Recull d’imatges que resumeixen algun dels viatges fets durant les dècades de 1980 i 1990. En aquella època treballava amb una càmera Nikon FM2. El suport fotogràfic eren diapositives. La imatge digital encara era lluny. Com que viatjava durant mesos, la murga era haver de traginar munts de rodets de diapositives. Puc dir sense por d’exagerar que el material fotogràfic, incloent objectius i càmera, superava en pes i volum la resta de l’equipatge. Carregava amb un bagatge lleuger per la necessitat que tenia de moure’m molt. La totalitat de les imatges han estat digitalitzades amb tanta cura com ha estat possible. Gaudiu de l’espectacle.
És complicat resumir amb quatre paraules, amb quatre vídeos, l’abundor de material, els milers de clips i desenes de milers de fotografies acumulats durant els múltiples viatges a Tailàndia, país que he anat visitant al llarg de 44 anys de la meva vida. He visitat i he dormit en la totalitat de les 76 províncies que conformen el país. Tot plegat, fins ara, he passat més de 2500 nits en aquell territori que amb justícia podríem anomenar terra de prodigis.
He hagut de fer un gran esforç per triar i seleccionar un grapadet de res de vídeos amb la voluntat de reflectir almenys l’esperit tradicional o la idea del què són aquelles terres que d’aquí estant ens semblen tan exòtiques. Encuriosit com soc, sempre em moc pels senders menys trepitjats, pels més ignots.
Fer justícia a la meravella que és aquesta Tailàndia a vessar de tradició, història i cultura que us vull posar a l’abast és una tasca colossal. Què entenc per la Tailàndia ignota? Doncs aquella Tailàndia amagada, però no pas per restriccions o limitacions imposades per interessos polítics o per qüestions de seguretat, no és pas això. No és perquè ningú ens l’amagui, no, és perquè els nostres ulls no la volen veure. Pel que sembla, a la majoria dels humans que visiten Tailàndia no els interessa veure, viure i mirar d’entendre l’esperit més íntim de l’ànima tailandesa.
Tailàndia difereix dels països veïns pel fet que mai no ha estat colonitzada per cap potència estrangera. La genuïnitat governa, és l’alè que impregna des del més superficial fins el moll de l’essència. Certament, d’uns anys ençà s’ha de cavar més fondo per arribar al nucli de l’esperit tai. La globalització hi ha arribat; a nivell identitari ha fet forat i no pas positivament, però materialment hi aporta beneficis. No hi ha dubte que gràcies a la globalitzazió la major part dels tais viuen millor però, també, a causa de la globalització, cultura i tradició comencen a debilitar-se. La globalització és una taca d’oli que s’escampa, imparable. Entra silent per terra, mar, aire i per les ones. Un exemple diàfan és el que està passant amb les vocacions religioses. Em refereixo al budisme, la religió que professa més del 93% de la població. De fa temps visito temples, monestirs i santuaris budistes. D’uns anys ençà la manca de vocacions és òbvia. Cada vegada als temples hi ha menys monjos, sobretot als ubicats lluny de nuclis urbans. Bona part dels joves tais fugen del sacrifici, de la duresa que representa viure aïllats al bosc, sense la possibilitat d’entretenir-se amb pantalles, vídeojocs i xarxes socials, i amb tants altres artilugis que els distreuen i alhora els distancien d’uns costums, d’una tradició, d’un esperit i d’una cultura originada fa mil·lennis. He estat en santuaris que malgrat ocupar una gran superfície són governats i habitats per un sol monjo. Veure rengles de kutis buits (les residències de bonzes i novicis) entristeix. I no només provoquen tristesa perquè revelin una aguda manca de vocacions, el pitjor és que delaten una esquerda. Una esquerda probablement irreparable. La buidor dels kutis dona a entendre que el pilar fonamental que sosté la idiosincràsia, la tradició i cultura tailandeses, s’esberla. En efecte, la base de la riquíssima cultura tai emana d’un esperit religiós farcit d’història, mites, mística, creences, llegendes… Un magma històric i espiritual que conforma un univers vastíssim amb infinites ramificacions socials i comunitàries. En el cas tailandès, cultura i religió són la mateixa cosa. Els temples, els monestirs, els santuaris budistes són un gresol de fe, d’espiritualitat i cultura. Són bastant més que centres religiosos, de fet són el nucli que irradia l’essència tai. El fogar de la vida tailandesa.
