alegrement ampolles de cervesa.
Entro en un 7-Eleven a comprar una beguda. Així que passo la porta rebo un devessall de llum intensa, salutacions rutinàries recitades a cor pels venedors i un bany de gelor. La temperatura dels Seven és sempre uns quants graus per davall la del carrer. Estratègies de màrqueting per atreure gent acalorada. Acalorats que facin despesa, és clar.
Surto del soi per retornar a casa. De camí haig de travessar el klong San Sèb. Arribo al canal en superar el manyoc de cases de fusta unides per corredors d’un metre d’amplada. Sé que sóc vora el canal no perquè el vegi sinó per la sentor que m’arriba. El klong San Sèb és una de les poques vies fluvials que avui esquincen la textura urbana de Bangkok. Durant el dia, llanxes públiques de fusta circulen com una bala pel canal. És un transport pràctic, que cal considerar si la nostra pituïtaria no és molt fina, i si tampoc no ens importa empastifar-nos amb esquitxos d’aigua pútrida.
Travesso el canal per un pontet metàl·lic. Un xicot pesca. M’aturo per saber si treu alguna cosa. Doncs sí, de moment veig dos peixos a terra. Encara cuegen. Un dels exemplars fa poc més d’un pam; l’altre és una mica més petit. És admirable que en aquest femer líquid transcendeixi la vida més enllà d’amebes i microbis. Els peixos que hi viuen han de ser animals transgènics, una mena de rates de clavaguera amb escates. El pescador em fa saber que el klong en va ple, de peixos. Mentre parla em fixo en els ratpenats que voleien sobre l’aigua del canal. N’hi ha un que planeja solitari, molt per damunt dels altres. És enorme, gairebé fa mig metre d’envergadura. Animals d’aspecte temible però inofensius per els humans. No són dràcules sorgits de cap sepulcre, tot i que ho podrien ser, segons revela el pescador. L’home està convençut de l’existència d’aquesta mena de criatures. Els tais creuen fermament en fantasmes, en éssers traspassats enyorats de la vida entre els mortals. D’aquí que de tant en tant tornin a l’àmbit dels humans, ja sigui per a comunicar-s’hi, venjar-se d’alguna malifeta o, simplement, per a jugar-hi o espantar-los.
Per avui el pescador ja en té prou. “Mala nit per peces grosses”, comenta mentre agafa el parell de peixos de terra i els retorna al canal. Ja són morts, seran menjar pels altres. “D’exemplars de quatre i cinc quilos, n’hi ha, i molts!”, m’assegura. “I us els mengeu?”. Quina pregunta! A Tailàndia, el que no mata, engreixa. En aquest país qualsevol cosa proteica que pugui mastegar-se és comestible.