Invasió espanyola de Filipines

He viatjat per Filipines uns sis-cents dies de la meva vida. He recorregut l’arxipèlag de nord a sud i de llevant a ponent. Ara fa quaranta anys de la meva primera estada en aquella república. En un dels viatges vaig ser-hi setze mesos seguits. De fa poc n’acabo de tornar. Filipines és un país que m’ha donat molt, també m’ha pres una mica. Si faig balanç les bones experiències superen, amb escreix, les que han estat més agres. Avui no em referiré a la geografia, al paisatge, a les platges, a tantes coses boniques que trobem a Filipines. Exposaré el meu punt de vista sobre Filipines a partir de la invasió espanyola, produïda el 1565. Em centraré en el que, per a mi, és l’essència del país. Entenc que l’essència d’un país és ubicada al nucli d’on s’alimenta l’espiritualitat del poble. Allà on nia la força que el sosté i el guia.

Vistes tantes esglésies, tants museus, oïdes tantes misses, admirat tants santets, vistos tants altars i observades peculiars i insòlites expressions de no sé quina fe, hom arriba a una conclusió. Resulta que els cristians del segle XVI més fanàtics de la història, els espanyols, eren de tot menys cristians. Uns invasors que es fiquen a casa d’un altre per la força de l’engany i la violència física, com poden ser fills del déu més humanitari que ha concebut la ment humana? I encara més coses. Un cop envaïda la casa de l’altre abusen, maten, depreden, violen i, el pitjor de tot, els roben l’ànima. De tantes i tantes maldats i malvestats que van cometre la pitjor de totes és l’ànima robada. Despullar-los de l’ànima és esborrar la seva identitat, negar-los l’existència. És aniquilar-los espiritualment, culturalment. Devastar-los del tot. Aconseguida exitosament la fase de aculturització -el buidatge de l’essència- els invasors posen en marxa la reposició. Es tracta d’omplir el buit que els han deixat a l’esperit amb idees del tot alienes; nous relats, nous imaginaris. Infonen als natius nous conceptes on puguin agafar-se per no caure al pou de la buidor. I per fer-se’ls seus cal apoderar-se’n, esclavitzar-los el pensament. Atrapar-los del tot ficant-los la por al cos: el pecat, l’infern, la condemna eterna. Res és més efectiu que imatges de sant-cristos sagnants, sants martiritzats, dolor… Fomentar la por. Un cop esdevenen un ramat domesticat es tracta de mantenir-lo subjugat i ben poruc. En cas d’aparèixer un sol brot de dissidència cal aniquil·lar-la de soca-rel, amb rotunditat i contundència. Els lliure-pensadors natius que qüestionen l’estratègia com José Rizal, per exemple, són ovelles esgarriades, un perill que cal avortar. Eliminar-los. Afusellar-los. Cal fer el que sigui per protegir l’status quo que sosté el seu poder basat en la sustentació de la cobdícia i l’enganyifa. I així van anar tirant més de tres segles. Fins que van començar els grinyols i el sistema, gràcies a Déu i al Santo Niño, es va enfonsar. Però el mal ja estava fet. El camí a la vacuïtat estava tan ben traçat que encara perdura. Els espanyols sabien el que es feien, en cada poble hi construïren almenys una església: el forn crematori de l’ànima dels filipins.

Crònica emesa el 18 de maig de 2024, al programa “Els viatgers de la gran Anaconda”, de Catalunya Ràdio

El mort imaginari. “Els viatgers de la gran anaconda”

“Els viatgers de la gran anaconda”, el mític programa de viatges dirigit per Toni Arbonès, ha superat el miler d’emissions a l’antena de Catalunya Ràdio, l’emissora que el va veure néixer i on segueix ben viu. Tinc l’honor d’haver col·laborat en aquest programa gairebé des del primer dia, i la gran satisfacció d’haver-hi enviat durant sis temporades seguides cròniques setmanals. Cròniques a partir de les quals n’han sortit quatre llibres. No puc estar més satisfet. El passat dimarts, 29 d’agost d’enguany, l’emissora va emetre dins el programa “Dies de ràdio” un dels capítols de l’Anaconda. Poc m’esperava tornar a sentir per antena una crònica que vaig enviar a Catalunya Ràdio fa més de 22 anys. Aquí la teniu. Ve de Flores, Guatemala. A la crònica descric una festa popular, amb mort imaginari inclòs. Un mort molt pixaner, ja ho sentireu. Com que la roda de la vida continua, gràcies a la deferència del director del programa, Toni Arbonès, aquesta temporada que ara s’enceta, si us ve de gust, de tant en tant podreu continuar escoltant-me amb nous relats.

