Categoria: Viatges

Els meus viatges

Murals: Wat Tha Sung i Wat Chon Thara Singhe

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Murals, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Vehicles

Curiosos murals al Wat Tha Sung. Pintats per l’artista tailandès Phra In, el 1928. Cotxes i caricatures de persones amb trets occidentals, ubicades no en una ciutat tailandesa sinó a Varanasi, a l’Índia. El temple és a la riba occidental del riu Sakae Krang. Uthai Thani. Tailàndia Central.

Caiguda en desgràcia

Fragment de pintures murals al Wat Chon Thara Singhe, a Tak Bai. Província de Narathiwat, al sud conflictiu de Tailàndia. Van ser pintats a finals del segle XIX. En un moment àlgid de l’imperialisme, els murals d’aquest temple van ser una manera de dir als britànics, en aquell moment a la veïna Malàisia jugant a traçar línies frontereres, que aquella zona pertanyia exclusivament a Siam.

Un dia del meu viatge (2)

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Malgrat que les pintures murals són velles i estan abandonades, els colors es mantenen vius. És una delícia fotografiar-les. Ni que els mosquits emprenyin i la sentor de ratpenats empesti l’aire. Alguna cosa hi ha en aquests àmbits que transcendeix la física. Hi sura una mena d’energia que encomana força. Sempre que surto d’un santuari, després d’unes hores fotografiant murals, em sento vigoritzat. El cos lleuger i l’anima contenta. Rejovenit, amb unes ganes immenses de viure. Dec anar als temples, doncs, a prendre medicina. Una medicina eficaç i gratuïta, sense el llast de nocius efectes secundaris.
Paro el trípode a l’altra banda de la carretera, a uns metres de la portalada d’accés al temple. S’acosta una moto. Penso que deu ser un home xafarder, li deu cridar l’atenció veure un estranger fent fotografies amb una càmera plantada sobre uns tres peus. S’atura i observa. Quan veu que plego veles se m’adreça. Em saluda i em demana on vaig. M’invita a pujar a la moto. En pocs minuts som al Wat Mai Chantaram. El motorista m’hi ha portat de manera absolutament desinteressada. No paro de topar-me amb gent amable.
Al Wat Mai Chantaram hi ha tragí. Celebren un funeral. Dins un pavelló veig un rengle de monjos asseguts damunt una tarima. Entonen salmòdies pel difunt. La caixa blanca amb el cadàver és sobre un cadafalc. Els familiars seuen en cadires. En acabar les salmòdies incineraran el mort al forn del monestir. Al portal d’una dependència del temple hi ha dos monjos parlant. M’hi acosto. Els demano permís per veure les parets pintades d’un dels pavellons. De seguida em diuen que sí, satisfets que un foraster s’interessi per les seves coses. Un dels monjos demana que el segueixi. Es gira i fa un xiulet. Al moment apareix un ocell volant. Fa unes quantes giravoltes a l’entorn del monjo. S’atura a la seva espatlla esquerra. El monjo alça el braç. L’ocell fa un saltiró i es planta al capdamunt de la mà estesa. De seguida reprèn el vol. Ara va a posar-se al cim d’una palmera del pati. Del capdamunt de la palmera emprèn un vol raude cap a terra. Vola ras, gairebé fregant les lloses. Es posa sobre un dels peus del monjo. Ni que el bonze camini l’ocell no es mou.
Arribem al pavelló que he demanat per veure. La porta d’accés és tancada. Però a dins hi ha algú. El monjo pica un parell de vegades la porta. Al cap d’una estona la fulla es bada. Apareix un novici ensonyat. Sens dubte dormia dins el pavelló. Em sap greu haver-li destorbat el son. Un cop sóc dins, el monjo de l’ocell se’n va. El novici ensonyat es queda amb mi. És una sala nua. Conté una sola imatge. Un buda jacent. Les quatre parets són decorades amb motius florals. Flors, més flors, sanefes de flors, poms de flors. Garlandes de flors. A la paret del buda, a més de flors, a una banda i altra hi ha espessor d’arbres. Branques invisibles, tofes de fulles. De seguida acabo. Fotogràficament parlant, tanta florida no dóna per a gaire.
El vell del samló s’està fumant un cigarret. Li pregunto si em pot portar a la propera destinació. A uns 9 quilòmetres de distància. Demana una quantitat tan ridícula que ni goso regatejar. Deixo que acabi de fumar-se el cigar. Pujo al vehicle i m’acomodo. El samló, vehicle de tres rodes, va motoritzat. En entrar a la carretera s’atura a posar un euro de benzina. Deixem la carretera general de seguida. Ens endinsem per un camí rural. Travessem arrossars amb parsimònia, illes d’arbredes, bosquets esparsos de bambús. Plomalls de canyes vinclant-se amb elegància. Basses de lotus. Flors enormes badades dreçant-se dins l’aigua dels estanys. Els lotus de color rosa sel’s mengen; però els blancs, no. Les flors blanques de lotus són per a ofrenar als temples. Quan els lotus encara són ponzelles, abans que esclatin, en fan manats. Ajunten tres barretes d’encens amb ponzelles de lotus blancs i es postren davant una imatge de buda. Demanen favors: sort, aliments, salut, diners i amors. Una manera d’entendre el món. La seva manera de ser-hi i viure’l. (CONTINUARÀ)

