Rebo una trucada de Ban Napo Yai, el vilatge on abans d’ahir vaig patir l’envestida de la moto. S’interessen per saber com em trobo. Cal dir que la gent que va presenciar l’accident va abocar-se totalment a auxiliar-me. Per fortuna, les conseqüències de la trompada van ser menors. A hores d’ara ja estic pràcticament recuperat. La macada del blau -que és gairebè negre- perdura. Però, això rai. Puc caminar sense a penes dificultat.
Els de Ban Napo Yai, contents de sentir que estic bé, em conviden a la festa per celebrar l’entrada al nou any. “Moltíssimes gràcies! Oitant que vindré”. Un dels avantatges de ser en aquest país és l’abundància de festes, la proliferació de tot tipus de celebracions relacionades amb la xaranga. Els tais s’apunten -sempre!- a tot el que sigui alegria i diversió.
De fet, els tailandesos celebren l’entrada al seu any propi el 13 d’abril, però això no treu que no estiguin disposats a celebrar els caps d’any que calgui. El passat 16 de novembre, per exemple, vam celebrar a Chiang Mai i amb sonada xirinola, el pas al nou any xan, el 2104. Avui, dia d’entrada a l’any gregorià, també se celebra, com també celebraran l’entrada al nou any xinès el proper mes de febrer.
A les 9 de la nit pujo a la meva esplèndida Yamaha Fino i enfilo cap el vilatge Ban Napo Yai, a uns 4 quilòmetres al nord de la població de Mukdahan. M’aturo a la botiga de la Lèm a proveïr-me de cervesa. Compro una caixa d’ampolles grans de Leo. En qüestió de pocs anys, a Tailàndia han emergit noves marques de cervesa, en detriment de la Singha, segell cerveser que durant dècades va ser tot un emblema nacional. Observo que cada territori consumeix amb preferència una determinada marca. En aquests paratges fregant el Mekong, la Leo s’endú la palma. I de llarg.
Quina alegria quan em veuen aparèixer al pati de la casa on se celebra la festa. Estan eufòrics, en plena gatzara. La caixa que porto de Leo s’apila a les altres tres caixes que tenen sobre l’herba. Cap ampolla a la nevera. Com que les begudes les ingereixen amb abundància de gel, que la cervesa no sigui freda no importa. Un noi amb el tors nu, mocador de pirata al cap i un olorós frangipani blanc sobre l’orella obre les ampolles amb les dents. Aboca la cervesa als vasos que hi ha sobre la catifa de ràfia posada a terra, estesa sota tres papaiers i un parell de frangipaners escarransits. En Bi (Libèl·lula) destapa una galleda amb gel. Hi fica el braç i en treu grapats. Omple els gots amb els glaçons. Per cert, en Libèl·lula acabava d’orinar sota el papaier -a dos pams d’on jo m’assec- just abans d’enfonsar la mà a la glaçonera.
Es presenta una noia amb unes bosses de plàstic. Es diu Wan Di (Dia Bo). A les bosses hi ha les menges que acaba de comprar a la dona que cada vespre recorre els vilatges de la zona amb un carretó adossat a una moto per proveïr de ganyips, com ara especiades botifarres, calamarsos assecats i insectes fregits, la gent que està de festa. La Dia Bo desapareix així que lliura el carregament amb les delicatessen al seu germà Kób (Granota). En Granota té la deferència d’oferir-me les primeres llagostes fregides que surten del plat. No tinc opció: passen dels seus dits directament a la meva boca. Cruix, cruix. Cruixen. Crac, crac, espetec de potes i ales triturades per les dents. Delicioses! “En vull més!”. “No, ara toquen grills”. I, zas!, en un moment un pobre grillet acabat de fregir és als meus llavis. Ara han estat els dits d’en Nok (Ocell) que m’han fet el servei. El xicot, veient amb quina cara de plaer devoro el cadàver de l’insecte, agafa uns quants cuquets rostits, tersos, d’una blancor esblaimada. Devoro en un instant els cucs que es mengen el bambú. Perplexitat absoluta: ignorava aquesta meva fal·lera pels insectes.
Bé, arribat en aquest punt, m’aturo. La festa prosseguirà aviat.
Bona entrada d’any, estimats lectors. Us desitjo a tots un any ple de salut, viatges, llibres i calés.
