B-Boy Pitlok

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Cada dia al vespre els b-boy de Phitsanulok (Pitlok) es reuneixen al mateix lloc per practicar. El seu punt de trobada és a la riba esquerra del riu que travessa la ciutat de dalt a baix, el riu Nan. Sota uns arbres alts i frondosos posen un parell de planxes de conglomerat que els serveixen d’escenari. Ballant sobre la fusta s’embruten menys i, sobretot, és més difícil fer-se mal o lesionar-se. Però el més important de tot és l’equip de música. Normalment, connecten un parell de potents altaveus a un telèfon mòbil de darrera generació. Els b-boy són nois joves. El més petit és el b-boy I’Zax, una criatura de només 6 anys. La majoria són adolescents. En tot cas, cap dels b-boy de Pitlok no supera de gaire els 20 anys. Com que són tan contorsionistes com ballarins, per practicar aquest ball (o hauríem de dir-ne esport?) és imprescindible ser jove i tenir un cos elàstic. Els b-boy són una colla d’amics amb la pràctica del ball com a principal nexe d’unió. Però també els uneixen altres interessos propis de l’edat. La majoria són estudiants. Al vespre es presenten a l’assaig muntats en les seves motos, sovint acompanyats de les respectives novietes. Noies que rarament comparteixen el tipus de ball que practiquen els seus xicots. Mentre ells assagen, les noies es limiten a plantar-se en un lloc discret i a observar-los en silenci. N’hi ha ben poques que s’atreveixin a ballar com ells. Al petit nombre de noies que s’hi dediquen hauríem d’anomenar-les b-girl?

Aeròbic de vesprada

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Cada vesprada, persones devotes de la vida saludable i el ritme trepidant es reuneixen en aquest punt del carrer de la Salut per practicar aeròbic. La concentració es fa a una cinquantena de metres del pont Naresuan, a la riba oriental del riu Nan. Som a Phitsanulok, una agradabilíssima ciutat al nord de Tailàndia. El Nan flueix de nord a sud partint l’urbs en dues meitats. Al seu pas per la població el corrent es contorsiona com una serp, s’allargassa dibuixant múltiples meandres. A la banda meridional del pont encara romanen algunes estructures de fusta flotants. Però ja no són cases com temps enrere. Ara mateix, sobre l’aigua del riu però ancorats a la riba, hi ha un parell de bars restaurants, una discoteca i un saló de massatge. Les autoritats municipals fa anys que van abolir els habitatges familiars sobre el riu per considerar-los insalubres. La vida tradicional va perdent-se a Tailàndia, potser a un ritme tan accelerat com el dels gimnastes del vídeo. Els coratjosos esportistes fan aeròbic a quatre passes del riu. Aquesta és una zona que sempre és plena de gent practicant esport. N’hi ha que fan fúting corrent amunt i avall d’un passeig exclusiu per a vianants gairebé arran de l’aigua, a un tir de pedra d’on veiem els gimnastes. Quan els de l’aeròbic acaben la frenètica sessió diària omplen l’espai una legió de joves amb patins de rodes. Després, cau la nit i el silenci retorna al passeig. Un silenci trencat solament per les piuladisses de legions d’ocells ajocant-se a les tofes dels arbres.

Manualitats sota la pluja

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

En una nit de pluja a Lopburi, havent sopat al restaurant Hoe, retorno a l’hotel passant pel carrer Na Sanprakan. Malgrat la intensitat del ruixat hi ha el rengle habitual de restaurants portàtils aturats davant el 7-Eleven, establiment obert les 24 hores del dia. A peu o amb moto, la gent s’atança als restaurantets amb rodes a comprar bols de menjar calent. A la porta del 7-Eleven hi ha un home assegut a terra fent treballs manuals. Gravo les seqüències reproduïdes en aquest vídeo. L’habilitat de l’home és inqüestionable. No puc evitar comprar uns quants dels treballs que fa. Peces magnífiques, la majoria reproduccions d’insectes, com es pot veure a les imatges, i també rams de flors. La cançó del vídeo és interpretada per la banda musical probablement més popular i famosa de Tailàndia: Carabao. La peça es diu Racha Ngen Pon, cançó número 10 del doble àlbum Bunthug Karn Sadang Sod Concert Num Bao – Sao Parn. Dos CD contenint la gravació d’un concert en directe de la banda. El concert també està editat en DVD per Warner Music (Thailand). Una producció de l’any 2006 (2549, any tailandès).

