Aterrat a Tailàndia després de passar una intensa temporada a Bali. Content d’haver sobreviscut a una experiència de connotacions vampíriques. Bali és un gresol de màgia negra. Terra d’àngels i dimonis. Superada la fosca, de nou la llum. Després de l’abducció em sento lleuger, ple d’energia. Gràcies, balian, per la neteja!
A Bangkok hi poso solament dos dies. El temps just per ordenar petites coses. De bon matí, minibús a Kanchanaburi. Un altre vehicle em porta a Sangkhlaburi. Sangkhlaburi és un lloc remot, clos entre selves i vaporoses muntanyes. Fa frontera amb Birmània. Un pont de fusta de gairebé un quilòmetre salva un vessant en la confluència de tres rius. Pagoda piramidal daurada emergint de la jungla. La coronen sis quilos d’or. Fulgeix de nit. Natura esplendent. Molta pluja. Llamps i trons, aiguats infinits damunt un àmbit permanentment humit. Terra de gent mon, karen i altres ètnies fugitives del règim opressor birmà. Les autoritats tailandeses els toleren, fins i tot escolaritzen els nens (en tai, és clar!), però a penes els concedeixen drets. Viuen en una mena de llimbs, confiant que un dia els arribarà la llibertat definitiva. El fat dels pobles oprimits. Sort en tenen de l’esperança. Ni que l’ànima del somni sigui a penes un alè.
De Sangkhlaburi passo a Uthai Thani en una sola jornada. Amb transport públic, com sempre. Una marató per a no oblidar. Podria escriure la meitat d’un llibre d’aquesta experiència. Moltes coses a fer: viatjar, escriure, editar imatges i llegir més. El temps, que no es dilata. Al contrari, més aviat s’aprima. Vivim entre excessos de superficialitat i massa soroll que ens destorba.
13 de setembre de 2010. Uthai Thani. Em desperto que encara és fosc. De dins la mosquitera vaig veient l’esclat de l’alba. Esporàdics refilets d’ocells, parrupejos de tórtores. Plou. M’alço. Augmento la velocitat del ventilador penjat al sostre. M’afaito i em dutxo. Surto al carrer amb el trípode en bandolera i la bossa amb objectius, la càmera petita i bateries de recanvi a l’esquena. La Nikon penjant a l’espatlla dreta. La pluja minva a mesura que s’alça el dia. Per esmorzar menjo una sopa d’arròs amb gambes. Grossos crustacis, poc gustosos, dels rius que voregen Uthai Thani, el Sakè Krang i el Chao Praià.
Demano a una dona asseguda en un quiosc on podria trobar una taximoto que em portés al Wat Amaratwari, el primer temple que em disposo a visitar. Un client m’escolta. Em convida a pujar a la seva motoreta. Així és com arribo al monestir. Moltíssimes gràcies, senyor. Els monjos han acabat les matines. Ja han esmorzat. Ara descansen. Un bonze vellet, amb ulleres, escardalenc com un pal d’escombra, renta uns hàbits sota una aixeta. El saludo i li comento el què m’ha dut al temple. No està per orgues. Assenyala un punt inconcret, que hi vagi. M’envia al pati del santuari, completament buit. Sé que els murals que m’interessen són en un dels pavellons. Però, en quin? Dubto entre un parell. Cap més monjo a la vista. Retrobo el mateix monjo i insisteixo. Ara es defineix. Respon que la clau de l’ubosót on hi ha els murals, la té un monjo que ara és fora. Típica resposta evasiva. La conec. Per no dir que no els dóna la gana d’obrir-te el pavelló, menteixen. No mentir és un dels preceptes que han d’observar els monjos budistes. O potser tenen butlla, per mentir a l’infidel? Com els musulmans: fotre a qui no és del rengle no solament és correcte sinó que, a més, aporta beneficis. L’infidel és l’altre, la cara fosca de la lluna, el reflexe nostre que no ens agrada.
Trec profit de l’avantatge de ser estranger. Fer veure que a penes entenc el que em diu em permet insistir, fins fer-me pesat, sobre el meu interès pels murals. Li demano que em porti al pavelló on són. És el més petit de tots. Em planto davant la porta d’entrada. Ves per on, el cadenat és obert, amb la clau posada al pany. No em miro el monjo per no avergonyir-lo. L’home prem la gruixuda porta de fusta de dues fulles. La fulla dreta costa badar-la. Està trabada. L’empenyem fins que cedeix. El monjo vell entra en primer lloc. El segueixo.