Un dia del meu viatge (1)

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Aterrat a Tailàndia després de passar una intensa temporada a Bali. Content d’haver sobreviscut a una experiència de connotacions vampíriques. Bali és un gresol de màgia negra. Terra d’àngels i dimonis. Superada la fosca, de nou la llum. Després de l’abducció em sento lleuger, ple d’energia. Gràcies, balian, per la neteja!
A Bangkok hi poso solament dos dies. El temps just per ordenar petites coses. De bon matí, minibús a Kanchanaburi. Un altre vehicle em porta a Sangkhlaburi. Sangkhlaburi és un lloc remot, clos entre selves i vaporoses muntanyes. Fa frontera amb Birmània. Un pont de fusta de gairebé un quilòmetre salva un vessant en la confluència de tres rius. Pagoda piramidal daurada emergint de la jungla. La coronen sis quilos d’or. Fulgeix de nit. Natura esplendent. Molta pluja. Llamps i trons, aiguats infinits damunt un àmbit permanentment humit. Terra de gent mon, karen i altres ètnies fugitives del règim opressor birmà. Les autoritats tailandeses els toleren, fins i tot escolaritzen els nens (en tai, és clar!), però a penes els concedeixen drets. Viuen en una mena de llimbs, confiant que un dia els arribarà la llibertat definitiva. El fat dels pobles oprimits. Sort en tenen de l’esperança. Ni que l’ànima del somni sigui a penes un alè.
De Sangkhlaburi passo a Uthai Thani en una sola jornada. Amb transport públic, com sempre. Una marató per a no oblidar. Podria escriure la meitat d’un llibre d’aquesta experiència. Moltes coses a fer: viatjar, escriure, editar imatges i llegir més. El temps, que no es dilata. Al contrari, més aviat s’aprima. Vivim entre excessos de superficialitat i massa soroll que ens destorba.
13 de setembre de 2010. Uthai Thani. Em desperto que encara és fosc. De dins la mosquitera vaig veient l’esclat de l’alba. Esporàdics refilets d’ocells, parrupejos de tórtores. Plou. M’alço. Augmento la velocitat del ventilador penjat al sostre. M’afaito i em dutxo. Surto al carrer amb el trípode en bandolera i la bossa amb objectius, la càmera petita i bateries de recanvi a l’esquena. La Nikon penjant a l’espatlla dreta. La pluja minva a mesura que s’alça el dia. Per esmorzar menjo una sopa d’arròs amb gambes. Grossos crustacis, poc gustosos, dels rius que voregen Uthai Thani, el Sakè Krang i el Chao Praià.
Demano a una dona asseguda en un quiosc on podria trobar una taximoto que em portés al Wat Amaratwari, el primer temple que em disposo a visitar. Un client m’escolta. Em convida a pujar a la seva motoreta. Així és com arribo al monestir. Moltíssimes gràcies, senyor. Els monjos han acabat les matines. Ja han esmorzat. Ara descansen. Un bonze vellet, amb ulleres, escardalenc com un pal d’escombra, renta uns hàbits sota una aixeta. El saludo i li comento el què m’ha dut al temple. No està per orgues. Assenyala un punt inconcret, que hi vagi. M’envia al pati del santuari, completament buit. Sé que els murals que m’interessen són en un dels pavellons. Però, en quin? Dubto entre un parell. Cap més monjo a la vista. Retrobo el mateix monjo i insisteixo. Ara es defineix. Respon que la clau de