Mak ruk, el joc d’escacs tailandès

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Acabant de visitar les pintures murals del Wat Khangkhao o temple dels Ratpenats, agafo un songtéo (furgoneta pública amb dos bancs encarats a la caixa del vehicle) fins al Wat Lai, als afores de la població de Tha Khlong. Després, continuo a peu uns 300 metres en direcció al sud. M’aturo on hi ha un porxo arran de carretera amb uns nois jugant a mak ruk, una variant tailandesa dels escacs. Segons llegeixo a la Wikipedia el mak ruk es remunta al segle VI, probablement derivat del “chaturanga”, un joc indi semblant als escacs que coneixem nosaltres. El mak ruk és popular tant a Tailàndia com a Cambodja. En ambdós països és, de llarg, més conegut que els escacs. Hi ha uns dos milions de tais que juguen al mak ruk; en canvi, solament uns 5000 tailandesos saben jugar als escacs. Segons l’antic campió mundial d’escacs Vladimir Kramnik, el mak ruk és un joc que demana encara més enginy i estratègia. Passo una bona estona contemplant el joc dels nois. Ja es veu que el tauler és ben senzill. Les fitxes són molt rudimentàries, fins i tot hi ha una torre que s’aguanta amb una goma elàstica. També, substituïnt les fitxes, utilitzen almenys un parell de xapes d’una de les cerveses més populars de Tailàndia, la Chang. Els nois estan concentrats en el joc. És evident que s’ho passen molt bé. Transcorren els minuts i no apareix cap vehicle que pugui retornar-me a Lopburi. Un dels joves s’ofereix a dur-me amb motocicleta aproximadament a un quilòmetre carretera amunt, lloc on m’assegura que hi ha una parada de songtéo. Accepto agraït l’oferiment. En arribar a la parada el jove rebutja els diners que vull donar-li. M’espero una bona estona sense que tampoc aparegui cap songtéo. Finalment, llogo una moto perquè em porti a Lopburi. En cosa de mitja hora hi arribo.

Revolta a Egipte. Els gossos de Mubàrak

On Per Jaume MestresIn Egipte, PolíticaDeixa un comentari

Canilles de gossos rabiosos procedents de les casernes policials han sortit sense morrió al carrer. Armats amb bastons, pals, i fins i tot pistoles, s’han llençat furiosos sobre dues preses: els egipcis que reclamen un canvi radical de règim i els que són a la plaça per explicar-ho al món. Van a totes. Cap mirament. A eliminar les veus i els cors que s’alcen contra el sàtrapa tirà, fer-los callar. Terroritzar-los perquè abandonin la plaça Tahrir i els carrers del Caire. Han aconseguit, almenys en part, silenciar internet, els telèfons i les xarxes socials. Requisen càmeres, maltracten periodistes estrangers, els peguen, els insulten, els roben i humilien. Sobretot les dones. Disparen contra ells. L’objectiu és fer-los fora del país. Foragitar testimonis. Mentrestant, el gripau i la seva conhort de cucs coven al cau el que pretenen que sigui el desenllaç. Quan els sembli que no queden veus i ni una sola càmera enemiga al Caire, el manament que espera l’exèrcit entrarà a les casernes. Acer sobre l’asfalt, bales i sang. Flors esclafades, un somni avortat. Tant de bo sigui un deliri, però els elements hi són; les ganes, també. I què vindrà, després?

Revolta a Egipte. Tigres de paper?

On Per Jaume MestresIn Egipte, PolíticaDeixa un comentari

A Egipte ha pres un foc les flames del qual no se sap on aniran. D’aquí a poc veurem cap on les porta el vent. Les guspires d’aquest foc són l’esperança de milions d’egipcis. Flames que esclaten per cremar l’ahir, però també per obrir pas a una vida de progrés, amb drets i llibertat. Milions de ciutadans han estat sotmesos durant dècades a una dictadura fèrria. La gent surt al carrer i s’esbrava, crida i s’exalta enmig dels tancs. Armes que els pares ensenyen joiosos als seus fills. Seran tigres de paper? Victòria dels cors sobre el metall? Porositat sentimental contra l’acer? Passada l’exaltació restaran deixalles. Els derelictes del què un dia s’explicarà que va ser un somni? O es guanyarà el futur? El teló acaba d’alçar-se. Actors i figurants, apuntadors i titellaires comencen la funció.

Esperant el sopar

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Assegut al restaurant, tot esperant el sopar, em distrec gravant l’ambient i la clientela. Durant el dia el Hoe roman tancat, solament obre els vespres. Està especialitzat, doncs, en servir sopars. El Hoe és un local popular i acreditat que porta molts anys funcionant. La relació entre el menjar que s’hi dóna i el preu és òptima. Malgrat ser un restaurant de solvència reconeguda gairebé mai no hi veig estrangers sopant-hi. Deu ser que els turistes que visiten Lopburi, la ciutat dels micos, s’estimen més fer els àpats en restaurants que serveixen plats europeïtzats. Ells s’ho perden. Al Hoe la sopa de gambes amb bolets, llet de coco i curri (tom yam kung) excel·leix. Els plats que demano aquest vespre són per sucar-hi pa: pollastre amb gingebre i cebes tendres, complementat amb verduretes d’aigua servides amb all picat i salsa d’ostres.

