Categoria: YouTube

Els meus vídeos a YouTube

El Bali amagat

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Tot circulant amb moto arribo a un lloc desconegut. Sóc al mig d’una placeta de terra a l’entorn de la qual s’alcen cases tradicionals balineses. Veig un bosquet de cocoters al fons del decorat i gallines espigolant d’ací i d’allà en primer terme. El cloqueig de les lloques es barreja amb la conversa d’homes i dones escombrant. Els saludo: “Om swasti astu…”. Responen amb un somriure i alçant les mans plegades fins el pit. Em disposo a explorar el terreny. No sé com l’he trobat, però de cop i volta em trobo caminant per un corredor gairebé cec, camuflat entre les parets de dues cases. Resulta que el passadís fineix al lloc on comença un amfiteatre de conreus. De l’estretor d’un embut passo de cop i volta a l’esclat d’un paisatge superb. Veig aigua i tiges d’arròs amarant la totalitat del que abasten els ulls. No hi ha pagesos enlloc, ningú no és a les feixes. L’oïda percep el so incessant de dolls d’aigua escolant-se d’un nivell a l’altre. Baixo per una escala de ciment molt malmesa que s’enfonsa pel vessant gairebé vertical d’una vall. La verdor m’engoleix al punt on l’escala es desfà esbotzada per la força destructiva d’un entramat d’arrels. Cada vegada camino amb més dificultat per un corriol lliscós. En alguns trams haig d’avançar amb els peus submergits en un pam d’aigua. Les feixes d’arròs desapareixen cruspides per un devessall de botànica feréstega. La densitat vegetal aclapara. Segon a segon el retruny de l’aigua guanya intensitat. Passada una espessor de lianes em trobo un seguit de balmes romes entapissades de molsa. M’escolo per sota sallents gotejant. Cortines d’arrels pengen del sostre de les petites coves. Tantes dificultats són el preu que haig de pagar per accedir a un reducte secret. A mà dreta veig l’obertura d’un pas, és un cilindre perfecte que forada la roca. Per la mida que té podria esmunyir-s’hi una persona. Un llangardaix d’un parell de pams s’abeura en un toll. Ni s’immuta al veure’m. M’adono que els saltants són el teló que protegeixen un àmbit extraordinari, un món de pedra encaixat dins compactes murs selvàtics. El sòl de basalt amb una esquerda d’uns quatre metres d’amplada al centre, parteix l’escenari en dues meitats exactes. Sens dubte és l’esquinç d’un terratrèmol. Com també deuen haver estat moviments sísmics els que han enderrocat les torres dels santuaris esculpits al basalt, cisellats fa centúries per la mà de l’home. Tres língam -el símbol fàl·lic dels hinduistes- coronen respectivament cada una de les torres del temple consagrat a Brahma, Xiva i Vixnu. Aquest univers mineral, aparentment indestructible, ha estat severament afectat per catàstrofes naturals. Portalades megalítiques amb escales que ara no menen enlloc formaven part del què potser era un palau. El terra és cobert de molsa, verdet i regalims. Hi ha un seguit de roques ciclòpies despreses dels monuments escampades pel basalt. Dèria d’aigua lliscant pels penya-segats. Camí avall, l’aigua besa les sanefes dels baixos relleus dels temples i s’esmuny fins la timba oberta de la gorja, l’esquerda fosca i profunda al fons de la qual hi transcorre un rierol. Estic envoltat de cascades, lianes, arbres colossals, parrupejos d’aus i l’omnipresent xipolleig de l’aigua. Gaudeixo amb intensitat d’aquest món acabat de revelar-se, sens dubte un dels llocs més fascinants que he conegut mai. Si veiés una família de dinosaures pasturant entre l’espessor de les falgueres no em sorprendria gens. Potser era un saure gegant, el llangardaix que s’abeurava. Vellut, la molsa i, fantasmes, els castells enrunats.

*Al vídeo hi veureu poc més d’un minut d’aquest paratge. Suficient per fer-vos somiar. Sempre i quan sigueu esponja i no ànima basàltica.