l’ubosót on hi ha els murals, la té un monjo que ara és fora. Típica resposta evasiva. La conec. Per no dir que no els dóna la gana d’obrir-te el pavelló, menteixen. No mentir és un dels preceptes que han d’observar els monjos budistes. O potser tenen butlla, per mentir a l’infidel? Com els musulmans: fotre a qui no és del rengle no solament és correcte sinó que, a més, aporta beneficis. L’infidel és l’altre, la cara fosca de la lluna, el reflexe nostre que no ens agrada.
Trec profit de l’avantatge de ser estranger. Fer veure que a penes entenc el que em diu em permet insistir, fins fer-me pesat, sobre el meu interès pels murals. Li demano que em porti al pavelló on són. És el més petit de tots. Em planto davant la porta d’entrada. Ves per on, el cadenat és obert, amb la clau posada al pany. No em miro el monjo per no avergonyir-lo. L’home prem la gruixuda porta de fusta de dues fulles. La fulla dreta costa badar-la. Està trabada. L’empenyem fins que cedeix. El monjo vell entra en primer lloc. El segueixo.
L’ubosót d’un monestir és la part més sagrada del santuari. El lloc on se celebren les ordenacions i on els bonzes preguen en pali. Amb el temps, pot ser que un ubosót caigui en desús perquè n’han alçat un altre. Sovint, els millors murals són pintats a les parets dels ubosót. Aquest és un ubosót que ja no s’utilitza. Se’ls deuria fer petit. Ara fa de quarto de mals endreços. Entre d’altres andròmines, observo un parell de xilòfons, un televisor i un aparell radiofònic que deu tenir, almenys, 50 anys. També hi ha una tauleta de despatx i fins i tot arxius per guardar factures. De ser gairebé sempre tancat, la humitat s’ha apoderat del petit pavelló. Humitat que provoca una gran sentor de resclosit. La totalitat de les pintures de la meitat en avall de les parets s’han esvanit. En canvi, les que resten de mitja paret en amunt es conserven prou bé. Per sort, al sostre no hi ha filtracions d’aigua quan plou. El que sí que hi ha són ratpenats. Nien entre el cel ras i la teulada. La bafarada que produeixen els excrements és espantosa. L’altar està intacte. Imatges arrenglerades de buda. A terra, a l’entorn de l’altar, hi ha una dotzena llarga de galledes grogues contenint ofrenes pels monjos. Embolicades amb paper de celofana. Encara estan per destapar. Probablement hi són des del començament del Kao Pansà, ara fa cosa de dos mesos. Els monjos d’aquest monestir deuen ser rics.
Les condicions d’abandonament, humitat i penombra constants afavoreixen la proliferació de mosquits. En envair el seu àmbit es revolten. Voleien a bandades. Sento el seu bronzir a prop de les orelles. La temença al dengue es dispara. Aquest territori en va ple. Per sort, vaig amb pantalons llargs i porto els mitjons posats. Però el fibló d’aquestes bèsties és tan esmolat que quan piquen són capaços de travessar la roba. Confiem que Buda ens protegeixi. Ara el monjo deixa de ser esquerp per esdevenir un gran conversador. No para de parlar. Vaig assentint a tot el què diu mentre desparo el trípode. També procuro mantenir la nuvolada de mosquits a ratlla. Cops de mà a l’aire, com aquell que espanta mosques. (CONTINUARÀ)