Un vell restaurant de fusta

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

A Tailàndia queden pocs restaurants enterament de fusta com el que veiem a les imatges. El pis de sobre el restaurant és un hotel. Un hotel, per cert, no gaire recomanable. Tant el restaurant com l’hotel es diuen Mueang Thong. L’edifici de fusta es troba a la ciutat de Nakon Ratchasima o Korat, com l’anomena tothom. És ubicat al centre, molt a prop del monument a l’heroïna local Tao Suranari, coneguda popularment com Ya Mó. A l’hora que vaig gravar les imatges -poc després de les 9 de la nit- al restaurant ja no hi havia clientela. L’animació la trobem de dia. De fet, l’establiment serveix menjars fins a mitja tarda. Aquest és un costum arrelat entre els restaurants populars tailandesos. N’hi ha que estan especialitzats en obrir de primera hora del matí fins el migdia, mentre d’altres obren de la tarda al vespre. En algunes ciutats escampades pel territori -fins i tot en alguns barris del Bangkok menys cosmopolita- encara queden carrers sencers amb cases de fusta. Rengleres de cases d’un o dos pisos a tot estirar. Als baixos sol haver-hi un petit negoci familiar obert de moltes generacions enllà. El ritme de desaparició d’aquestes cases, però, és veloç. Al lloc on eren acostumen a alçar-hi edificis moderns sense personalitat ni encant. Molts propietaris de cases de fusta les venen sense donar importància a la pèrdua d’aquestes joies del passat. Ni tan sols les autoritats municipals semblen parar atenció a la desaparició del patrimoni col·lectiu. A hores d’ara, el negoci de la construcció continua puixant a Tailàndia. D’altra banda, sí que hi ha algunes poblacions que valoren les antigues cases de fusta i miren de conservar-les. Ara mateix em ve al pensament Uthai Thani, una capital provincial de la Tailàndia central entestada a preservar un parell de carrers amb cases de fusta. Els dissabtes destinen els carrers exclusivament a la circulació de vianants. Cap soroll de motors, solament la remor natural de les persones, converteix el passeig entre les cases de fusta en un plaer. Músics joves, estudiants d’escoles que toquen música tradicional amb instruments propis del país i paradetes on es venen productes artesans, contribueixen a l’agradable sensació d’haver-nos immergit a la Tailàndia de fa un segle.

Foraster a casa. El barber i el fred

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País3 comentaris

Sant Boi de Llobregat, 25 de gener de 2011
Vaig a tallar-me els cabells en una barberia no gaire lluny de casa. És mitja tarda. A la barberia no hi ha clients. El barber em convida a seure a la butaca on farà la feina. Comenta el fred que fa. De què s’ha de parlar, sinó, en una barberia? Oitant que fa fred, responc. De fet, el barber diu que hace frío, servidor que fa fred. No és cap problema, ens entenem perfectament. Expresso com voldria que em tallés els cabells: ni curts ni llargs, res d’especial. El barber agafa la màquina i comença. I vinga el frío que hace i el fred que fa. De cop, engega: “Aquí se habla en castellano!”. De no portar el cap mig pelat m’alçaria i marxaria. No marxo de la barberia, però m’alço i em planto davant el barber. Dic que parlo en català perquè és la meva llengua i som a Catalunya. Me’l quedo mirant seriós. No dic res més. El barber no replica. M’assec i prossegueix la feina. Quan acaba demano quant és, pago i marxo. El barber és un magrebí que fa més de 4 anys que viu a Sant Boi. El meu poble, el meu país.

Foraster a casa. Llengües

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, PaísDeixa un comentari

Sant Boi de Llobregat, 23 de gener de 2011
Gran alegria que YouTube ja sigui en català. Quin goig veure el meu canal parlant la meva llengua. Esperava amb impaciència la notícia. Fins ara al meu ordinador tenia YouTube configurat en anglès, com els programes o altres serveis que no són en català. Posats a triar una llengua forastera m’estimo més l’anglès que el castellà. Almenys, l’anglès, contràriament a la llengua espanyola, per a mi no és una llengua invasiva, símbol d’opressió i imposició. L’anglès és la lingua franca amb la qual parlo bàsicament quan volto pel món. Però no és la que utilitzo habitualment. Sempre provo d’expressar-me en les llengües que es parlen als territoris que visito, ni que de vegades siguin parles molt minoritàries. Si em moc per Tailàndia, per exemple, intento comunicar-me en tai pel centre del país, en la parla d’Isan quan viatjo pel nord-est i, en ngua, quan corro per les terres del nord. El mateix faig en tantes illes d’Indonèsia; també a les Filipines. Un hàbit que poso en pràctica de tota la vida i absolutament a tot arreu per on viatjo. Intentant expressar-me en les llengües que es parlen en cada lloc hi ha una entesa mútua i més fonda amb els natius. I els respecto en un grau major, a ells i la seva cultura. Probablement, la llengua és el que més ens estimem. La llengua és l’articulació de les idees, l’ànima o el concepte d’una comunitat de parlants. La seva visió del món, la manera d’entendre’l i ser-hi.