L’ubosót d’un monestir és la part més sagrada del santuari. El lloc on se celebren les ordenacions i on els bonzes preguen en pali. Amb el temps, pot ser que un ubosót caigui en desús perquè n’han alçat un altre. Sovint, els millors murals són pintats a les parets dels ubosót. Aquest és un ubosót que ja no s’utilitza. Se’ls deuria fer petit. Ara fa de quarto de mals endreços. Entre d’altres andròmines, observo un parell de xilòfons, un televisor i un aparell radiofònic que deu tenir, almenys, 50 anys. També hi ha una tauleta de despatx i fins i tot arxius per guardar factures. De ser gairebé sempre tancat, la humitat s’ha apoderat del petit pavelló. Humitat que provoca una gran sentor de resclosit. La totalitat de les pintures de la meitat en avall de les parets s’han esvanit. En canvi, les que resten de mitja paret en amunt es conserven prou bé. Per sort, al sostre no hi ha filtracions d’aigua quan plou. El que sí que hi ha són ratpenats. Nien entre el cel ras i la teulada. La bafarada que produeixen els excrements és espantosa. L’altar està intacte. Imatges arrenglerades de buda. A terra, a l’entorn de l’altar, hi ha una dotzena llarga de galledes grogues contenint ofrenes pels monjos. Embolicades amb paper de celofana. Encara estan per destapar. Probablement hi són des del començament del Kao Pansà, ara fa cosa de dos mesos. Els monjos d’aquest monestir deuen ser rics.
Les condicions d’abandonament, humitat i penombra constants afavoreixen la proliferació de mosquits. En envair el seu àmbit es revolten. Voleien a bandades. Sento el seu bronzir a prop de les orelles. La temença al dengue es dispara. Aquest territori en va ple. Per sort, vaig amb pantalons llargs i porto els mitjons posats. Però el fibló d’aquestes bèsties és tan esmolat que quan piquen són capaços de travessar la roba. Confiem que Buda ens protegeixi. Ara el monjo deixa de ser esquerp per esdevenir un gran conversador. No para de parlar. Vaig assentint a tot el què diu mentre desparo el trípode. També procuro mantenir la nuvolada de mosquits a ratlla. Cops de mà a l’aire, com aquell que espanta mosques. (CONTINUARÀ)
Diari de viatge. Bali i Catalunya (i II)
Gairebé la totalitat de l’arxipèlag indonesi manifesta hostilitat amb Bali. L’estat indonesi en conjunt és refractari a les peculiaritats de l’illa. La riquesa i vigor de la cultura balinesa irriten els indonesis. També els desagrada que Bali sigui la primera destinació turística del país, que sigui una illa admirada arreu del món i estimada. Malgrat el rebuig a Bali legions de persones provinents de Java, de Sulawesi, de Lombok, de Sumatra i de tants altres indrets s’hi desplacen per buscar-s’hi la vida. Emigren a Bali atrets pels diners que hi deixa el turisme. Són a Bali per arreplegar engrunes de la riquesa occidental. Immigrants desheretats, desarrelats i desubicats. Emigrats a Bali per simple supervivència. Com que de Bali no els importa res més enllà dels diners que en puguin treure, no respecten l’illa. L’embruten amb la seva ignorància destructiva. No s’esforcen a parlar la seva llengua ni participen de la seva cultura. No hi viuen ni hi resideixen, s’hi estan. Actuen com el que són: invasors. Immigrants imbuïts d’esperit colonitzador i ànsies de conquesta.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag s’ha anat aprimant en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·lahu àkbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali amb una identitat forta cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques dels potentats javanesos. Pocs d’aquests diners es queden a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la tradició ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat. Però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruir-lo.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag s’ha anat aprimant en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·lahu àkbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali amb una identitat forta cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques dels potentats javanesos. Pocs d’aquests diners es queden a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la tradició ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat. Però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruir-lo.
