Essaouira és una vila marinera, ventosa, lluminosa i humida. Asseguren que a l’estiu la brisa de l’Atlàntic amoroseix la xafogor que arriba de les terres càlides de migjorn i l’interior. A l’hivern, si no hi ha ventades fortes, s’hi viu un ambient temperat. Però al vespre, acabat d’ajocar-se el sol, la temperatura baixa de sobte.
De la medina vella sorprenen els carrers alineats i ben tirats, com un eixample barceloní en miniatura, una característica urbana ben estranya en les urbs àrabs. El soc d’Essaouira s’hi ha emmotllat, segurament per això és ordenat i racional. Essaouira és una petita ciutat acollidora que convida a aturar-s’hi, a fruir del seu ambient tranquil abans d’endinsar-nos sud avall, en regions presumiblement més aspres. Essaouira és una parada perfecta per reposar i refer-se. Orson Welles hi té una plaça pròpia. És un espai encatifat de gespa al peu de les muralles. Dedicar-li una plaça és la manera que han tingut les autoritats municipals d’agrair al famós director que triés la ciutat per rodar-hi unes seqüències de la pel·lícula Otel·lo. Otel·lo va promocionar la ciutat, però l’impuls definitiu va donar-li la Unesco l’any 2001 en declarar Essaouira Patrimoni de la Humanitat.
M’hi trobo tan bé, a Essaouira, que hi he llogat un apartament. És un cambra encimada al capdamunt d’un edifici vell. S’alça al peu d’un corraló, a fregar de la muralla occidental. L’habitació té un finestral que s’esbatana al mar. Veig les fortificacions del port i l’illa Mogador, on d’abril a octubre nien falcons de la reina abans d’emprendre el vol que els durà a Madagascar. Com que la finestra mira a ponent gaudeixo de l’espectacle del sol en pondre’s. Aquests dies acostumen a ser unes postes planes, sense núvols. El sol ni pinta ni crea, només s’encén i es difumina, es fa fonedís amb discreció rere un horitzó que se l’empassa sense entusiasme.
A la vespreda, el vent bufa potent. En aquesta hora, vist del capdamunt de la fortalesa, l’espectacle del mar es magnifica. Ones violentes s’estavellen als esculls per desfer-se al peu de les muralles. Es fan escuma blanca, llençols gegants orejant-se després de la bugada. Per damunt tanta blancor planegen a contravent les gavines. La bravesa oceànica esquinça les ones, en fa pols de sal i aigua. Una sal que les ventades alcen i s’emporten. Als capvespres, una rosada salobre i humida s’estén com un fum pels racons de la ciutat. Res no se’n lliura i ningú se n’escapa. Ni els haik blancs de llana de les dones, que les cobreixen de dalt a baix, no eviten que el polsim insà penetri fins el moll de l’os. Pels foscos corredors coberts circulen persones apressades fugint del vent i el fred, amb ganes d’arribar al caliu de casa seva. Aquestes són les hores preferides pels turistes per badoquejar asseguts en qualsevol dels cafès de la plaça Moulay Hassan, ja sigui xarrupejant un te de menta, llegint o matant el tedi amb converses banals.
Havent dinat m’agrada anar al port per veure arribar els pescadors amb les seves barques plenes. Carregades de sardines, morenes i llucets; gambes i orades. A la llotja, que és a tocar de l’escullera, homes de la mar i comerciants, amb un codi d’estranys signes insondables per als que no hi entenem, liquiden en un no res les captures més preuades. La resta anirà a la menuda, en petites parades amenaçades pel vol baix de gavines cridaneres, atentes a qualsevol descuit per pispar peces.
Als merlets de mestral de les muralles hi ha una renglera de canons encarats a l’oceà. Apunten qui sap on, perquè ni d’enemics ni de pirates avui ja no n’hi ha. S’ha acabat el temps que potències estrangeres cobejaven Essaouira o Mogador, com en deien en èpoques passades. Portuguesos, francesos i espanyols en un moment o altre s’hi establiren. La majoria de canons, per no dir tots, foren forjats a les acaballes del segle XVIII en foneries de Sevilla i Barcelona.
El turisme ha donat una empenta definitiva a l’artesania local. En cap altre lloc del Marroc no es treballa tan bé la fusta de tuia com a Essaouira. La fragància d’aquest material embriaga l’aire dels carrers petits dels socs. Hi ha peces magnífiques col·locades descuradament a les botigues, entre timbals de pell de rajada, catifes i pots de rass el-hanot, el curri elaborat amb 125 espècies diferents.
El filantrop i mecenes danès, Frederic Damgaard, va condicionar un dels millors edificis d’Essaouira per convertir-lo en galeria. És una sala on exposen en exclusiva els artistes nats a la ciutat. Els talents locals semblen enderiats amb l’art gnaoua. És un art originari de l’Àfrica profunda, naïf i primitiu, amb abundància de monstres ganyotaires, traços grossos i esquitxos multicolors. Infinitat de llenços i escultures gnaoua fan dubtar l’espectador de si es troba en una distesa vila marinera de l’Atlàntic o al cor de la selva tropical.