Diari de viatge (9). Hipocondríac a la riba del Mekong
“Bon dia, Pepe.
Estic ferit. Aquest matí una moto se m’ha tirat a sobre. Traspassava una carretera badant quan de sobte la moto m’ha envestit. La culpa és meva. Del tot. Per badar i no mirar abans de traspassar. La cuixa dreta, aproximadament a 15 cms per sobre el genoll, tirant cap el darrere. No em fa mal, però l’hematoma és considerable. Al cap d’unes tres hores de produïr-se l’accident he decidit anar a l’hospital. Una inflamació immensa. I no exagero. M’han embenat la cama a l’altura del cop. M’han proposat quedar-me a l’hospital fins demà al matí. Quan el metge ha vist la cara que he posat (pots imaginar-te un hospital tercermundista ple de mosques i mosquits i brut com la tinya?). Doncs això. Així és l’hospital de Mukdahan, la poblacó tailandesa arran del Mekong on sóc ara mateix. Una cosa addicional és el menjar. Aquí és difícil menjar alguna cosa que estigui en bones condicions. Gairebé a cada menjada problemes a la panxa. En fi, vaig tirant com puc.
Perdona aquestes exclamacions de nen petit. Però ja se sap, quan et veus tan vulnerable baixes a terra i t’adones de l’enorme fragilitat en tots els sentits. Vigília de cap d’any i aquí em trobo, amb un hematoma de collons a la cuixa dreta i menjant malament. I atemorit. El metge diu que s’ha de veure com evoluciona. Que si el morat augmenta de tamany que torni a l’hospital. Demà al matí, ni que l’aspecte hagi millorat, tinc hora pel metge. M’ha receptat unes pastilles. Es diuen Transamin, de 250 mg. Que en prengui una després de cada menjada. De moment ja n’he pres una.
Creus que pot derivar a una cosa perillosa? Puc estar tranquil? T’asseguro que estic ben espantat.
Si llegeixes l’email aviat digue’m alguna cosa, sisplau. Ara mateix estic connectat a l’hotel, amb la pota estirada sobre una cadira.
Tot sol i macat, en un lloc ben inhòspit”.
Arriba de pressa l’email del meu amic metge. Li envio un correu a l’acte:
“Moltíssimes gràcies, Pepe, per la teva rapidíssima resposta. Una resposta que em tranquil·litza.
Llavors, aquell metge per què m’ha proposat passar la nit a l’hospital?
Segueixo assegut davant el portàtil, a la planta baixa de l’hotelet on poso. Hi ha internet sense fils. A la taula del meu costat seuen tres homes que no paren de beure cervesa. Una llauna rere l’altra. Un està torrat del tot. Aquest és el panorama. Per desgràcia, aquest país és ple de gent així. Tothom beu molt. Tailandesos i estrangers. A mi, que pràcticament solament bec cervesa en casos excepcionals, veure tanta gent abocada a la beguda em produeix certa angúnia.
Aquest matí, quan m’ha envestit la moto, assistia a una processó. Res a veure amb les nostres processons d’abans, eh! Al contrari. La processó acompanyava tres budes nous destinats a l’altar d’un temple. Davant el carro on anaven els budes caminava la gent. Al capdavant hi anava un home portant un arbre de diners plantat dins un coco. Una orquestra de timbals, platerets i guitarres tocava a tota potència (portaven un amplificador i altaveus amb rodes). Tothom ballava i cridava d’alegria mentre anaven bevent whisky d’arròs i cervesa. A sac. Caminant contents cap el temple, completament borratxos, feliços davant els budes. Els monjos els esperaven al portal del santuari. Mentre anaven entrant els aspergien amb aigua beneïta (a mi també: m’han mullat completament l’objectiu de la càmera!). Els monjos beneïen i acollien al temple una colla d’ebris ballant com bojos.
Al temple s’han afartat amb un tiberi. I jo per allà al mig, fent fotos i gravant vídeos. M’oferien menjar, però declinava em sembla que sàviament. Ja he comentat abans la qualitat del menjar de per aquí. Després han celebrat una festa davant el monestir. Un escenari muntat arran del riu. Més música, més whisky i més cervesa. Torrats completament. Noietes joveníssimes ballant amb poca roba dalt l’escenari. Els donaven diners perquè fessin postures obscenes. Com més calés, més culets enlaire i més procacitats. I jo anant fotografiant i gravant. La trompada amb la moto ja s’havia produït, però entendràs que no era qüestió de perdre’m aquest espectacle.
