Categoria: Política

Pensaments polítics

Universitaris amb poca òptica

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, PolíticaDeixa un comentari

Em presento a la botiga que Óptica Universitaria té a Sant Boi, concretament a la Farola. El motiu de la visita és per sol·licitar una revisió optomètrica. Al cap d’una estona una noia em convida a entrar a la saleta on m’han de fer la revisió. “Ya puede usted pasar”, que diu. Li demano si no parla català. Respon que no però aclareix que “lo entiendo todo”. Home, només faltaria que no l’entengués! Com s’explica que els responsables de l’òptica donin feina a una persona incapaç d’expressar-se en la llengua del país? Quina mena de sensibilitat té aquesta gent que no respecta l’idioma propi de la terra? Sé que legalment poden contractar monolingües, persones que solament saben expressar-se en espanyol. Però… aquesta és la manera que tenen de respectar la llengua pròpia i els clients catalans?

Ilocano

On Per Jaume MestresIn Filipines, Llengua, Política, Viatges1 comentari

A l’arxipèlag que des del segle XVI anomenem Filipines hi ha més de set mil illes. Anys ha, abans de la invasió espanyola, s’hi parlaven multiplicitat de llengües. Gairebé cada illa era un feu de coneixements i parlars diversos, relacionats tots per les mateixes arrels malaies i austronèsiques. Amb la conquesta castellana aquest sistema es va esberlar. Les espases i les creus van destruir un teixit cultural, econòmic i social que s’havia mantingut vivíssim durant segles. A través d’imposicions i violència els invasors van engegar a dida la genuïna idiosincràsia d’una quantitat ingent de pobles i cultures. Acabada l’ocupació -va durar més de tres segles- el que va quedar del que havia estat un arxipèlag caracteritzat per la diversitat ètnica, cultural i lingüística equivaldria als derelictes d’un naufragi.

Malgrat tanta destrucció, a Filipines encara sobreviuen un bon grapat de llengües genuïnes. Quan l’arxipèlag va esdevenir un estat independent les autoritats van declarar oficials dos idiomes: el tagal i l’anglès. El tagal és una llengua nativa, no cal dir-ho i, l’anglès, tampoc cal dir-ho, és forastera. Aquesta decisió ha quallat i a dia d’avui es manté intacta.

Pels llocs on em moc s’hi parla ilocano. Una llengua autòctona que difereix clarament de l’oficial al país, el tagal. Aquests dies tinc l’oportunitat d’assistir a celebracions, festes, desfilades i actes diversos. Activitats públiques que em permeten observar l’estat de salut de l’ilocano i la consideració que se li té. Pel carrer, dins l’àmbit familiar, l’ilocano és la llengua comuna, la dominant i més parlada. En canvi, en els actes públics prevalen el tagal i l’anglès, una manera sibil·lina de dir a la població que l’ilocano -la llengua heretada dels ancestres- no serveix per a gairebé res, més enllà de les quatre parets de casa. Directa o indirectament li retiren la qualitat d’idioma. Rebaixant-li la categoria fan que els seus parlants se sentin poca cosa. L’objectiu és inculcar al poble que les llengües importants, les que manen de veres són el tagal i l’anglès. Pitjor encara, durant els actes públics preval una aberració lingüística anomenada taglish, que és la barreja del tagal amb l’anglès. Fins i tot hi ha diaris i revistes escrits en taglish. El taglish també és el pa de cada dia en ràdios, televisions i en converses quotidianes, sobretot en àmbits urbanites.

A Filipines hi ha poca consciència lingüística. Per això és d’agrair la voluntat i l’interès de gent amb certa rellevància que s’esforça a parlar ilocano públicament. Em refereixo a alguns sacerdots catòlics. Com que havia arribat a Batac de matinada, encara fosc, vaig assistir a missa de sis precisament per comprovar en quina llengua oficiaria i predicaria el sacerdot. Tant la prèdica com l’ofici religiós el capellà els va fer en ilocano. De tant en tant hi barrejava alguna paraula en tagal i també en anglès, però per res vaig sentir taglish. L’enhorabona, mossèn. Aquest fet em recorda l’època no tan llunyana de quan el català era menystingut i gairebé mai no era emprat en actes de rellevància. L’església va convertir-se en salvadora dels mots, un bastió pel català, a tot hora en feia ús, el difonia i protegia.

Al costat de l’església de Batac hi ha una acadèmia amb més de nou-cents alumnes. Per celebrar el 62è aniversari de la seva fundació l’acadèmia acaba de celebrar un conjunt d’actes, culminats per l’espectacle al qual he tingut l’oportunitat d’assistir, convidat per un professor seminarista. L’espectacle ja us el podeu imaginar, alumnes ballant cap aquí i cap allà, música i molta coloraina. El que més m’interessava, però, no era pas això. El que volia saber és en quina o quines llengües els organitzadors s’adrecerien als assistents, bàsicament familiars dels alumnes. L’acte va anar així: el que es considerava més important es deia en anglès, un anglès molt afectat -de fer-se notar; com aquell qui diu: “Mira que bé el parlo!”- i els missatges i avisos considerats secundaris, els més intrascendents, en tagal o taglish. Durant l’hora llarga que va durar el xou no vaig sentir pels altaveus ni una sola paraula en ilocano -i mira que van xerrar llarg. En canvi, l’ilocano era l’única llengua parlada per la gent del meu entorn. Diglòssia pura. Rebaixar el llegat i optar per la impostura. L’objectiu, a Filipines i a tot arreu, dels obcecats, ignorants manaires.