Diari de viatge. Bali i Catalunya (I)
Catalunya és una nació ocupada. Bali, també. Bali s’ofega per l’arribada d’immigrants provinents d’illes veïnes, sobretot javanesos. Catalunya fa temps que rep immigrants d’altres països, la majoria procedents d’Espanya. Els darrers anys, la immigració a Catalunya s’ha diversificat. Les onades de colons espanyols han minvat mentre han crescut els immigrants originaris del Magrib, de Sud-amèrica, d’Europa de l’Est…
Bali és una illa sotmesa al poder d’un estat opressor. El govern unionista de Jakarta no fa altra cosa amb Bali sinó intentar disminuir la seva cultura, eliminar els trets genuïns que caracteritzen l’illa -com ara la seva llengua- i espoliar-la econòmicament. Exactament el mateix que fa Espanya amb Catalunya. Els dos països -Bali i Catalunya- estan colonitzats per estats que volen eliminar-los. L’objectiu d’ambdós estats és diluir la particular idiosincràsia d’aquests països petits -que necessiten pel profit que en treuen- fins a anul·lar-los. Aconseguir portar-los, a través de l’assimilació política, econòmica i cultural, al límit de l’extinció. Que no passin de ser cultures residuals, amb un cert interès folklòric. I encara.
Fa unes dècades, el govern indonesi va tenir la idea brillant d’endegar el projecte anomenat Transmigrasi. Amb el pretext que algunes de les illes de l’estat-arxipèlag estaven superpoblades, Jakarta va estimular gent d’illes amb altíssima densitat demogràfica a desplaçar-se a d’altres menys poblades.
Però, més enllà de les migracions massives, l’objectiu de Jakarta era fer una mena de neteja ètnica. Esborrar tant com fos possible les diferents cultures i parlars diversos d’Indonèsia. El govern pretenia que l’arxipèlag de les 17000 illes s’identifiqués solament amb una sola llengua i una sola identitat. En realitat, però, la identitat indonèsia és una ficció bastida en fonaments de cartó pedra.
L’enviament massiu de colons sobre el puzle insular va fer forat. Res no hi ha millor per a un govern que la uniformització del territori que pretén controlar. El govern indonesi gairebé se n’ha sortit. Però ha topat i continua topant amb resistències puntuals. Resistències tossudes com ara la d’Irian Jaya, la part nord-occidental de l’illa de Nova Guinea, ocupada per Indonèsia. De vegades hi ha hagut conflictes sagnants, a Irian Jaya, no cal dir que motivats per agressions colonials. Els natius papús es rebelen contra els colons però, almenys de moment, el govern de Jakarta, amb la col·laboració òbvia del seu poderós exèrcit, se’n va sortint.
Bali és un tema més delicat per Jakarta. La fama de l’illa, el reconeixement internacional de la seva cultura, el gran nombre de visitants que rep anualment, posen les coses un pèl més complicades al granític govern javanès. Però amb més o menys subtilitat, Jakarta fa la seva. De mica en mica, el govern indonesi va diluint Bali. No ho fa amb tàctiques tan barroeres com les que utilitza a Irian Jaya, però són pràctiques igualment efectives. Com és natural, Jakarta dicta lleis que beneficien els seus interessos. Com també ho fa Espanya, amb una constitució feta a mida que nega la llibertat de nacions alienes a l’espanyola que malden per sobreviure sota el seu jou. Nacions petites dins el mateix estat, oprimides i ocupades per Espanya; com la nació balinesa, també maltractada i espoliada per l’estat indonesi. (Continuarà)
Diari de viatge. L’aiguat
L’altre dia al vespre, abans de sortir al carrer, vaig adonar-me que començava a ploure. La Ya, més amable que mai d’ençà que és mare, va oferir-me un paraigua. Caminava per la vorera sota el paraigua en direcció a algun lloc on poder sopar. A penes havia fet un centenar de metres quan la pluja va augmentar d’intensitat. En un moment, l’aigua va començar a caure a portadores. Vaig correr a refugiar-me sota la protecció d’un tendal davant les obres d’un nou hotel en construcció. A recer del tendal hi havia un munt de paletes. Quan va començar el xàfec els paletes eren a punt de pujar a la caixa oberta de la furgoneta que els havia de du als dormitoris col·lectius. La prudència va aconsellar esperar que el ruixat minvés. Però en lloc de minorar cada vegada plovia amb més delit. Un llamp escruixidor va ser el preludi d’un diluvi. El tro que va seguir va provocar un gran terrabastall. Deuria ser el senyal que els àngels esperaven per obrir de bat a bat les comportes d’on s’emmagatzema la totalitat d’aigua del cel. De seguida vaig pensar en els pagesos i en les pregàries que han fet aquestes darreres setmanes per demanar la pluja que necessiten per plantar l’arròs. De massa sequera a massa aigua sobtada. Per la pagesia els excessos sempre són nocius.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt una pila de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.