Aquest sarau l’he trobat inesperadament. Circulava per una carretereta que voreja el Mekong amb una moto llogada (una flamant Yamaha Fino, automàtica, d’un groc canari escandalós. La casa on vaig llogar la moto no tenien cap Honda Wave de 125 cc, la meva moto preferida). Doncs això, aquest matí circulava per la carretereta carregat amb càmeres i trípode disposat a fer fotos dels paisatges, de la gent i dels temples, quan m’he trobat aquesta processó. I m’he aturat, és clar.
Al cap de poca estona, badant amb uns borratxos que ballaven, ha sigut quan la motocicleta d’una pobra dona -sort que anava a poc a poc!- se m’ha tirat a sobre. La dona ha empal·lidit de sobte. M’haguessis vist consolant-la, pobreta. He insistit que no em passava res, que era culpa meva, que no patís, que estava bé, que marxés tranquil·la. Una dona gran amb aspecte de molt bona persona. A poc a poc s’ha anat assossegant. Després, he continuat fent fotos i gravant. Davant tanta disbauxa no podia parar. Ara estic traspassant les fotos al portàtil. Sembla que han quedat prou bé. Els vídeos ja els he vist. Molt bé!
En fi, Pepe, ja veus com disfruto. Però de vegades em sembla que em relaxo massa. I passa el què passa.
Que tinguis una entrada immillorable al nou any. Si l’entrada és bona, segur que l’any anirà bé.
Em recomanes que segueixi amb la cama enlaire o que faci alguna cosa especial? O repòs? Pensa que aquí fa una calor d’espant.
Una abraçada molt forta i agraïdíssim.
Jaume, un hipocondríac a la riba del Mekong”.
Teatre tradicional de varietats ประถมบันเทิงศิลป์ (Fotografies)
El teatre d’ombres
A pesar d’evidents influències forasteres, a Tailàndia perviu la tradició. Malgrat que és més difícil que en temps passats poder fruir d’una representació de teatre d’ombres amb titelles, en segons quins llocs encara és possible. Fa anys, representacions d’aquest tipus de teatre eren comuns tant a Tailàndia com a tota la península de Malacca i a l’arxipèlag indonesi (sobretot a les illes de Java i Bali). En alguns llocs de Malàisia i Indonèsia la tradició perdura -en diuen wayang kulit. Malauradament, a Tailàndia és un art que recula. Però gràcies a l’esforç d’alguns monestirs budistes i a la voluntat d’artistes conscients que el teatre d’ombres és un llegat que s’ha de preservar, avui és possible veure’n representacions durant la celebració d’algunes festes populars, especialment les que es fan dins el clos dels santuaris.
A Tailàndia trobem dos tipus de titelles d’ombres. Els genuïns són uns titelles de mida aproximada a la d’una persona adulta. Són plans i fets amb pell de búfal, exactament com els de mida més petita. Dels titelles gegants els tais en diuen nang yai. Dels petits, nang talung. Veure una funció de titelles gegants és insòlit. Es poden veure en comptadíssims indrets, solament en llocs on esporàdicament se celebren representacions aprofitant festes religioses. Els monestirs que tenen titelles gegants acostumen a exposar-los molt dignament. Un temple de Ratchaburi, per exemple, disposa d’una magnífica col·lecció de nang yai. S’exhibeixen en un pavelló de fusta de teca. Al mateix temple també se celebren, molt de tant en tant, algunes representacions. Són espectacles complexes, un sol titella sovint requereix la participació de més d’una persona. Els qui manipulen els titelles han d’haver fet un elevat nombre de pràctiques i assajos. Se n’ha de saber molt per moure’ls amb propietat. Posar ànima a un titella s’aconsegueix solament després d’anys de manipulació i aprenentatge.
En un temple de la província de Phetchaburi podem veure-hi una esplèndida col·lecció de 40 titelles gegants. Segons va assegurar-me la persona que va obrir-me la porta, els titelles exposats superen els cent anys d’antiguitat. La mostra exhibeix el material que s’ha salvat dels més de 300 titelles gegants elaborats per un monjo que es deia Luang Pho Rit.