D’uns anys ençà em moc sobretot pel nord-est del país, un vastíssim territori anomenat Isan. Recorro a cavall d’una moto racons i raconets, em fico al cor dels boscos i tresco per les muntanyes Phu Phan, verdíssimes durant la temporada de pluges i resseques a l’hivern.
Isan té la seva pròpia llengua, derivada del laosià.
Dels països que conec considero Tailàndia un dels més genuïns. Una cosa que m’agrada de la manera de ser tailandesa és el fet que gairebé el 100% de la música que escoltes en ràdios, televisors, autobusos, concerts i discoteques és de la terra. La multiculturalitat els interessa ben poc. En aquest aspecte Tailàndia i jo estem tallats pel mateix motlle; soc dels que pensa que cada país, cada cultura -si té la voluntat de subsistir- ha de refermar-se en la pròpia identitat i mantenir-la tan lliure d’influències alienes com sigui possible. Faig meves les paraules de l’amic Toni Babia quan diu: “La sola multiculturalitat que m’interessa és la viscuda viatjant. M’estimo més anar a cercar cultures que no pas que me les portin a casa”.
L’orgull de país impregna la vida de quasi la totalitat dels tailandesos; per a molts, més enllà de Tailàndia no hi ha res, i si de cas hi ha no els interessa. Gairebé viuen exclusivament per a ells i per les seves coses. Aquesta actitud fa que es mantinguin endreçades -i fermes- tradicions, hàbits, celebracions i festes.
La tria de vídeos enllaçats reflecteixen la meva mirada, intenten ser una síntesi de com jo visc i entenc el país.
He dividit el vídeo en cinc blocs.
Bloc 1
Al primer bloc hi veurem la celebració del Bun Kra Tin, festivitat que es fa en acabar la temporada de pluges. La primera processó se celebra en un vilatge i, la segona, en un temple ubicat al nucli d’una petita capital de província.
– 00:07 L’inici de la festivitat del Bun Kra Tin el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, ous, aliments i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una bona transició a l’altra vida i una òptima reencarnació; a canvi, tu em garanteixes el manteniment material. Transacció equilibrada, harmonia modèlica.
– 03:16 En el segon temple veiem els laics donant tres voltes en el sentit de les busques del rellotge a la pagoda principal, anomenada ubosót o sim. Van carregats d’ofrenes i diners. Canten i ballen al so d’una estrident música ambulant, composta de címbals, guitarres, timbals i platerets.
– 05:08 Seguidament ens ubicarem al pati d’un dels temples més sagrats d’Isan, el Phra That Choeng Chum. Hi veurem una colla de dones amb uns vestits molt bonics ballant al ritme d’una música pausada i suau. Però no ens enganyem, el que sembla un ball en realitat és una pregària. Molts tais resen dansant i mediten caminant.
– 05:44 A continuació, ens immergirem al cor d’una festivitat joiosa, la celebració de l’abundor i la prosperitat. Pluja de pètals, coloraines, arbres de diners i fervor. Devoció infinita de monjos i laics per complaure els esperits i divinitats que vetllen pel benestar de la comunitat.
– 07:54 El bloc acaba amb una processó singular. Una desfilada de carrosses carregades de naixements i estrelles que els laics catòlics de Tha Rae celebren anualment el dia de Nadal.
Bloc 2
– 08:13 A primera hora visitem un santuari. Si hi arribem abans de les 7 del matí, com és el cas, assistirem al primer àpat del dia dels monjos. Àpat que preparen i serveixen els laics del vilatge. Un cop els monjos donen l’àpat per acabat els laics que l’han preparat es mengen el que els bonzes han deixat.