Bali des de dins: dansa Jauk Manis

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Les imatges del vídeo estan enregistrades al cor mateix del temple, durant la celebració d’unes cerimònies hinduistes de gran transcendència per a la comunitat del vilatge. L’acció arrenca poc abans que el ballarí de la dansa Jauk Manis entri en escena. El veiem abillat esperant el moment que l’orquestra de gamelan marqui el compàs exacte per començar a ballar. Abans de moure’s s’està uns instants quiet davant la figura sagrada del Barong Macan. El màxim símbol del bé en l’hinduisme balinès reposa damunt un suport de fusta després d’una de les múltiples vegades que ha estat protagonista, en el transcurs de denses jornades religioses farcides d’una litúrgia incomprensible pels no iniciats. El lloc on veiem el ballarí esperant-se és una de les zones del santuari. Al seu entorn hi ha altars amb imatges de deïtats i flors per honorar-les. També és l’indret on es preparen altres intèrprets que després sortiran a escena. En començar a evolucionar, el ballarí de Jauk Manis es dirigeix al portal que comunica amb la zona on hi ha l’orquestra de gamelan i els espectadors, fidels del vilatge presents al temple per participar de les oracions i d’uns espectacles carregats d’enorme simbologia mística. El nom de la dansa, Jauk Manis, fa referència a un personatge bonhomiós protagonista d’alguns passatges de la tradició cultural balinesa. Jauk és una mena de gegant que per causes desconegudes va a parar a un món distint al seu, el món dels humans. S’hi sent perdut i desvalgut. Malgrat l’aparença inquietant del personatge -sobretot per les afuades i llarguíssimes ungles que no para mai de batre- és bondadós i pacífic. La dansa manifesta el seu estat anímic, alterat per haver-se de moure en un àmbit aliè que no li és propi. En un moment de la interpretació -quan la música s’atura- el gegant Jauk evidencia la seva ingenuïtat i la tendresa que el governa. És quan divaga d’un costat a l’altre i, encuriosit, s’acosta a músics i espectadors per intentar comunicar-s’hi. Malgrat el signe positiu que representa algun infant s’esvera si s’hi apropa massa. És divertit veure com alguns nens s’alcen i s’aparten temerosos. De vegades he vist criatures fugir cames ajudeu-me del desvalgut i innocent Jauk. “Manis” és un terme que indica dolçor o tendresa. D’aquí que la màscara de fusta amb que el ballarí es tapa la cara sigui blanca. En acabar la dansa l’intèrpret es retira pel mateix portal on ha accedit a escena i torna al lloc on l’esperen els seus, familiars i amics. Li ofereixen aigua i l’ajuden a desvestir-se.
.

Dansa Jauk Keras. Cerimònia Calonarang

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Dues vegades l’any al temple ubicat al nord d’un vilatge balinès, alçat entre un verdissar de camps d’arròs i arran d’una gorja profunda per on discorre un rierol, s’hi celebra una cerimònia hinduista anomenada Mecaru Godel o Butayadnya. Els rituals religiosos s’allarguen uns quants dies. Durant les hores diürnes les dones del poble omplen de flors i paneres de menges els altars i pavellons del temple. Són ofrenes pels ídols que els presideixen. Després els honoren pregant assegudes sobre el terra de lloses. Però és a les nits quan l’activitat al santuari arriba a l’apogeu. Famílies senceres ocupen el recinte del temple per trobar-se amb convilatans i els esperits dels seus  difunts. Amb la pregària s’acosten a les ànimes i a través de la meditació profunda poden comunicar-s’hi. Els bramans són el pont entre el món visible i l’intangible. Salmòdies atàviques, dringar de campanetes, pètals d’oloroses flors i aigua beneïda configuren el marc per accedir a l’univers reconfortant de l’esperit. Recolliment general i benediccions massives transporten els fidels a una dimensió més enllà de la física, immersos en un silenci absolut només trencat per l’esporàdic tritlleig de la petita campana que branda el gran sacerdot o pedanda. Sota pavellons oberts als quatre vents sona harmònicament el metall de gongs i platerets, amorosit per timbals i flautes. Són un parell d’orquestres de gamelan tocades pels homes del poble. Els creients que esperen torn per accedir al més sagrat del santuari amb la intenció de purificar-se, i els que ja ho han fet, s’estan en un àmbit més distès destinat a la contemplació de danses de profunda significança religiosa. És l’hora del Calonarang. El moment de les representacions dramàtiques que rememoren l’origen de Bali, una amalgama de llegendes i màgia expressada bàsicament a través de la dansa. El ball que veiem al vídeo es diu Topeng Jauk Keras, que podríem traduir per “dansa amb màscara de color vermell”. Balla un nen del vilatge de a penes 10 anys. L’enregistrament és fet des d’un angle inusual, concretament des del costat oposat als músics i espectadors, a l’esquena del ballarí. Val la pena observar el vívid ambient a l’entorn del noi que dansa amb gran entusiasme.