Probablement, és al sud de Tailàndia on la tradició del teatre d’ombres es manté més viva. A la ciutat de Nakhon Si Thammarat podem visitar un mestre en la manipulació i fabricació de titelles de pell, en Suchart Subsin. Casa seva és una mena de museu, taller i botiga alhora on el senyor Subsin i la seva família es dediquen tant a l’art de fabricació dels titelles com a la presentació d’espectacles al teatre d’ombres familiar. El teatret està instal·lat en un pavelló de fusta adjacent al pati de la casa. Per no gaires diners, en Suchart Subsin oferirà un espectacle de titelles similar al que va oferir-me a mi, concretament la representació gravada al vídeo que podeu veure. A la darrera part del vídeo veiem el senyor Subsin a l’altra banda de la pantalla il·luminada, en plena tasca de manipulació dels titelles. Suchart Subsin posa veu i moviment als titelles; la seva dona, la música -instruments de percussió- i els sons complementaris.
Despite globalism, tradition is still very alive in Thailand. In some aspects it remains stronger than others. Nowadays is more difficult than older days to have the chance to see a performance of Shadow Puppet Theatre. They were common throughout Thailand, Malacca Peninsula and Indonesia. In some places of the Indonesian Archipelago and peninsular Malaysia these performances (wayang kulit) are still very vivid but unfortunately not much in Thailand. Luckily some Buddhist monasteries are keeping the old tradition and during special temple fairs they perform Shadow Puppet Theatre. There are two kinds of Shadow Theatre in Thailand. The less common and more spectacular is the one called nang yai (big puppet). Nang yai puppets are almost as big as men but they are not articulated, unlike the conventional and smaller shadow puppets, called nang talung. Only in few places we have the chance to see a shadow theatre performance using this giant buffalo skin puppets. In Ratchaburi, in a well preserved teak building, there is an impressive exhibition of nang yai. In the premises there is also a place where the players, both puppeteer and musicians, practice and perform the ancient art of shadow puppet only in a special days. In Phetchaburi there is also a temple where we can see a very old exhibition of nang yai. From 300 original pieces made more than a 100 years ago by the monk Luang Pho Rit, there are only 40 big shadow puppets left. But it’s worth to visit them. Probably is in the southern part of Thailand where the tradition of shadow puppets remains more alive. In Nakhon Si Thammarat we can visit a master on that matter, Kun Suchart Subsin. In his house-museum-studio Mr. Subsin and his family manufactures and sells traditional puppets, coloured or simply black. Besides this, and likely still more interesting, the master has his own theatre where he shows the art of performing puppets. For small donation visitors can enjoy the same or similar show you can watch on that video. During performances Kun Subsin’s wife helps him by playing the percussion instruments.
ADN del PSC-PSOE
Rebo el correu d’una persona indignada. Enfadada pel contingut de La qüestió nacional. El dilema socialista. Assegura que no és cert que el PSC sigui el PSOE.
El PSC és un partit diferent, certament, però l’ànima que el domina és la del partit espanyol. Veie-m’ho. El PSC va néixer el 1978 de la fusió de tres partits socialistes, un dels quals la federació catalana del PSOE. La inequívoca empremta del PSOE, doncs, és inherent al PSC des de l’origen.
Durant les més de tres dècades d’història del PSC, els vincles mantinguts amb el PSOE han estat estretíssims. Començant per les sigles del partit mare que sempre han anat plegades amb les del partit fundat a Catalunya. Quan ha convingut, però, el PSC les ha camuflat jugant amb tota mena de possibilitats estètiques per disminuïr-les. Empetitint-les o emmascarant-les. En segons quins períodes, fins i tot han aconseguit fer-les invisibles del tot. Però que les sigles no es vegin no vol dir que no hi siguin.