– 09:27 Mentre els sol s’alça l’únic monjo resident en aquest petit temple ubicat enmig de camps d’arròs toca les campanes. Els gossos ho celebren, saben que de seguida arribaran vilatans carregats d’aliments. L’àpat serà pel bonze, però el que deixi el religiós serà pel vilatans que l’han servit i, les engrunes, pels gossos.
– 10:30 Encetada l’alba els monjos surten dels monestirs a fer el recapte. En aquest cas és un monjo sol, l’únic resident del temple.
– 11:21 Estàtues de budes i monjos, de coure o pedra. Imponent escultura que representa un monjo venerat, l’equivalent al que serien els nostres sants.
– 12:31 En un paratge frondós, al bell mig de la serralada Phu Phan, hi ha la cova dels budes sagrats. Imatges antiquíssimes, tan deteriorades com venerades. Estimades imatges solitàries protegides dels elements per una balma al peu de les muntanyes.
– 14:02 Ens hem d’apartar molt de la vida urbana per topar-nos amb aquest temple reclòs enmmig d’un bosc. Una singular amalgama mística: budisme, tradició, espiritisme i animisme donant-se la mà.
– 15:20 Amb cada lluna plena monjos i novicis es rapen les celles i el cap.
– 15:50 Et sents escollit quan et demanen que col·laboris en algunes tasques del temple. De vegades són tan privilegiades com la que mostra el vídeo. A servidor i a una breu colleta de laics ens han encomanat la delicada missió de recobrir amb pa d’or imatges i objectes sagrats del temple.
Bloc 3
– 16:20 Els Phu Thai són una ètnia escampada per diferents països del sud-est asiàtic. Hi ha Phu Thai al Vietnam, a la Xina, a Laos i també a Tailàndia. Veiem unes dones entonant rondalles, cants que expliquen històries, de vegades de tan místics semblen laments de l’ànima.
– 18:38 Caminant pel bosc vaig trobar-me un parell de caçadors singulars. Caçadors de formigues. Cerquen nius de formigues vermelles, tant les formigues, com els ous i les larves són menges apreciadíssimes. Autèntiques exquisideses.
– 19:06 Una dona teixeix tranquil·lament asseguda en un racó del temple.
– 19:28 Quan em desplaço amb la moto per pistes i per camins que ves a saber on van a parar sovint em trobo amb coses inesperades. En aquest cas va ser la benedicció d’una casa. Quan la casa és enllestida la família contacta amb el temple que els pertoca i demana als monjos la benedicció de l’habitatge. En la cerimònia hi participa el veïnat sencer. Preguen i ofrenen menges com a símbol de comunió i bons desitjos.
– 20:23 Els mercats d’Àsia són lluminosos, alegres, festius, sempiternament actius. Els mercats ens ensenyen molt de com és i com s’organitza la vida del lloc que visitem.
– 22:36 En Weerayut Maitree és un reconegut artista que es dedica a pintar murals de temples i a fer precioses composicions de molt valor. En aquest cas decora les parets interiors d’un ubosót o sim acabat d’alçar. El temple és nou. Ha estat construït per artesans del vilatge, tots menors de 40 anys.
Bloc 4
– 23:11 Els tais són grans aficionats a la música i als espectacles. Durant la temporada seca teatres ambulants de dimensions gegantines recorren el país oferint xous de format espectacular a l’aire lliure. Veiem una de les companyies més reputades, la companyia Wirapong Wòngsin.
– 23:59 Estudiants de la Universitat de Maha Sarakham ens obsequien amb dansa i música clàssica tailandesa.
– 25:36 El color, la sensibilitat i la gràcia. Ballarines llençant pètals de flors durant una actuació a la riba del riu Mekong.