Diari de viatge. Bali i Catalunya (i II)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Llengua, Política, ViatgesDeixa un comentari
Gairebé la totalitat de l’arxipèlag indonesi manifesta hostilitat amb Bali. L’estat indonesi en conjunt és refractari a les peculiaritats de l’illa. La riquesa i vigor de la cultura balinesa irriten els indonesis. També els desagrada que Bali sigui la primera destinació turística del país, que sigui una illa admirada arreu del món i estimada. Malgrat el rebuig a Bali legions de persones provinents de Java, de Sulawesi, de Lombok, de Sumatra i de tants altres indrets s’hi desplacen per buscar-s’hi la vida. Emigren a Bali atrets pels diners que hi deixa el turisme. Són a Bali per arreplegar engrunes de la riquesa occidental. Immigrants desheretats, desarrelats i desubicats. Emigrats a Bali per simple supervivència. Com que de Bali no els importa res més enllà dels diners que en puguin treure, no respecten l’illa. L’embruten amb la seva ignorància destructiva. No s’esforcen a parlar la seva llengua ni participen de la seva cultura. No hi viuen ni hi resideixen, s’hi estan. Actuen com el que són: invasors. Immigrants imbuïts d’esperit colonitzador i ànsies de conquesta.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag s’ha anat aprimant en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·lahu àkbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali amb una identitat forta cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques dels potentats javanesos. Pocs d’aquests diners es queden a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la tradició ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat. Però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruir-lo.

Diari de viatge. Bali i Catalunya (I)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Llengua, Política, ViatgesDeixa un comentari

Catalunya és una nació ocupada. Bali, també. Bali s’ofega per l’arribada d’immigrants provinents d’illes veïnes, sobretot javanesos. Catalunya fa temps que rep immigrants d’altres països, la majoria procedents d’Espanya. Els darrers anys, la immigració a Catalunya s’ha diversificat. Les onades de colons espanyols han minvat mentre han crescut els immigrants originaris del Magrib, de Sud-amèrica, d’Europa de l’Est…
Bali és una illa sotmesa al poder d’un estat opressor. El govern unionista de Jakarta no fa altra cosa amb Bali sinó intentar disminuir la seva cultura, eliminar els trets genuïns que caracteritzen l’illa -com ara la seva llengua- i espoliar-la econòmicament. Exactament el mateix que fa Espanya amb Catalunya. Els dos països -Bali i Catalunya- estan colonitzats per estats que volen eliminar-los. L’objectiu d’ambdós estats és diluir la particular idiosincràsia d’aquests països petits -que necessiten pel profit que en treuen- fins a anul·lar-los. Aconseguir portar-los, a través de l’assimilació política, econòmica i cultural, al límit de l’extinció. Que no passin de ser cultures residuals, amb un cert interès folklòric. I encara.
Fa unes dècades, el govern indonesi va tenir la idea brillant d’endegar el projecte anomenat Transmigrasi. Amb el pretext que algunes de les illes de l’estat-arxipèlag estaven superpoblades, Jakarta va estimular gent d’illes amb altíssima densitat demogràfica a desplaçar-se a d’altres menys poblades.
Però, més enllà de les migracions massives, l’objectiu de Jakarta era fer una mena de neteja ètnica. Esborrar tant com fos possible les diferents cultures i parlars diversos d’Indonèsia. El govern pretenia que l’arxipèlag de les 17000 illes s’identifiqués solament amb una sola llengua i una sola identitat. En realitat, però, la identitat indonèsia és una ficció bastida en fonaments de cartó pedra.
L’enviament massiu de colons sobre el puzle insular va fer forat. Res no hi ha millor per a un govern que la uniformització del territori que pretén controlar. El govern indonesi gairebé se n’ha sortit. Però ha topat i continua topant amb resistències puntuals. Resistències tossudes com ara la d’Irian Jaya, la part nord-occidental de l’illa de Nova Guinea, ocupada per Indonèsia. De vegades hi ha hagut conflictes sagnants, a Irian Jaya, no cal dir que motivats per agressions colonials. Els natius papús es rebelen contra els colons però, almenys de moment, el govern de Jakarta, amb la col·laboració òbvia del seu poderós exèrcit, se’n va sortint.
Bali és un tema més delicat per Jakarta. La fama de l’illa, el reconeixement internacional de la seva cultura, el gran nombre de visitants que rep anualment, posen les coses un pèl més complicades al granític govern javanès. Però amb més o menys subtilitat, Jakarta fa la seva. De mica en mica, el govern indonesi va diluint Bali. No ho fa amb tàctiques tan barroeres com les que utilitza a Irian Jaya, però són pràctiques igualment efectives. Com és natural, Jakarta dicta lleis que beneficien els seus interessos. Com també ho fa Espanya, amb una constitució feta a mida que nega la llibertat de nacions alienes a l’espanyola que malden per sobreviure sota el seu jou. Nacions petites dins el mateix estat, oprimides i ocupades per Espanya; com la nació balinesa, també maltractada i espoliada per l’estat indonesi. (Continuarà)