Sang i roses a Bangkok
Arribo a Bangkok al capdavall d’un viatge llarguíssim. Eficiència suïssa a l’avió, agradables hostesses helvètiques repartint somriures i amabilitat a cabassos. En un món tan poc donat al bon tracte, la simpatia és un do preuat per escàs. Entro cansat a l’hotel, durant el vol no he dormit gens. Males jugades del passat han deixat petja: fa uns quants anys vaig viure unes espantoses turbulències volant de nit pel cel d’Albània a bord d’un avió de British Airways.
A Bangkok vaig per feina. A l’hotel hi sóc just per deixar l’equipatge i fer una dutxa ràpida. Canvi de roba i al carrer. El temps s’arronsa cada dia que passa. S’ha d’aprofitar la saba de les hores.
Visito els escenaris de les recents batalles campals i algun dels edificis cremats. Els incendis impressionen més del què pensava. Havia de fer molt efecte veure monstres de vidre i formigó envoltats de flames.
Entro al Wat Pathum Wanaram. En aquest temple va esdevenir-se una de les pitjors mostres de la violència que va ensangonar el centre comercial de Bangkok el passat 19 de maig. Van refugiar-s’hi centenars de camises vermelles confiant que s’hi trobarien segurs. Eren homes i dones -també criatures- que participaven en les accions contra el govern sorgit del darrer cop d’estat. Quan al matí d’aquell dia els tancs de l’exèrcit van derrocar les barricades, molts dels manifestants van fugir precipitadament d’on eren acampats. Van dirigir-se al temple per proximitat i perquè havia estat declarat zona segura.
Soldats d’elit, tiradors experts, van apostar-se en l’estructura de formigó paral·lela al temple, que s’alça uns 15 metres sobre el nivell del terra. Per la plataforma hi circula el tren aeri que connecta els llocs més cèntrics de Bangkok. Des del punt on hi havia els soldats es divisa a la perfecció la totalitat del Wat Pathum Wanaram, encaixonat entre dos grans centres comercials, el Siam Paragon i el Central World. El Central World és un dels 36 edificis que van ser incendiats aquell mateix dia. Cap a les sis de la tarda, els tiradors van apuntar els fusells directament als refugiats i començaren a disparar, talment com si cacessin conills. A sang freda, un tir al blanc implacable contra gent indefensa. Almenys van matar sis persones, però en van ferir moltes més. No se sap exactament quantes persones van caure perquè en els moments de confusió un escamot militar va presentar-se de sobte al pati del temple. Segons els testimonis van endur-se cadàvers i malferits. El nombre exacte de vides humanes perdudes el 19 de maig al Wat Pathum Wanaram, probablement no se sabrà mai.
Avui al temple s’hi concentra un gran nombre de persones. Són fidels budistes que oficialment hi acudeixen per fer ofrenes als monjos. D’ofrenes en fan, per descomptat, però en realitat han anat al temple per parlar del que va succeir la data nefasta. Al moment dels esdeveniments molts dels presents es trobaven refugiats al santuari. Veig un vell ferit de bala en un peu. El cap dels guardes de seguretat dóna amplíssimes explicacions dels incidents. Els detalla fil per randa. És prou valent, no s’estar de blasmar l’exèrcit. Escolten el guarda una munió de periodistes tailandesos. Sentir els fets que narra amb tanta sang freda fa posar la pell de gallina.
Veig centenars de roses vermelles i garlandes de llessamí als llocs on van caure les víctimes. La gent envolta els túmuls de flors, prega i vessa llàgrimes en silenci. Unes dones em mostren fotografies dels caiguts. Imatges crues de cossos acabats d’abatre. Vides segades, palidesa als rostres inerts, ulls oberts on s’hi endevina el pànic, pell i roba amarades de sang. La gent parla, intercanvia experiències. Es comporten, però estan furiosos. Els tais saben contenir-se, però el que acaben de viure els sobrepassa.
M’ensenyen un setmanari que publica a portada sencera una fotografia reveladora. Es veuen a la perfecció tres soldats a les vies del tren elevat disparant contra el temple. El que sobta és que, segons m’asseguren, aquesta fotografia l’hagin passada a la redacció de la revista membres del cos de policia. L’aparent incongruència no ho és perquè se sap que l’omnipotent exèrcit tai i el no menys poderós estament policial no s’avenen. Es fan la guitza i es qüestionen sempre que poden.