– 26:00 L’estrella d’un dels teatres gegants que roden pel país accedeix a la selfie amb una fan i accepta el regal ben singular d’un assistent a l’espectacle: un parell de síndries. Per cert, fixeu-vos que el senyor de les síndries llueix a la samarreta un llampant escut del Barça.
– 26:51 Mai Patcharí ใหม่ พัชรี és en aquest moment una de les cantants més afamades del país. La veiem actuar a l’escenari de la seva pròpia companyia. Els fans s’hi aboquen per tocar-la i donar-li diners.
– 27:51 La dansa còmica representa el festeig d’un parell de paons, mascle i femella.
– 28:59 Exceptuant la Xina, Tailàndia és el país on viuen més xinesos. Ones de migrants xinesos van arribar a Tailàndia entre les acaballes del segle XIX i durant els primers anys del segle XX. A dia d’avui els tais d’ètnia xinesa són entre l’11 i el 14% del total de la població. Estan perfectament integrats a la societat. Són una comunitat poderosa i influent, tant econòmicament com política. Conserven moltes de les seves tradicions. Al vídeo en veiem una mostra.
Bloc 5
– 31:41 Per acabar, un bloc de menys de dos minuts de durada. Veureu un parell de vídeos curtíssims. En primer lloc, l’albada sobre l’Isan rural, terra humil i pagesa. Feu de bona gent, senzilla i honesta. Tancarà el cicle d’aquesta selecció de vídeos el naixement del sol encenent les flors de l’arbre de les flames (Butea monosperma), símbol de passió i d’acollida.
Aquesta és la Tailàndia que em sedueix i que porto més endins del cor. La meva manera d’expressar devoció i admiració per aquella terra, i amor i respecte per les ànimes que hi viuen. Veureu una Tailàndia amagada, autèntica, afable, divertida i mística.
Al Wat Sapansri, un temple molt estimat d’Isan, hi trobem una mena de cementiri de budes just al davant dels kutis o residències dels monjos. Pel que sembla, les imatges van aparèixer durant unes excavacions. Una imatge del Buda sempre és extremament respectada, ni que estigui ben malmesa. Isan. Tailàndia
Els hinduistes balinesos incineren els seus cadàvers en cremacions col·lectives. La cremació la precedeixen rituals complexos que poden durar setmanes i fins i tot mesos. Acabades les cremacions dels cadàvers els rituals prossegueixen. Per mitjà de subtítols el vídeo ens convida a fer el seguiment del que ocorre en acabar les incineracions. Recollides d’entre la cendra les restes dels difunts, els familiars configuren al damunt una silueta humana feta amb cordons blancs i antigues monedes xineses amb un forat quadrat al mig. Són monedes molt presents en la tradició balinesa, d’una gran càrrega simbòlica i enorme transcendència ritual. D’aquestes monedes els balinesos en diuen “kepeng”. En aquest cas, la silueta humanoide sobre les restes mortals simbolitza la capacitat de regeneració. El cicle de la vida seguirà amb la reencarnació de l’esperit al cos d’un nounat pertanyent a la família del finat. Bali.
El Khon és una modalitat teatral tailandesa que combina diferents disciplines artístiques. La dansa, les arts marcials i la declamació són la base damunt la qual se sosté la història que es representa. Els moviments actorals sempre s’acompanyen amb els sons d’una orquestra composta d’instruments tradicionals. En una representació Khon s’hi declama, s’hi balla, s’hi lluita i s’hi canta. Les obres són representacions d’històries clàssiques de l’hinduisme adaptades a l’imaginari tailandès. L’origen del Khon es remunta al segle XVII. Una representació de Khon és farcida de moments èpics, lluites i batalles protagonitzades per herois, déus i dimonis. Les imatges corresponen a una representació de Khon a càrrec del Teatre Reial Chalermkrung, la millor companyia del país. Els actors, les actrius i músics que veiem entre bambolines i en escena són la flor i nata del teatre clàssic tailandès. Recomano mirar el vídeo enllaçat al final del reportatge. Hi veureu més de 30 minuts d’excel·lent teatre Khon.