Diari de Viatge. Bali i Catalunya (II)

Diari de viatge. L’aiguat

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges2 comentaris

L’altre dia al vespre, abans de sortir al carrer, vaig adonar-me que començava a ploure. La Ya, més amable que mai d’ençà que és mare, va oferir-me un paraigua. Caminava per la vorera sota el paraigua en direcció a algun lloc on poder sopar. A penes havia fet un centenar de metres quan la pluja va augmentar d’intensitat. En un moment, l’aigua va començar a caure a portadores. Vaig correr a refugiar-me sota la protecció d’un tendal davant les obres d’un nou hotel en construcció. A recer del tendal hi havia un munt de paletes. Quan va començar el xàfec els paletes eren a punt de pujar a la caixa oberta de la furgoneta que els havia de du als dormitoris col·lectius. La prudència va aconsellar esperar que el ruixat minvés. Però en lloc de minorar cada vegada plovia amb més delit. Un llamp escruixidor va ser el preludi d’un diluvi. El tro que va seguir va provocar un gran terrabastall. Deuria ser el senyal que els àngels esperaven per obrir de bat a bat les comportes d’on s’emmagatzema la totalitat d’aigua del cel. De seguida vaig pensar en els pagesos i en les pregàries que han fet aquestes darreres setmanes per demanar la pluja que necessiten per plantar l’arròs. De massa sequera a massa aigua sobtada. Per la pagesia els excessos sempre són nocius.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt una pila de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.

Sang i roses a Bangkok

On Per Jaume MestresIn Política, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari
L’edifici on hi havia el centre comercial Central World després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Ploenchit, Bangkok.
Estat actual del cinema Siam després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Fotografia nocturna feta sense flaix ni trípode, i sense a penes llum. L’accés al recinte tancat està prohibit. Per poder fer la imatge he hagut d’entrar-hi aprofitant que era de nit, al moment que uns homes obrien la porta de la tanca per recollir uns sacs. Plaça Siam, Bangkok.
L’edifici on hi havia el centre comercial Central World després de l’incendi provocat del passat 19 de maig. Ploenchit, Bangkok.