La deplorable història dels catalans

On Per Jaume MestresIn English, País, Política1 comentari

Alguns dels que heu llegit l’article La deplorable història dels santboians (1) m’heu demanat d’on venia aquest títol una mica peculiar. Resulta que faig un paral·lelisme amb el títol d’un llibre anglès que va publicar-se a Londres l’any 1714 per J. Baker: The Deplorable History of the Catalans.

Copio, literalment, un fragment del què ens diu sobre aquest llibre la Viquipèdia: “L’opuscle narra els fets, a la guerra de Successió, de l’ocupació de les tropes francocastellanes contra Catalunya. El llibre s’ajuda de multitud d’epístoles, fragments de tractats i documents originals de l’època per fer la crònica dels tràgics esdeveniments. Davant l’interès que causaven els fets, la publicació posava en situació i explicava el paper que va tenir Catalunya dins la guerra de Successió que va fer trontollar mitja Europa, lamentant el paper dels anglesos en haver deixat abandonats els catalans. El llibre, de 100 pàgines, publicava fragments de clàusules, acords, lletres i decrets originals. Té punts de complicitat en veure la derrota catalana, i constata l’heroisme i resistència que van propugnar els catalans per defensar la seva sobirania, Corts i lleis.”

En aquest enllaç hi podreu trobar l’original del llibre:

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/llibimps16/id/36040

En aquest altre enllaç podreu trobar l’original del llibre en edició facsímil, acompanyada d’una traducció resumida al català, a cura de Jordi Castelló:

https://www.enciclopedia.cat/sites/default/files/media/PDF/TheDeplorableHistoryoftheCatalans.pdf

La deplorable història dels santboians (1)

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, Política2 comentaris

A la dècada de 1960 a Sant Boi teníem gairebé de tot. Cert benestar, pagesia arrelada, entreteniment i, sobretot, un nucli humà força compacte. En arribar els anys de 1970 el teixit va començar a esquinçar-se. Amb la progressiva arribada d’immigrants va anar diluïnt-se la personalitat del poble. Els catalans, ingenus i babaus com som, ens adreçàvem als acabats d’aterrar en la seva llengua. Inconscients, cedírem en el més important, en l’idioma -la nostra essència. Així va ser com, de mica en mica, el català va començar a recular en benefici de la parla forastera. No ens adonàvem que la concessió seria la llavor del que avui gairebé ha acabat aniquilant-nos.

Amb la mort del dictador va arribar el que alegrement anomenàrem democràcia, ignoràvem que el que es produïa no era la transició a un règim de llibertats com proclamaven a tort i a dret els nous titelles sinó un rentat de cara del franquisme. Van seguir manant els mateixos malnats però amb cares noves. Els partits s’avingueren a la mentida i s’integraren a la comèdia amb el beneplàcit del poble ensarronat.

A Sant Boi, la pretesa democràcia va omplir-nos l’Ajuntament de forasters. Alguns, amb una mica de decència, van córrer a empadronar-se per dissimular i rentar-se la carona. Cal dir que uns quants animosos santboians, sovint menystinguts durant els plens, també formaren part de diversos consistoris. Durant unes quantes legislatures va brandar la batuta un alcalde desubicat, desconeixedor absolut de l’ànima del poble. Segurament s’hi va esforçar, però la màcula va prevaldre. Llavors va passar el que havia de passar. El teixit local va començar a esberlar-se. L’Ateneu Santboià, l’entitat modèlica que havia viscut dècades de glòria, va col·lapsar. L’Ateneu Familiar va dissipar-se, el cinema Gater va desaparèixer i tants altres centres i entitats culturals que durant anys havien donat vida a la vila es van fer fonedissos. Els tentacles famolencs de l’ajuntament arribaven a tot arreu. Subvencions llamineres van cruspir-se la majoria d’entitats. Aquesta era la consigna: et subvenciono però passes a ser meu.