En el transcurs de la seva trajectòria, els nexes amb el PSOE han fluctuat segons les circumstàncies. De molt íntims, a discrepants. Sovint, discrepàncies escèniques calculades i interessades. Depenent de la cúpula dirigent de torn, el nivell d’espanyolitat del PSC s’ha manifestat amb més o menys intensitat. És cert que el PSC ha passat per èpoques d’un catalanisme remarcable. Ni que mai els seus plantejaments nacionals sobrepassessin la tebior. Un catalanisme formal, de lluïment, prou ambigu per no molestar el sector més espanyolista del partit ni el Gran Germà amb seu a Ferraz. Des dels orígens, mostrant aquesta ambigüitat calculada, atreu un aiguabarreig de militants i simpatitzants. Gent del país d’ideologia esquerranosa i una bona massa d’immigrants peninsulars. D’entre els esquerrans, fins i tot ha captat militants de partits extremistes com el PTE (Partido de los Trabajadores de España). Un il·lustre exmilitant d’aquest partit maoista és el senyor Montilla Aguilera, exministre d’Indústria del govern espanyol, a hores d’ara secretari general del PSC i molt honorable president de la Generalitat de Catalunya.
La força aglutinadora del PSC admet a les mateixes files immigrants espanyols amb autèntica vocació d’integrar-se a Catalunya i d’altres convençuts de l’espanyolitat del país que els acull. A l’olla hi bull de tot. Entre altres espècimens, catalanistes moderats i espanyolistes.
Una pregunta.
Si el PSC és un partit independent, perquè els seus 25 diputats al Congrés espanyol no formen un grup propi? Per què s’alineen sempre -sempre- amb el PSOE a l’hora de votar, ni que sovint els seus companys al Parlament català hagin votat en sentit contrari el mateix que ells aproven a Madrid?
Una reflexió.
Un partit gran, de la importància del PSOE, renunciaria a no tenir presència a Catalunya de no sentir-s’hi ben representat?
Un exercici.
Anem de visita a la web oficial del PSOE. Entrem a la secció Sedes. Ens surt un gran mapa d’Espanya. Posem el ratolí sobre Catalunya i cliquem. Apareix la seu catalana. I quina és aquesta seu del PSOE a Catalunya? El PSC, naturalment.
Ascensió als volcans Bromo i Semeru
Camí al cim del Gunung Penanjakan vaig travessar la immensa caldera del Tengger amb motocicleta. Eren pels volts de les dues de la matinada. En aquelles hores la caldera estava presa per una espessor de boira. Negra nit, invisibilitat completa. Circulava per damunt d’una sorra tan fina com l’arena del desert o d’una platja. Cendra volcànica. Els ensurts sovintejaven. El dubte de si anava pel camí correcte era constant. La llum de la moto era un manyoc lumínic rebotant contra una massa de punts blanquinosos ballant. Relliscades i caigudes. Alçar-me de nou i prosseguir amb la conducció. A cegues. Ni brúixola ni un objectiu visible. La depressió d’un volcà és un àmbit tèrbol, encara més anant a les palpentes. No sentia els esbufecs del Bromo pel soroll de la moto ni el veia per la boira, però sabia que llavors mateix escopia gas i fum. L’estava vorejant.
El volcà Bromo s’alça a 2329 metres d’altura. No és el més alt, però sí el volcà més conegut i visitat de Java. El Bromo és una meravella natural, però el rei dels volcans és el Semeru, a no molta distància a l’oest del Bromo. Cap altre supera el Semeru en bellesa, majestat ni altura. S’enfila fins a 3676 metres sobre el nivell del mar.
Tant el Bromo com el Semeru són estratovolcans que presenten una gran activitat. El Semeru es troba en estat d’agitació constant des de 1967. De llavors ençà, emet gasos i expulsa material sòlid en intervals de 10 a 15 minuts. En cada erupció, del cràter emergeixen sobtades columnes de fum. Fumarades que van del blanc immaculat al marró brut. En ser expulsats, les diferents textures de fums es recargolen com matèria orgànica, podrien ser budells constrenyent-se i dilatant-se durant el procés de digestió. Els volums de fum escalen l’aire centenars de metres sense pressa. Es repleguen contra el blau intens del cel, es clouen com mans de braços gegantins. Cauen o es fonen tan lents com han pujat. Parsimònia cansada.
L’ascensió al cim del Semeru va ser memorable. La gran inclinació del con del cràter i la llarguíssima tartera presenten dificultats àrdues de superar. Malgrat que conquerir el volcà no requereix una especial preparació més enllà d’unes bones condicions físiques, a causa de l’extrema duresa de la grimpada algunes persones han mort durant l’intent per la inhalació de gasos verinosos. D’altres, han perdut la vida al cim degut a la mateixa circumstància. És imperatiu pujar pel vessant septentrional i estar a l’aguait del vent. No moure’s de la banda d’on bufa. Ascendir pel costat sud-oest és arriscar-se a ser arrossegat per fluïds de lava o ser víctima dels efectes nocius transportats pel fum, gasos mortífers empesos per un vent que bufega gairebé sempre del nord.