Lluny d’haver-se resolt, el conflicte s’ha atiat de mala manera amb els darrers incidents. Sospito que el que ha passat és solament el prolegòmen d’una violència que quan torni a desfermar-se serà encara més sagnant.
La solució passa pel diàleg de veres entre les parts oposades. Massa arrogància d’una banda i excessiva frustració de l’altra per entendre’s. Els qui ara manen no estan disposats a convocar noves eleccions. Saben que les tornarien a perdre, com sempre les han perdut els darrers anys. No volen deixar escapar el poder usurpat amb argúcies. Els grocs no cediran, els vermells tampoc. La societat tai està realment dividida. La classe mitjana emergent de Bangkok és groga gairebé en la seva totalitat. Els poders fàctics també, no cal dir-ho. La població rural i urbana de les províncies del nord i nord-est del país és majoritàriament vermella.
És qüestió de temps que el conflicte irresolt, de moment soterrat, torni a emergir. Veurem més violència en el següent capítol que s’acosta. Tothom sap que les hostilitats desembocaran en un final imprevisible.
Ordenació d’un monjo
A la ciutat tailandesa de Korat o Nakhon Ratchasima, com es diu oficialment, em trobo amb la celebració de l’ordenació d’un monjo. La festa arrenca amb la sortida del sol. Familiars i amics acompanyaran el novici durant tota la jornada. La cerimònia comença als peus del monument a l’heroïna local Ya Mo. Els congregats preguen tot passant per sota la panxa d’un elefant per encomanar-se força i salut. Seguidament, comencen a desfilar en direcció el temple pels carrers més cèntrics. Beuen whisky d’arròs, ballen al so de l’orquestra ambulant i canten. En arribar al temple, el novici baixa de l’elefant. Per torns, els amics el pugen a coll-i-be. Donen unes quantes voltes a l’entorn del santuari. A continuació, comença la cerimònia de l’ordenació a l’ubosót, la part més sagrada del monestir. La festa acaba amb un fastuós tiberi col·lectiu al pati del temple. Tiberi al qual em conviden, és clar!
Tancs a Bangkok
Benvolgut Martí.
Ahir vaig anar a dormir tardíssim arxivant i editant. Fins a les 8 d’aquest matí no he tornat a seure davant l’ordinador. El primer email que obro és el teu. De seguida he entrat a la BBC. M’he esborronat en veure els tancs pels carrers de Bangkok.
Això és el començament d’una catàstrofe encara pitjor que fins ara. De cap manera no és la solució, al contrari. L’esclafada brutal, la humiliació, donarà pas a les guerrilles. Tailàndia ja no serà aquell país alegre i segur que tants hem conegut. Els militars, orquestrats per les elits financeres i el govern han trencat la joguina. No han sabut donar una solució pacífica al clam popular de mig país. L’escletxa s’ha fet tant ample que probablement no cicatritzarà mai més.
En els meu viatges per Tailàndia em moc molt pel nord-est, feu dels camises vermelles, els pagesos pobres, gresol dels partidaris del defenestrat Thaksin.
Em relaciono bàsicament amb adeptes de l’exprimer ministre, doncs. Són multitud al nord-est, i també a Chiang Mai (on va néixer Thaksin) i a la resta de províncies del nord, però no a Bangkok. Bangkok és un altre món. Bangkok és el territori dels camises grogues. Els grocs no són majoria a Bangkok, però són influents: vaques sagrades del món polític i financer. Les elits educades. El poder, vaja.
Pena pels pobres desgraciats acabats d’esclafar i humiliar. Manipulats, sens dubte. Armats de bona fe clamant justícia.
Una abraçada.
Jaume
El Sant Jordi tailandès
Krai Thong, heroi de la mitologia tailandesa lluitant contra Chalawan, un llegendari cocodril gegant originari de la província de Phichit, entre les províncies de Phitsanulok i Nakhon Sawan. La imatge pertany a un fragment dels murals al darrere l’altar del Wat Amphawan Chetiyaram, a la província de Samut Songkhram, Tailàndia. Que gaudiu d’un molt bon Sant Jordi, ple de llibres i roses.