Vall de Skardu. Pakistan

Fins a Skardu són cinc hores de conducció dolenta per una carretera que voreja la vall del riu Indus. La calçada és un tall obert als murs de roca viva que cauen aplomats. És una pista plena de revolts tancats, i és tan estreta que en comptades ocasions hi ha espai suficient per circular-hi dos vehicles. No és estrany que un nombre elevat de treballadors perdessin la vida en la construcció d’aquesta pista. El riu Indus flueix amb fúria uns quants centenars de metres per sota la carretera, als peus d’uns murs verticals. Abunden els ràpids i les roques en un entorn cada vegada més agrest. Tenia la impressió d’haver entrat dins la gola d’una serp, un rèptil que em menava a un àmbit diferent. Després d’aquella fondalada feréstega, havien de venir forçosament topants distints. Vaig deixar-me anar amb complaença i vaig començar a lliscar pel ventre del gran rèptil.

Quan finalment la gorja va badar-se, va aparèixer davant els ulls la visió d’un paisatge quasi lunar coronat de cims altíssims, encimbellats de neus perpètues. Em trobava a la vall de Skardu. Una vall vastíssima, a 2300 metres d’altitud, tan plana com la mà. L’Indus, el pare de tots els rius, resseguia suau les planures de la vall. El corrent maragda fluïa en dilatats meandres que onejaven per un terreny sembrat de dunes.

Vaig ascendir a Kharpocho, una fortalesa ubicada a l’extrem oriental d’un roquissar a penes accessible, un penyal que emergeix imponent al bell mig de la gran vall. Kharpocho és el reialme de les àligues, el bastió dels esparvers. Al meu davant s’estenia un panorama de bellesa immesurable. Sentia que la Gran Anaconda hi era present, qui sap si per assenyalar-me el Shangri-La que havia estat cercant en el viatge.

De sobte va començar a bufar un vent poderós que provenia de ponent. Batien contra el meu cos furioses glopades d’aire, tan violentes que m’haurien tombat de no haver-me arrecerat als murs del fortí. Van aixecar-se cortines d’arena que entelaven la visió. A poc a poc, sense a penes percebre-ho, va anar diluint-se el fabulós paisatge. Era la fi d’un somni? En tot cas l’Anaconda va jurar-me que el teló tornaria a enlairar-se per mostrar-me nous camins i nova gent. Nous territoris on imprimir les meves petges. Àvid de conèixer, assedegat de descobrir.

*Paràgrafs que tanquen el viatge al Pakistan narrat al llibre “Cròniques de l’Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodja, Tailàndia, Laos”. Editat per Columna

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 4

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 2

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 1

En acabar d’enregistrar una col·laboració per “Els viatgers de la Gran Anaconda”, el presentador i director del programa, Toni Arbonès, va fer-me una proposta. Era l’any 1997 i jo estava a punt d’emprendre el meu tercer viatge a l’Índia. A la barra d’un cafè a tocar de Catalunya Ràdio, Toni Arbonès va proposar-me que un cop fos a l’Índia enviés cròniques per emetre-les a “Els viatgers de la Gran Anaconda”. La proposta em va deixar de pedra. Dubtava si en seria capaç, mai de la vida no havia escrit cròniques per a un mitjà de comunicació. Gràcies a la confiança que em va encomanar Toni Arbonès vaig acceptar. Així va ser que en arribar a l’Índia de seguida em vaig posar a escriure la primera crònica radiofònica de la meva vida. I a aquesta primera van seguir-ne moltes més. Tot plegat van ser uns quants centenars de cròniques les que durant sis temporades van emetre’s setmanalment al programa de viatges de Catalunya Ràdio. Les enviava per telèfon, gairebé sempre des de cabines públiques que em trobava pel carrer. D’anècdotes mentre les transmetia per telèfon en podria explicar un cove. Però ara no es tracta d’això. Avui em sento especialment feliç de poder presentar la primera crònica que vaig escriure i que es va emetre -ja fa 24 anys!- per al mític programa de Catalunya Ràdio. Escolteu-la i sentiu-la. Sentiu els batecs del neguit, però sobretot el fimbrar de la il·lusió que potser transmet la veu, el dia joiós del meu bateig com a cronista.