En oposició al Semeru, pujar al volcà Bromo és un passeig. Sempre i quan s’observin un mínim de precaucions, no presenta dificultats ni perill. Per facilitar l’ascensió a la corona del cràter, en el darrer tram -el més empinat- hi ha una escala de ciment. L’aproximació al cràter es pot fer a peu, amb vehicle motoritzat o a dalt de cavall. Un cop al cim, és bonic resseguir la corona pel caminet ben marcat. Des del sender distingim perfectament el fons del cràter gris blavós. L’ull del volcà. Sentim el xiular constant dels gasos emergents. Veiem el fum néixer de la terra.
El vídeo Tengger Caldera. Bromo & Semeru Volcanoes vaig començar a gravar-lo a l’alba des del cim del Gunung Penanjakan (2770 m). Veiem la caldera del Tengger coberta de boira i l’expulsió continuada de gasos i fumera del Mt. Bromo, en primer terme. També es poden apreciar algunes de les esporàdiques erupcions del volcà Semeru, emergent majestàtic al fons de les imatges.
El barber i el Barça
Són les 8 del vespre quan entro a la barberia que hi ha al carrer on visc. El barber em saluda, ens coneixem de fa temps. Sawatdí krap!, diu l’home sense treure’s la mascareta vermella que li tapa la boca. Ara mateix talla els cabells a un individu gras, d’enorme cabellera i gran bigoti. Al pit porta penjats talismans, capelletes amb antigues imatges de budes tingudes per sagrades i poderoses. Segur que l’home creu que sense aquestes icones ja hauria perdut la vida o n’hi haurien passat encara de més grosses. Havent-me saludat, el barber fa saber a la clientela que sóc de Barcelona. Em miren. Un vellet alça la mà dreta i amb dos dits dibuixa la V de victòria. “El veig molt animat, a vostè”, li engego.
Saben que aquesta matinada (3/4 de 3, hora tailandesa) el Barça se les haurà contra el temut Inter de Milà, dirigit pel ferotge Mourinho. Els tais són uns grans afeccionats al futbol. La majoria, però, són seguidors d’equips anglesos. Coneixen la Premier League a la perfecció. Detecto que els clubs que concentren més fanàtics són el Manchester United (mèn iú, que diuen els tais), el Manchester City, l’Arsenal, el Chelsea i el Liverpool -pronuncien Àsenan, Txéssi, Lívepun. Per la resta d’equips europeus, els tais mostren un interès menor. Però això no treu que reconeixent el Barça com el millor equip europeu de la temporada passada li professin un gran respecte. Els agrada el Barça, m’adono de la simpatia que desperta el club quan de vegades surt a les converses que mantinc amb gent d’aquest país.
Esperant el meu torn i mentre el barber em talla els cabells, el Barça és l’estrella. Aficionats com són els tais al joc, em demanen pronòstics. Em mostren fulls d’apostes amb el nom d’equips europeus que juguen aquesta setmana. Tot escrit en tailandès, és clar. Si ho sé és perquè m’ho expliquen, que jo de llegir tai no en sé un borrall. La totalitat de la conversa es desenvolupa en tailandès. Pobre de mi, quantes vegades haig de demanar-los que posin el fre i que parlin ben a poc a poc. La passió que encén el futbol és universal.
El vellet em demana pel preu de les entrades. Quan els ho dic l’home posa el crit al cel. “Senyor -manifesta-, però si el que costa una entrada aquesta nit per veure el Barça és la mesada del meu nét!”. Un altre em demana pels preus dels seients VIP. “Mireu, jo no he estat mai a la llotja ni assegut als seients de luxe, però em consta perquè ho he llegit a la premsa que un crack del beisbol americà ha pagat 1800 euros per quatre seients VIP”. El que no els explico és que l’estrella veneçolana Carlos Guillén, dels Detroit Tigers, finalment no assistirà al partit del Barça dels seus somnis perquè ell i família van fugir escaldats de Barcelona després d’haver estat esquilats a la Sagrada Família per un hàbil carterista. Per què els hauria d’explicar penes que ens fan avergonyir i que, a més, no vénen gens a tomb.