Don Mud Dèng
En acabar d’escriure l’email a l’À. plego veles i surto de l’habitació. Deuen ser dos quarts de vuit. Em dirigeixo al mercat Ban Du. Resulta que la sortida del songtéo no serà a les vuit, com m’havien dit, sinó a dos quarts de deu. Aprofito l’hora i mitja que encara falta per donar una volta pel mercat. Quan és l’hora torno a la parada. El songtéo ja no hi és.
Puntualitat insòlita. Em diuen que el proper vehicle no sortirà fins a tres quarts d’onze. Faig temps entretenint-me pel mercat. Regalo roses a unes venedores i em bec el suc d’un coco. El songtéo surt a prop de les onze. M’assec a la caixa. Xerrameca amb les dones companyes de viatge. Al final quedo ben atabalat. Res de blasmar-les, la culpa és meva per provocar les converses. M’adono que Don Mud Dèng (Don Mot Daeng) és una zona remota. Tot és rústic, el paisatge, les construccions. La gent també és d’una rusticitat palpable. En cap moment no albiro res que s’assembli a un poble. Sempre veig habitatges dispersos; petits nuclis mínimament cohesionats, sí, però el que domina són cases solitàries. Alguna escola, també. I camps d’arròs. Molts camps d’arròs. Arreu on passejo la mirada, camps d’arròs. Les tiges estan inflades, a punt d’esclatar. Ara són més preciosos que mai, els arrossars. Aviat els segaran. S’haurà acabat aquesta verdor exultant.
El songtéo no para de fer voltes i voltetes. Carreteretes amunt, carreteretes avall. Va deixant els passatgers als llocs on viuen. Servei a domicili, com un taxi, però a preu de riure. Als vorals, sovintegen senders que menen a temples de coloraines.
Al cap de poc de quedar-me sol a la caixa, el songtéo s’atura davant una botiga que ven de tot una mica. Un transvestit esbatussa uns gossos copulant. El xicot fa esgarips histèrics. Els pobres animals, enganxats l’un amb l’altre, no poden fugir en direccions oposades. Neguitosos i espantadíssims durant la llarga estona que el transvestit els increpa. Mentre el conductor deixa, a peu de botiga, els quatre bidons de benzina que ha omplert en una gasolinera d’Ubon, salto de la caixa i entro a la cabina. Torna el xofer, engega i arrenca. Ara engolfa un camí de carro. Circulem per una terra argilosa i rogenca, completament entollada. Bassals fondos, molts sotracs. El conductor diu que em portarà al temple. En efecte, entra al Wat Kèng Tòi per una portalada de pedra. El santuari s’alça enmig d’una vasta planura verda.
De seguida veig el poc que resta d’una edificació khmer. Del vell temple en queden solament tres piles separades de maons i pedres. Ni una sola paret dreta. Clapes de molsa adherida als carreus desencaixats. Nius d’abelles. Una imatge de Buda reposa sobre el piló més estructurat. El conductor em deixa. –“Com ho faré per tornar a Ubon? Sóc al mig del no res…”. Respon que vagi al poble, que algú em donarà un cop de mà. –“Quin poble?”, demano. -“Muban Ót”. –“Ah, però si no he vist cap poble…”. En fi. Pago el que em demana: 60 baht. Trobo raonable que per portar-me fins aquest cul de món em cobri 30 baht de més. El darrer tram del trajecte l’ha fet exclusivament per a mi.
Al monestir no hi veig ningú. Ara sí, una dona vestida amb roba blanca movent-se sota un kuti. Més enllà n’hi ha una altra que cava amb una aixada. Són mae txi, el que en podríem dir monges budistes. No veig cap monjo. Tampoc novicis. Ni tan sols sento ocells. Quietud infinita. Acabant de fotografiar les pedres em dirigeixo a una de les dones. Impossible parlar-hi. És muda. L’altra dona també és muda. Veig un pastor que entra al recinte menant un ramat d’aquesta mena de vaques marronoses, magres i orelludes, que hi ha per aquí. El saludo. Em dedica un wai molt polit. Surto a l’exterior del santuari. Em sento nàufrag en un oceà d’arrossars. Veig una dona asseguda en una moto sortint d’una casa solitària. M’hi acosto. Li demano com puc anar a Ubon.
