Fins a Skardu són cinc hores de conducció dolenta per una carretera que voreja la vall del riu Indus. La calçada és un tall obert als murs de roca viva que cauen aplomats. És una pista plena de revolts tancats, i és tan estreta que en comptades ocasions hi ha espai suficient per circular-hi dos vehicles. No és estrany que un nombre elevat de treballadors perdessin la vida en la construcció d’aquesta pista. El riu Indus flueix amb fúria uns quants centenars de metres per sota la carretera, als peus d’uns murs verticals. Abunden els ràpids i les roques en un entorn cada vegada més agrest. Tenia la impressió d’haver entrat dins la gola d’una serp, un rèptil que em menava a un àmbit diferent. Després d’aquella fondalada feréstega, havien de venir forçosament topants distints. Vaig deixar-me anar amb complaença i vaig començar a lliscar pel ventre del gran rèptil.
Quan finalment la gorja va badar-se, va aparèixer davant els ulls la visió d’un paisatge quasi lunar coronat de cims altíssims, encimbellats de neus perpètues. Em trobava a la vall de Skardu. Una vall vastíssima, a 2300 metres d’altitud, tan plana com la mà. L’Indus, el pare de tots els rius, resseguia suau les planures de la vall. El corrent maragda fluïa en dilatats meandres que onejaven per un terreny sembrat de dunes.
Vaig ascendir a Kharpocho, una fortalesa ubicada a l’extrem oriental d’un roquissar a penes accessible, un penyal que emergeix imponent al bell mig de la gran vall. Kharpocho és el reialme de les àligues, el bastió dels esparvers. Al meu davant s’estenia un panorama de bellesa immesurable. Sentia que la Gran Anaconda hi era present, qui sap si per assenyalar-me el Shangri-La que havia estat cercant en el viatge.
De sobte va començar a bufar un vent poderós que provenia de ponent. Batien contra el meu cos furioses glopades d’aire, tan violentes que m’haurien tombat de no haver-me arrecerat als murs del fortí. Van aixecar-se cortines d’arena que entelaven la visió. A poc a poc, sense a penes percebre-ho, va anar diluint-se el fabulós paisatge. Era la fi d’un somni? En tot cas l’Anaconda va jurar-me que el teló tornaria a enlairar-se per mostrar-me nous camins i nova gent. Nous territoris on imprimir les meves petges. Àvid de conèixer, assedegat de descobrir.
*Paràgrafs que tanquen el viatge al Pakistan narrat al llibre “Cròniques de l’Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodja, Tailàndia, Laos”. Editat per Columna