Arribo a Bangkok al capdavall d’un viatge llarguíssim. Eficiència suïssa a l’avió, agradables hostesses helvètiques repartint somriures i amabilitat a cabassos. En un món tan poc donat al bon tracte, la simpatia és un do preuat per escàs. Entro cansat a l’hotel, durant el vol no he dormit gens. Males jugades del passat han deixat petja: fa uns quants anys vaig viure unes espantoses turbulències volant de nit pel cel d’Albània a bord d’un avió de British Airways.
A Bangkok vaig per feina. A l’hotel hi sóc just per deixar l’equipatge i fer una dutxa ràpida. Canvi de roba i al carrer. El temps s’arronsa cada dia que passa. S’ha d’aprofitar la saba de les hores.
Visito els escenaris de les recents batalles campals i algun dels edificis cremats. Els incendis impressionen més del què pensava. Havia de fer molt efecte veure monstres de vidre i formigó envoltats de flames.
Entro al Wat Pathum Wanaram. En aquest temple va esdevenir-se una de les pitjors mostres de la violència que va ensangonar el centre comercial de Bangkok el passat 19 de maig. Van refugiar-s’hi centenars de camises vermelles confiant que s’hi trobarien segurs. Eren homes i dones -també criatures- que participaven en les accions contra el govern sorgit del darrer cop d’estat. Quan al matí d’aquell dia els tancs de l’exèrcit van derrocar les barricades, molts dels manifestants van fugir precipitadament d’on eren acampats. Van dirigir-se al temple per proximitat i perquè havia estat declarat zona segura.
Soldats d’elit, tiradors experts, van apostar-se en l’estructura de formigó paral·lela al temple, que s’alça uns 15 metres sobre el nivell del terra. Per la plataforma hi circula el tren aeri que connecta els llocs més cèntrics de Bangkok. Des del punt on hi havia els soldats es divisa a la perfecció la totalitat del Wat Pathum Wanaram, encaixonat entre dos grans centres comercials, el Siam Paragon i el Central World. El Central World és un dels 36 edificis que van ser incendiats aquell mateix dia. Cap a les sis de la tarda, els tiradors van apuntar els fusells directament als refugiats i començaren a disparar, talment com si cacessin conills. A sang freda, un tir al blanc implacable contra gent indefensa. Almenys van matar sis persones, però en van ferir moltes més. No se sap exactament quantes persones van caure perquè en els moments de confusió un escamot militar va presentar-se de sobte al pati del temple. Segons els testimonis van endur-se cadàvers i malferits. El nombre exacte de vides humanes perdudes el 19 de maig al Wat Pathum Wanaram, probablement no se sabrà mai.
Avui al temple s’hi concentra un gran nombre de persones. Són fidels budistes que oficialment hi acudeixen per fer ofrenes als monjos. D’ofrenes en fan, per descomptat, però en realitat han anat al temple per parlar del que va succeir la data nefasta. Al moment dels esdeveniments molts dels presents es trobaven refugiats al santuari. Veig un vell ferit de bala en un peu. El cap dels guardes de seguretat dóna amplíssimes explicacions dels incidents. Els detalla fil per randa. És prou valent, no s’estar de blasmar l’exèrcit. Escolten el guarda una munió de periodistes tailandesos. Sentir els fets que narra amb tanta sang freda fa posar la pell de gallina.
Veig centenars de roses vermelles i garlandes de llessamí als llocs on van caure les víctimes. La gent envolta els túmuls de flors, prega i vessa llàgrimes en silenci. Unes dones em mostren fotografies dels caiguts. Imatges crues de cossos acabats d’abatre. Vides segades, palidesa als rostres inerts, ulls oberts on s’hi endevina el pànic, pell i roba amarades de sang. La gent parla, intercanvia experiències. Es comporten, però estan furiosos. Els tais saben contenir-se, però el que acaben de viure els sobrepassa.
M’ensenyen un setmanari que publica a portada sencera una fotografia reveladora. Es veuen a la perfecció tres soldats a les vies del tren elevat disparant contra el temple. El que sobta és que, segons m’asseguren, aquesta fotografia l’hagin passada a la redacció de la revista membres del cos de policia. L’aparent incongruència no ho és perquè se sap que l’omnipotent exèrcit tai i el no menys poderós estament policial no s’avenen. Es fan la guitza i es qüestionen sempre que poden.
Lluny d’haver-se resolt, el conflicte s’ha atiat de mala manera amb els darrers incidents. Sospito que el que ha passat és solament el prolegòmen d’una violència que quan torni a desfermar-se serà encara més sagnant.
La solució passa pel diàleg de veres entre les parts oposades. Massa arrogància d’una banda i excessiva frustració de l’altra per entendre’s. Els qui ara manen no estan disposats a convocar noves eleccions. Saben que les tornarien a perdre, com sempre les han perdut els darrers anys. No volen deixar escapar el poder usurpat amb argúcies. Els grocs no cediran, els vermells tampoc. La societat tai està realment dividida. La classe mitjana emergent de Bangkok és groga gairebé en la seva totalitat. Els poders fàctics també, no cal dir-ho. La població rural i urbana de les províncies del nord i nord-est del país és majoritàriament vermella.
És qüestió de temps que el conflicte irresolt, de moment soterrat, torni a emergir. Veurem més violència en el següent capítol que s’acosta. Tothom sap que les hostilitats desembocaran en un final imprevisible.