Al portal apareixen un xicot i una noia. Em conviden a passar al porxo. Sobre les cinc de la tarda aniran a Ubon. Si em ve de gust, m’hi poden duu amb el seu cotxe. D’una barra de fusta penja un bressol. A dins hi ha una criatura dormint. És un nen de sis mesos. Com que encara falten tres hores per a les cinc, pregunto si podria tornar a Ubon amb songtéo. La parella m’acompanya amb el cotxe fins una botigueta davant l’hospital –un edifici pla i menut, sembla un dòmino sobre la gespa.
Pel camí m’expliquen que són casats de poc. El noi es diu Isarak (Llibertat). És d’Amnat Charoen i té 23 anys. És espigat, molt prim. La noia, de 20 anys, és filla del poble. Es diu Rak (Amor). La criatura que tenen -el nen de la fotografia- es diu Còpter. Còpter, sí, abreviació d’helicòpter. –”Així li agradarà voltar, viatjar i tot això”, comenten els pares amb entusiasme. Han d’anar a Ubon perquè el xicot, l’Isarak, aquesta nit agafarà l’autobús que el portarà a Mo Chit, a Bangkok. De Mo Chit haurà de dirigir-se a la terminal del sud -a l’altra punta de la ciutat- per agafar un tercer autobús que el durà a Hat Yai, a l’extrem meridional del país. Hi va a treballar. S’estarà a Hat Yai uns 8 mesos. Vaja, quina desgràcia. El fat dels pobres. Una parella jove que acaben de tenir una criatura i el pare ha d’emigrar per guanyar-se la vida. Em deixen al lloc on s’ha d’aturar el songtéo. Ens acomiadem. Moltíssimes gràcies, parella. Com més senzilles, més qualitat desprenen les persones. Com més sofisticats, més barats ens tornem. De vegades, m’espanta ser enmig d’aquestes ànimes tan netes. Temo embrutar-les.
Mantinc una conversa divertida amb la gent de la botiga mentre espero el transport. A Tailàndia és molt fàcil distreure’t, als tais els encanten les bromes. Arriba el vehicle. D’un bot m’enfilo a la caixa. Pugen un pare i un fill. Van a Bangkok a mirar de trobar-hi feina. L’home té 52 anys. El noi, 15. Tots dos fumen. D’equipatge porten una bossa petita, gairebé buida. L’home calça unes sabates de goma rebentades. Porta un mocador de quadres de colors lligat a la cintura. El fill va amb xancletes. En cap moment no es dirigeixen la paraula. Al noi no se li sent la veu en tot el camí. És alt, fortot. En arribar a Ubon, baixen al mercat Ban Du. S’enfilen a un altre songtéo per anar a Warin, a l’estació del ferrocarril. Trajecte amb tren nocturn -ara gratuït, per gentilesa del govern- fins a Bangkok. Pare i fill es buscaran la vida a la metròpoli. Fora de casa, sense els seus, lluny de la terra fèrtil i l’arròs. Desarrelats a l’imperi erm. Asfalt i pedra.
Songtéo: vehicle dedicat al transport públic molt comú i popular a Tailàndia, sobretot en zones rurals. Els passatgers seuen a la caixa del vehicle, en dos bancs encarats. D’aquí li ve el nom. Song, vol dir dos, en tailandès. I téo, banc.
Kuti: Residència individual dels monjos en un monestir. Generalment, els kuti són cabanes de fusta sobre una base de pilons. De vegades, són fetes d’obra basades a terra. Depèn de la zona i el tipus de terreny on s’alcen.
Wai: Salutació tradicional tailandesa. S’apleguen les mans fins l’altura de la cara i s’abaixa respectuosament el cap.
L’art de cisellar fruita
Cisellar fruita és una vella tradició tailandesa. Els tais són gent refinada. Probablement per això són extraordinàriament hàbils en l’art d’esculpir peces de fruita. Vaig gravar el vídeo a la fira de l’Ensenyament que se celebra anualment a Roi Et, capital de la província del mateix nom. Roi Et vol dir “101”. Es diu que el nom li ve de les suposades cent-una portes que en temps pretèrits tenia la muralla que protegia la ciutat. Una suposició més a prop de la fantasia que de la realitat. Sense una ment imaginativa, com s’ho farien els tais per crear aquestes filigranes? Un noi i una noia esculpeixen la fruita que veiem a les imatges. Tots dos són estudiants de secundària. Gent jove, preparada per excel·lir. Almenys en l’art de cisellar la fruita.
Jaume Mestres 