Cada un dels santuaris budistes de Tailàndia té el seu dia especial, un cop a l’any celebren la Festa del Temple. Una festa de portes obertes en la que participen els laics de la comunitat i, per descomptat, els monjos residents al monestir. Uns dies abans bonzes i novicis decoren el recinte, repinten murs i façanes, ornen les pagodes amb penjolls multicolors, revesteixen amb teles daurades budes i les imatges minúscules -o gegantines- de personatges mítics. Al matí, el pati del temple s’omple de dones vestides amb roba blanca preparant menges i dolços que a tothora aniran consumint els visitants. Begudes i postres. Aquest dia al temple s’hi menja i s’hi beu a dojo, i de franc. L’alcohol, per descomptat, hi està vetat. També se celebren jocs, rifes, tómboles… A les 11 del matí, l’hora de l’àpat dels monjos, un exèrcit de laics s’afanya a servir-los. Menges abundoses i exquisides preparades per la comunitat. En acabar-se l’àpat, l’hora més calorosa, l’activitat s’atura. És temps de migdiada. A partir d’aproximadament les dues de la tarda l’acció torna frenètica. Es formen llargues cues de fidels per escoltar les paraules de l’abat, rebre la seva benedicció i lliurar-li ofrenes. A mesura que va fent-se fosc el recinte monàstic s’omple a vessar. És temps de pregàries i cants. A darrera hora, entrada la nit, els monjos es retiren. Amb la seva absència la litúrgia budista també s’arrecera. És l’hora de les ànimes, el moment dels esperits. Temps de convocar els difunts mitjançant la màgia. Els fidels tenen carta blanca per honorar la memòria dels absents. Celebren rituals atàvics -en essència deslligats del budisme- davant altars plens de fruita, tiges de cera, manyocs d’encens, ídols, amulets, pètals fragants, serpents de cinc caps, lluentons, bigarrades coloraines en teles i domassos. Mèdiums i bruixots convoquen les ànimes dels traspassats. Es valen de la fetilleria, de cançons i danses que els menaran a l’èxtasi. Com el nen que balla davant l’altar dels esperits per complaure’ls. El nen ballarí és l’instrument que els atrau. Baixen de les estrelles i penetren les ànimes dels que els demanen. Comunió espiritual dels que falten amb els que els enyoren i encara són a la terra. Són feliços sentint-los i tenint-los. Fins que la lluna es pongui es mantindrà la mística, la convocatòria i l’alè de les ànimes blanques dels estimats que ja no hi són.
Homenatge d’un nen als esperits, a les ànimes que han abandonat els cossos mortals. Isan. Nord-est de Tailàndia
Amb l’arribada de la lluna plena del mes d’octubre, a Tailàndia s’acaba la Quaresma Budista. Un període d’aproximadament tres mesos -que abasta la temporada de pluges- durant els quals la comunitat religiosa practica amb intensitat l’abstinència, el recolliment i les pregàries. El final del període de quaresma se celebra arreu del país amb un devessall de fires, festivals i grans esdeveniments. Un dels més remarcables i espectaculars és la processó de barques al riu Mekong. Els veïns de poblacions com Nakhon Phanom construeixen simples però enormes embarcacions fetes enterament amb canyes de bambú i les decoren amb dibuixos de la mitologia budista, del Ramayana o temes relacionats amb la monarquia. Perfilen els dibuixos penjant-hi llaunes de Nescafé o Birdy plenes de benzina amb un ble al capdamunt. Quan es fa fosc encenen les llànties i envien les barques al mig del poderós corrent del riu Mekong. La primera barca que apareix al vídeo mesura 84 metres de llarg per 29 metres d’altura. Per primera vegada el disseny i decoració de l’embarcació ha estat obra d’una dona, una funcionària municipal, la senyora Púi. Un cop les barques naveguen pel corrent del riu comencen els castells de focs que es disparen des de les pròpies barques. És un espectacle únic, una veritable meravella. Potser el més remarcable d’aquesta pirotècnia siguin les boles de foc que emergeixien de sota l’aigua i es projecten cel amunt.