Salta el que porta la llista de les apostes: “Amb les begudes i el menjar que donen als VIP, també hi va inclòs el whisky?”. I és que els tais no conceben la vida sense whisky. El whisky i la cervesa, les seves grans passions. Begudes que consumeixen en grans quantitats mentre s’esplaien veient els partits de la Premiere League i aquesta nit, no en tinc cap dubte, el Barça.
La qüestió nacional. El dilema socialista
Els socialistes no tenen cap dilema nacional. Si alguna vegada ha semblat haver-n’hi era aparent. Bombolles de sabó, fantasies per distreure. La tria està feta. Espanya és el seu país, la seva pàtria. En aquest sentit, no hi ha dilema socialista. Però als socialistes que copen un poder omnímode a Catalunya, se’ls presenta un conflicte immens. Hauran d’acceptar que són adults. Ja no s’hi val a jugar i fer trampes. La infantesa entremaliada s’ha acabat. Hauran de treure’s la careta i mostrar el seu rostre espanyol, fins ara amagat a mitges. Sap greu per la gent que un dia va creure’s el discurs falsament catalanista dels socialistes -o van fer veure que se’l creien- i van entrar al partit per participar del seu projecte. Però no és qüestió de compadir-los, a aquesta gent. D’ingenus no en són. Polític i ingenu és un oxímoron. Si un dia es van creure el discurs, prou que ben aviat se’ls deuria revelar l’autèntica naturalesa del partit on van pujar. Van deixar-lo, en adonar-se’n? Si creien en Catalunya li han fet un mal servei. Treballar pels socialistes és treballar per Espanya. I treballant per Espanya és impossible beneficiar Catalunya.
Feu-vos grans, que ja toca, senyors que us dieu del PSC. Sigueu coherents i treieu la C del vostre logo. Poseu-hi sense complexes la E que us correspon i us defineix. La O no cal, també seria falsa. Proclameu la vostra autèntica naturalesa. Si els que ara talleu el bacallà no us afanyeu a pregonar-la, un cop d’estat propiciat per la vostra seu a Madrid us tombarà. No badeu o us trobareu la plana major de progres, ciutadans del món i multicultis nuets al carrer. De pèl a pèl. Però no, esteu massa enllaminits amb el poder. Un minut abans del cop abraçareu la E públicament, amb abrandada passió. És prou sabut que en astúcia i murrieria tampoc ningú us passa al davant.
El meu veí polonès
Relacionar-nos amb gent del país o forasters és una de les riqueses del viatge. Probablement la més gran. Però així com no tota la fruita és saborosa en la mateixa mesura, humanament també hi ha una gran diversitat de qualitats.
En els darrers quatre o cinc anys sempre que sóc a Chiang Mai m’hostatjo al mateix lloc. És un hotel especialitzat en llogar habitacions per temporades. Estades de com a mínim un mes. Els preus que ofereixen són realment assequibles. Per això bona part de les habitacions les ocupen estudiants tailandesos. Però, tot s’ha de dir, són nois i noies fills de famílies que s’ho poden permetre. La majoria d’estudiants tais no poden pagar el doble del que costen les residències dissenyades especialment per a ells. Som poquíssims estrangers els que posem en aquest lloc. Per netedat, comoditat i conveniència -i preu, per descomptat- és un privilegi poder-s’hi estar.
El segon dia de ser a l’hotel entro a l’habitació a mitja tarda. Així que tanco la porta em sobta un so potent que surt de no sé on. És una veu humana que parla molt fort. S’expressa en una llengua que no identifico. Em quedo astorat. D’on surt, aquest soroll? Se m’acut que potser del televisor. Està desconnectat. La veu emana de la meva cambra. Psicofonies? No, no crec en fantasmes, tot i que segons els tais el seu país n’és ple. Esbrino que el so provè d’un altaveu. Ara ho tinc clar. Un altaveu funcionant a tot volum ubicat a l’habitació veïna. La meva intenció era obrir el portàtil per llegir la premsa. Amb aquest terrabastall és impossible. Baixo a recepció i els ho explico. Responen que com que no és de nit no poden fer-hi res. Doncs va, muntem un sarau en cada habitació en hores diürnes.