El Barong i la bruixa Rangda a Buangga

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Al temple d’un poblat amagat entre espessors boscoses, als vessants d’un dels volcans de Bali, s’hi celebren unes cerimònies místiques amb la finalitat d’enfortir els turmentats esperits dels vilatans, forçats de per vida a debatre’s entre les poderoses temptacions del mal i els deures i sacrificis imposats per l’altre costat de la balança. La lluna nova, confosa entre tenebres, congrega un munt de fidels al temple dedicat a les ànimes desencarnades, aquelles que despreses del cos són camí del cel o en trànsit al món malèvol que es consum a sota el sòl. Bruixots i fetilleres al servei d’esperits malèfics i de les forces que governen tempestes i malvestats diverses, conviuran uns dies amb sacerdots consagrats a foragitar desequilibris i al restabliment de l’harmonia, màxima de benestar i consol. Simbolitza el bé la mítica figura del Barong, fantàstica criatura híbrida en forma de dragó i semblança de vegades lleonina o porcina. El Barong té la potestat de neutralitzar i mantenir a ratlla les energies desbocades, personificades en la malèvola bruixa Rangda, terrorífica criatura bípede devoradora de criatures. Els esgarips, udols i el cos pelut de Rangda, dotada d’ungles com ganivets i esmolats ullals, espanta els dèbils perquè són incapaços d’afrontar-la. D’aquí que els homes més forts s’hi abraonin presos del deliri que els provoca el turbulent estat mental de trànsit. Amenacen Rangda amb grans matxets, disposats a esquarterar-la, però el monstre governa la voluntat dels atacants i l’acer es gira en contra d’ells mateixos. Sort en tenen del Barong d’especial pelatge negre. Amb la intercessió dels bramans que no paren de pregar i aspergir aigua beneïda, les fulles ondulades de les dagues de cap manera no poden lesionar ningú. Ni una sola gota de sang brolla dels cossos dels mortals. La dansa de les bruixes que veiem al vídeo s’esdevenia a les tres de la matinada, en el zenit de la nit pregona, quan el poder del mal ratllava l’apogeu. A partir del minut 7:35 -al tram final del vídeo- contemplem la cerimònia de claudicació de les tres Rangda. La benedicció i pregàries dels sacerdots i els ancestrals salms en kawi de les dones, aplaquen el furor de les bruixes. Finalment uns homes se les emporten empenyent-les, mentre un dels joves que s’hi ha enfrontat ha de ser atès i sostingut per una colla de fidels. Que una persona no balinesa hagi pogut assistir a aquesta cerimònia, celebrada en un vilatge remot, és una excepció i un privilegi que dec a l’estima que em professen els meus bons amics de Bali.

Assaig de danses tradicionals javaneses

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Java, Llengua, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Al centre cultural Jelajah Bumi Blambangan, de Banyuwangi, la ciutat més oriental de l’illa de Java, gravo les imatges del vídeo durant l’assaig de les danses que el grup de gamelan i ball tradicional de la població presentarà en qüestió de dies a Jembrana, a l’oest de Bali.
De Banyuwangi a Bali canviem d’illa però, per proximitat geogràfica, les diferències entre aquesta part de Java Oriental i Bali no són radicalment distintes. Culturalment no difereixen gaire, tant la llengua com la tradició mantenen lligams notables; en canvi, socialment sí que la distància és més profunda. La llengua parlada a Banyuwangi combina el javanès oriental amb el balinès, de manera que amb no gaire esforç ambdues comunitats poden entendre’s. De fet, la cultura balinesa té profundes arrels javaneses. Una part important de la població hinduista balinesa té els orígens a Java.
Durant la islamització de Java, entre els segles XIV i XV, molts javanesos que no estaven disposats a abraçar la fe musulmana van veure’s forçats a refugiar-se a Bali. Els javanesos hinduistes van aportar a Bali tradició i cultura. Però no tots els javanesos van fugir de Java quan l’islamisme va imposar-se. Els hinduistes que van romandre-hi van passar del domini a la subordinació quan l’islam va esdevenir hegemònic. A Java Oriental la pressió islàmica va ser menor que a la resta de l’illa, d’aquí que encara quedin drets bastants temples hinduistes en aquesta zona d’Indonèsia. Alguns d’aquests santuaris continuen actius. Els creients hi preguen i hi celebren cerimònies, però amb remarcable discreció. Encara que la majoria de la població de Banyuwangi sigui musulmana una bona part no ha abandonat les tradicions que inclouen la música i la cultura del passat. És reconfortant veure que malgrat l’evident brusquedat de moviments, balls com el que assagen -la versió local de la dansa tradicional javanesa Jaran Kepang (Kuda Lumping, en indonesi)-, mantenen l’aire de les danses balineses, derivades de les antigues danses javaneses, malauradament avui molt difícils de presenciar. En tenim ocasió solament durant determinades celebracions als patis dels palaus dels soldans de Jogyakarta i Surakarta, capitals culturals de Java Central.

Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Vimeo, YouTubeDeixa un comentari

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.

Surakarta. Teatre d’humans imitant titelles

On Per Jaume MestresIn Java, YouTubeDeixa un comentari

Gedung Wayang Orang és una forma de teatre en què la manera d’actuar de les persones s’acosta al moviment dels titelles. El Wayang Orang és originari de l’illa de Java. Va néixer als palaus per entretenir el soldà i la cort. Les representacions es basen en episodis del Mahabharata i el Ramayana, les dues grans narracions èpiques de l’hinduisme. Actualment a l’illa de Java solament queden dos soldanats, l’un és a Jogyakarta i, l’altre, a Surakarta o Solo. El poder dels regents és més simbòlic que real. Qui dicta i fa complir les lleis aplicables al vast territori de l’arxipèlag indonesi és el govern centralista de Jakarta. Els soldanats de Jogyakarta i Solo són les relíquies d’un passat que ja s’ha fos. Però, com els vidres d’un mirall esmicolat, encara en resten alguns trossos. Algunes seccions dels palaus i residències dels respectius soldans es poden visitar. A més de mobles de qualitat, fastuosos i amplis salons, refinades motllures de guix, florits i vastos jardins, esplendoroses estàtues de bronze i marbre -luxes exclusius que als soldans els agradava fer-se portar d’Europa-, també podem ensopegar-nos amb plaers pel gaudi de l’esperit, tals com delicats concerts de gamelan, parsimonioses danses i acurades peces teatrals representades en airejats pavellons oberts als quatre vents.
El vídeo mostra fragments de la funció d’un divendres al vespre al teatre Sriwedari, una de les instal·lacions del parc homònim ubicat al carrer Jl. Slamet Riyadi, de la ciutat de Surakarta, o Solo, al centre de l’illa de Java. La sala del teatre té un aforament de 500 localitats, de les quals el dia de la meva assistència solament hi havia unes 20 butaques ocupades. Malgrat que l’entrada costa menys de 20 cèntims d’euro (3000 Rp indonèsies) la gent es resisteix a anar-hi. La sala és rònega, deixada, amb algunes parts del sostre a punt de desplomar-se. El teatre Sriwedari és una de les darreres baules d’un món que s’acaba. Els 85 membres de la companyia de teatre han d’aferrar-se a la pols per mantenir-se vius. Ha de ser complicat sostenir-se d’intangibles. Als actors i les actrius els ha de pesar desplaçar-se cada dia al teatre després de la jornada laboral, vestir-se, guarnir-se, maquillar-se i actuar durant tres hores per a un públic tan escàs. Ha de ser fàcil defallir. A més dels actors també formen part de la companyia els músics i cantants entaforats al fossat de davant de l’escenari. I els luminotècnics, els responsables del so, els tramoistes. Massa renou per tan pocs diners, minsa demanda i escassa afició. Vés a saber fins quan aguantaran els resistents; de moment, però, la constància guanya la partida. Hem de considerar aquestes persones herois pel fet de mantenir viu l’esperit de les velles i esplendoroses corts traspassades als llimbs de la nostàlgia. Va ser el soldà Pakubuwono X (1893-1939) qui va instaurar a la cort de Surakarta les representacions que avui veiem agonitzar a l’escenari del teatre. Les maneres de representar els fragments de les llegendes èpiques dels grans llibres de l’hinduisme són suaus, polides i delicades per no ofendre els cortesans de l’època. Les representacions al teatre Sriwedari es mantenen de manera continuada des de 1921.

“Topeng”, danses amb màscara de fusta

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Els balinesos anomenen topeng les danses que ballen amb màscara de fusta. Malgrat que en aquest vídeo el ballarí sempre és el mateix, I Gusti Putu Gelantik, tenim l’oportunitat de veure diferents tipus de màscares. El ballarí, de 37 anys, va dir-me que havia après a ballar dansa balinesa cinc anys abans, fixant-se en el seu pare. Gusti és fill del vilatge Pengembungan, al nord de Cemadik. Hi va néixer i hi viu. El vídeo està gravat durant unes celebracions litúrgiques per celebrar la lluna plena. A més de poder veure la comunitat movent-se amb gran naturalitat, com si no hi hagués cap càmera gravant, també podem observar bona part del procés de vestir-se del ballarí. I la col·lecció de màscares curosament guardades en bosses de tela blanca dipositades amb gran cura dins un cistell. De fons sentim cants i salmòdies en kawi, l’antiga llengua javanesa derivada del sànscrit que a Bali s’utilitza en els rituals i la litúrgia. La gravació és feta al temple Pura Dalem Setra (Temple de la Mort del Cementiri), ubicat entre arrossars a la vora d’un torrent, a uns centenars de metres del vilatge Sawa Gunung.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC) Format. HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.