Ordenació d’un monjo

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

A la ciutat tailandesa de Korat o Nakhon Ratchasima, com es diu oficialment, em trobo amb la celebració de l’ordenació d’un monjo. La festa arrenca amb la sortida del sol. Familiars i amics acompanyaran el novici durant tota la jornada. La cerimònia comença als peus del monument a l’heroïna local Ya Mo. Els congregats preguen tot passant per sota la panxa d’un elefant per encomanar-se força i salut. Seguidament, comencen a desfilar en direcció el temple pels carrers més cèntrics. Beuen whisky d’arròs, ballen al so de l’orquestra ambulant i canten. En arribar al temple, el novici baixa de l’elefant. Per torns, els amics el pugen a coll-i-be. Donen unes quantes voltes a l’entorn del santuari. A continuació, comença la cerimònia de l’ordenació a l’ubosót, la part més sagrada del monestir. La festa acaba amb un fastuós tiberi col·lectiu al pati del temple. Tiberi al qual em conviden, és clar!

Tancs a Bangkok

On Per Jaume MestresIn Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Benvolgut Martí.
Ahir vaig anar a dormir tardíssim arxivant i editant. Fins a les 8 d’aquest matí no he tornat a seure davant l’ordinador. El primer email que obro és el teu. De seguida he entrat a la BBC. M’he esborronat en veure els tancs pels carrers de Bangkok.
Això és el començament d’una catàstrofe encara pitjor que fins ara. De cap manera no és la solució, al contrari. L’esclafada brutal, la humiliació, donarà pas a les guerrilles. Tailàndia ja no serà aquell país alegre i segur que tants hem conegut. Els militars, orquestrats per les elits financeres i el govern han trencat la joguina. No han sabut donar una solució pacífica al clam popular de mig país. L’escletxa s’ha fet tant ample que probablement no cicatritzarà mai més.
En els meu viatges per Tailàndia em moc molt pel nord-est, feu dels camises vermelles, els pagesos pobres, gresol dels partidaris del defenestrat Thaksin.
Em relaciono bàsicament amb adeptes de l’exprimer ministre, doncs. Són multitud al nord-est, i també a Chiang Mai (on va néixer Thaksin) i a la resta de províncies del nord, però no a Bangkok. Bangkok és un altre món. Bangkok és el territori dels camises grogues. Els grocs no són majoria a Bangkok, però són influents: vaques sagrades del món polític i financer. Les elits educades. El poder, vaja.
Pena pels pobres desgraciats acabats d’esclafar i humiliar. Manipulats, sens dubte. Armats de bona fe clamant justícia.
Una abraçada.
Jaume

El Sant Jordi tailandès

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Murals, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Krai Thong, heroi de la mitologia tailandesa lluitant contra Chalawan, un llegendari cocodril gegant originari de la província de Phichit, entre les províncies de Phitsanulok i Nakhon Sawan. La imatge pertany a un fragment dels murals al darrere l’altar del Wat Amphawan Chetiyaram, a la província de Samut Songkhram, Tailàndia. Que gaudiu d’un molt bon Sant Jordi, ple de llibres i roses.