–El meu veí, qui és?
–Un polonès.
Ja és estrany trobar-te un polonès a Tailàndia, però en aquest lloc encara ho és més. Em vénen al cap les magnífiques pel·lícules Faraon i L’home de marbre. Francament, no concebo un polonès cridaner. Torno a l’habitació. Al cap de potser un quart d’hora s’acaba el xafarranxo. La pau. Ara sí, ja puc llegir amb tranquil·litat.
L’endemà, de camí a l’habitació, el polonès m’atura. Porto uns quants paquets que pesen. Ni disculpes ni res, no em permet ni tan sols entrar a l’habitació a deixar-los. Es mostra ofès pel fet d’haver comunicat el xivarri als de l’hotel. A qui ho havia de dir, doncs? A la policia? El què has de fer és no fer-ne més, de soroll. Es justifica. M’explica que es comunica amb el seu país telefònicament a través del portàtil. –“Fes servir auriculars”. –“No puc, fan molta calor”, respon el galtes. Em fa passar a la seva habitació per ensenyar-me el parell d’altaveus: –“Mira, que petits que són”. Sí, petits però ben parits. L’habitació del polonès fa por. Desordenada, caòtica. Gairebé un femer. S’esplaia. El noi deu sentir-se sol. Diu que estar content d’haver trobat aquest hotel. Realment barat, assegura. Doncs, escolta, si és tant al teu abast encén l’aire condicionat, així no patiràs calor i podràs posar-te els auriculars. –“No, el comptador va molt de pressa”. En efecte, el ganxo d’aquests llocs és oferir un preu baix, però el consum elèctric -entre altres serveis- no hi va inclòs. Es paga a part. –“Mira, noi, quan vulguis trucar la nòvia vés al locutori. Així no emprenyaràs els veïns i no ens alentiràs la connexió a la xarxa, ja prou precària”.
Diàriament continua parlant per telèfon. Almenys dues vegades. Llargues converses. Sense auriculars, és clar. I la veu de la xicota enyorada a través dels altaveus. De vegades s’esplaien cridant. Parlar de gorra amb la nòvia el col·loca. Els veïns que es fotin. També em castiga tenint la porta de la seva cambra oberta tot el dia. La pudor de tigre tomba. Haver-hi de passar per davant és una infàmia. Un miserable empastifant Tailàndia.
La qüestió nacional. El dilema convergent
Entre Catalunya i Espanya no hi ha un conflicte ideològic. El conflicte és nacional. Espanya o Catalunya, aquest és el dilema.
Com encararà la disjuntiva la federació Convergència i Unió? Sembla que l’estratègia d’un pas endavant i un altre enrere per no mullar-se està esgotada. Hauran d’omplir amb fets paraules buides. El país demana concrecions.
L’estudiada ambigüitat de CiU que tan bé li ha anat durant tants anys, esclatarà en bocins. A CiU se li està acabant nedar i guardar la roba. O aposta per l’independentisme o abraça l’unionisme. A l’unionisme digueu-li regionalisme si voleu. O autonomisme. Ambdós termes no són altra cosa que unionisme encobert. Eufemismes. En qualsevol cas, així que CiU faci el pas el trauma està servit. Probablement es trencaran les files. Si es decanta per l’independentisme la federació es dividirà. Veurem Duran i els seus escolanets esquinçar-se les sotanes i passar-se en massa al partit de Don Mariano. A canvi de càrrecs, és clar. Però això rai, els d’Unió tot plegat són quatre gats. També n’hi haurà de Convergència que fugiran; i no seran pas pocs. De continuar regionalista com fins ara, alguns sectors crítics se’n separaran. Veurem si van amb Carretero o funden un partit nou. Ja ho resoldran. S’han acabat les mitges tintes. Hauran d’implicar-se. Catalunya o Espanya. Què triaran? La via del mig es clou. Seguir fent la viu-viu aviat serà impossible. O, qui sap, vés a saber si no trobaran encara la manera de fer veure que sí, però no del tot. El gran dilema convergent. Els dirigents hauran d’afinar el tir. Envoltar-se de grumets capacitats. Habilitat, decisió, talent i molta sort. Sembla que el vaixell convergent s’enfronta a un mar convuls.
Jaume Mestres 