Guarir-se per la fe

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Durant els dies de l’anomenat Festival Vegetarià -celebracions místiques xineses-, al centre de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’hi concentren la major part de les activitats esotèriques. Després dels rituals que suposadament hauran de curar una jove malalta (vegi’s el vídeo “Faith Healing Through Magic”), el guaridor per la fe es desplaça al peu d’un altar per honorar els esperits. Allà atén un altre malalt que es postra al seu davant. El sanador li passa una banderola per l’esquena. L’aire de la banderola, farcida de caràcters xinesos i símbols encriptats, purifica, elimina les causes del mal, allibera el cos dels efectes negatius que provoquen el dolor i el patiment. El sanador bloqueja l’entrada d’influències dolentes amb l’alè i dibuixant amb les mans uns signes màgics al cap i a l’esquena del malalt.
Veiem una dona que s’acosta al sanador a demanar consell. En acabar la conversa el sanador es postra davant l’altar dels esperits presidit per una deïtat del panteó xinès. Entra en una mena de trànsit lleu: fixeu-vos en el tremolor de cames. S’alça i branda el fuet per segar connexions malèfiques al seu entorn. Convoca els deixebles, tots vestits amb roba blanca. Els imposa la mà al cap i els encoratja amb instruccions. A una persona que no és de la colla -un home jove vestit de carrer- se li nega la possibilitat d’acostar-se i postrar-se als peus del sanador (01:38). El guaridor passa la banderola per sobre el cos dels deixebles agenollats per protegir-los i foragitar esperits destructors. Amb el fuet barra el pas a la maldat.
La piuladissa intensa que sentim correspon als ocells ajocant-se als arbres de la plaça.
Tot seguit, el guaridor se situa davant l’altar on hi ha un munt de teles vermelles (02:33). Observem el tractament que fa amb les teles. Hi guixa signes protectors i les estampa amb la tinta d’un tampó. Les teles ara estan netes, protegiran qui les posseeixi. Reparteix les teles entre els fidels. Sense esperar-m’ho, tot gravant el vídeo, em dóna una peça beneïda. Amb la mà esquerra la recullo sense aturar la gravació (05:23 a 05:28).
Veiem els tatuatges que duu a l’esquena amb detall, del minut 05:42 al 05:48 i del 06:07 al 06:17. El sanador, ara ubicat davant una taula, es treu la garlanda de flors grogues que duu penjada al coll i inicia unes pregàries acompanyades de signes enigmàtics que fa amb les mans, els braços alçats. Sobtadament s’aboca sobre la taula, hi dóna un cop sec i entra en trànsit (06:52). Ha estat posseït per un esperit. Cau assegut en una cadira. Els deixebles s’asseguren de posicionar-li correctament les mans, destensen els dits, li tapen el rostre i el pit amb la banderola protectora. El mestre guaridor ha perdut la consciència. Els deixebles mai no el deixen de tocar, li pressionen el tòrax, les cames, els braços. Cal que el seu esperit no migri foragitat pel qui l’ha posseït. D’aquí que el cridin amb insistència pel seu nom, perquè l’esperit del guaridor no es confongui i faci l’esforç de retornar. La tranquil·litat es fa present quan el guaridor pronuncia amb claredat el seu nom. Que digui el seu nom és un senyal inequívoc de retorn. La satisfacció és general. Després de la llarga sessió d’espiritisme i màgia guaridora, lliuren al mestre merescudes tasses de te calent. A partir del 08:43, fins el final, veiem un deixeble embolicant en un gaiato de fusta les teles cerimonials i el fuet que ha utilitzat el mestre.
A desgrat que els rituals poden semblar supersticiosos i pertorbar creences enrocades en el monoteisme, aquestes pràctiques esotèriques provenen de molt lluny i formen part d’una tradició mística ancestral. Són, doncs, un patrimoni humà que cal respectar i també preservar.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.

Enamorats del gueto

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Mai no he entès -continuo sense entendre’ls- aquests viatgers, turistes o residents que s’han desplaçat lluny de casa voluntàriament -se suposa que cercant nous mons, nova gent, noves experiències- i quan hi són fugen de la realitat entaforant-se en guetos. Es gasten molts diners per desplaçar-se a Bali, com és el cas del vídeo, i es passen hores dins una bombolla absolutament falsa. Amb la quantitat de coses genuïnes que hi ha per fer, veure i conèixer, a Bali!