El centre de Bangkok, el cor de la gran ciutat, es bada a unes vies d’aigua vibrants, autèntiques artèries per on naveguen rapidíssimes embarcacions curulles a tota hora de passatgers. El mal és que el canal per on circulen les barques en realitat és una enorme claveguera oberta. Aigües fecals pudentes, saturades de porqueria. El vídeo mostra una síntesi del recorregut. És un reportatge breu, nu d’efectes postissos. Sense música, sense comentaris. Només la imatge i el so ambiental. El canal es diu คลองแสนแสบ, Klòng Sèn Sèb, en pronúncia catalana.
El passat dijous, dia 13 d’aquest mes d’octubre, moria a l’hospital Siriraj, de Bangkok, Bhumibol Adulyadej, Bhumibol el Gran o Rama IX, el novè rei de la dinastia Chakri. Se sabia que l’estat de salut del monarca era irreversible. Una mort anunciada però que va sorprendre tothom. La desaparició del Rei de Reis com popularment l’anomenen els tais, ha produït una gran commoció en la majoria del poble tailandès. Durant els 70 anys ininterromputs al tron va governar amb intel·ligència, prudència i tacte. No solament se’n va sortir airós de múltiples conflictes sinó que va aconseguir que el poble el venerés. Més que venerar-lo l’han adorat, fins el punt de considerar-lo un semi-déu.
El passat dissabte 22, 9 dies després del decés, a l’esplanada de davant el Palau Reial s’hi va congregar una enorme multitud per expressar de manera visible el seu condol. Desenes de milers de persones van entonar l’Himne Reial. Penjat l’enllaç del vídeo a Facebook, de seguida vaig rebre aquest comentari: “És que si no fas el que et diuen, et pengen”. Vaig respondre, més o menys, el següent:
Tant com penjar-los, no. Que gairebé la totalitat de la gent que avui ha assistit a aquesta cerimònia ho ha fet per pròpia voluntat m’hi jugo el coll. No han obligat ningú a anar-hi. Qui no ha volgut ser-hi s’ha quedat a casa. Els dissidents -que n’hi ha- mentre no ho manifestin no se la juguen. En cas de faltar contra la monarquia se’ls detindrà i penarà amb llargs anys de presó. De ser una falta considerada lleu, com a mínim patiran l’escarni públic, persecució burocràtica i marginació social. A Tailàndia, la llibertat d’expressió pel que fa a la família reial és nul·la. Aquests dies hi ha persones que pateixen vexacions per manifestar-se desafectes a la monarquia. Fa escassament una setmana una dona va ser obligada a baixar d’un autobús per la policia. Un cop a peu de carrer, els vianants la van insultar i bufetejar. El règim militar que d’ençà dos anys governa el país amb mà de ferro -després d’haver liderat l’enèsim cop d’estat, amb l’aquiescència implícita de l’adorat rei traspassat- és ignominiós. Tan aberrant com qualsevol altre règim militar en el territori que sigui.
La majoria de tais ara mateix se senten orfes. Un sentiment impossible d’entendre per la mentalitat occidental. Amb el decés del rei Rama IX s’obre al país un període de gran incertesa. Durant l’any de dol -mentre el cos del rei no sigui incinerat- no crec que es produeixin desordres d’importància. El més probable és que no n’hi hagi en absolut. Però quan les restes del monarca s’hagin evaporat, barrejades amb les flames de la pira, sóc del parer que la societat tailandesa esclatarà. Hi ha diversos fronts oberts. I tots es poden qualificar de greus. Dels més importants són la successió i la divisió social, per dir-ho curt. En un futur pròxim, Tailàndia passarà a ocupar les portades dels mitjans de tot món. I no pas per explicar bones notícies. És el meu parer. Tant de bo m’equivoqui.
Jaume Mestres 