El monstre tenia gana i va devorar-ho quasi tot. L’apparàtxik es va imposar. Durant dècades, el moll del poble va quedar desemparat. Va venir el dia, però, que els manaires van considerar que integrar dins la casta alguns patricis santboians els seria d’utilitat per arrencar vots allà on els era més difícil: al poble vell. Com que en aquest poble anem sobrats de vanitat els va ser ben fàcil trobar-ne. Uns quants van avenir-s’hi complaguts. No diré que anessin enganyats, de llestos n’eren. El que sí que anaven era encegats: l’embafament, el vapor i la boira els ofuscaven. Estaven disposats a participar de ple en el joc. A integrar-s’hi. Santboians que de seguida van ser assimilats: dòcils, aplicats, entusiàsticament subordinats als nacionalistes espanyols. Durant anys van prestar fidelitat a la mà que els donava de menjar. Quan els jerarques van considerar que ja n’hi havia prou d’una pinzellada els van esborrar del mapa. En cas d’intentar enganxar-se a la cadira el dissolvent era prou potent i la resolució cantada. És impossible vèncer capitans bregats en el ball de ganivets, i encara menys si ets un aficionat.

Quina dissort, van pujar com un coet i de dalt de tot van tornar a terra. La petja? Molt bla, bla, bla, somriures impostats, lluentons, guetos engreixats, estufaments i “migas”. El poble va seguir igual: de capa caiguda i cap avall. Trista petjada. La jubilació no els ha retirat del tot. Com a bons catalans d’ànima esclava s’enganxen com llagastes als que els van entabanar. S’arramben al sol del poder, l’ombra els neguiteja. Frisen per allò que consideren el prestigi: escalar el cim… dels encenalls. Gruen pel retorn al paradís dels micròfons, els flaixos i els altaveus. Encomanar-se de tanta Espanya els va afectar el cervell i a l’hora d’apostar per la llibertat de Catalunya s’hi van posar de cul. Cap novetat, malgrat que sí, que no, la llavor genuïna va surar. És sabut que per aquestes ments sotmeses la llibertat del país va poc més enllà del folklore i la xiruca. El fat de Sant Boi no és per tirar coets. De pagesos a hores d’ara a penes si n’hi ha, de benestar anem escassos i, els que lluny de faramalles anem tirant, capegem llamps i trons com bonament podem.

_______________________________________________________

*Il·lustració: Campanar. Fragment. Collage de Maite Moreno

El pretendent

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, Política1 comentari

Com a pretendent a la presidència de la Generalitat de Catalunya el veig poc informat, senyor Illa. Li he sentit dir alguna cosa així com ara que ha de ser president perquè a vostè l’han votat la majoria de catalans. N’està segur d’aquestes paraules? Vostè creu sincerament que ha rebut el vot de la majoria de catalans? Doncs no, senyor Illa, la majoria de catalans no l’han votat pas a vostè. És sabut i científicament comprovat que d’ençà de la deriva espanyolista del PSC(PSOE) molts catalans li han retirat el vot. En canvi, molts votants de partits espanyolistes -Ciutadans, PP i Vox- i molts altres espanyols residents a Catalunya, que fins ara es decantaven per altres partits han decidit votar-lo perquè amb paraules i fets els ha demostrat que és tan espanyolista com les opcions que fins ara se sentien seves. Ha aconseguit esborrar qualsevol ombra de dubte de la seva espanyolitat als electors que l’han escollit, perquè ara sí que els dona confiança.

És evident que bona part de la gent que l’ha votat no en són de catalans. Resideixen i estan censats a Catalunya, això és cert, però aquest fet no implica que necessàriament siguin catalans.

Si, per exemple, jo que soc català emigrés i residís a Castella de fa cinc, deu, tres, quaranta o cinquanta anys i durant tots aquests anys de residència en aquell país mai de la vida no parlés en castellà, em dirigís als castellans en la meva llengua, que és el català, i no m’impliqués en la seva cultura i els menystingués i els digués “castellufos”, vostè creu que jo podria ser considerat castellà? De fet, el correcte seria dir que soc un català -força malparit, per cert- resident a Castella. Sense parlar-ne la llengua ni implicar-me en la cultura castellana i obertament hostil als senyals identitaris que defineixen aquella terra, creu de debò que jo seria castellà com els natius? Els castellans serien ben babaus si m’acceptaven, no li sembla? I si es donava el cas i jo parlés en castellà als oriünds -el mínim exigible a una persona resident a una terra que no és la seva és parlar-ne la llengua pròpia- però el meu pensament estigués focalitzat en Catalunya i em fes soci d’entitats catalanes ubicades a Castella i, en canvi, no formés part d’associacions netament castellanes, podria afirmar-se que soc castellà? No només no en seria si no que ni tan sols n’exerciria. Rebutjant la llengua i la cultura castellanes residiria a Castella com un alienígena, seria un autèntic foraster inadaptat. Evidentment, l’exemple que exposo és pura fantasia. De no ser-ho, creu de veres que amb aquest comportament hostil, arrogant i menyspreatiu vers els ciutadans d’aquell país, abans d’un mes de residir-hi no m’haurien trencat la cara? I amb moltíssima raó, oi que sí?

L’ocupació

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, Política1 comentari

A primera hora d’un matí de no fa gaires dies, em dirigeixo a l’Ajuntament del meu poble -Sant Boi de Llobregat- per a fer-hi una gestió. Així que entro se m’acosta una senyora castellana (deu ser-hi funcionària) i em demana: “En qué puedo ayudarle?”. Jo que responc: “Perdoni, no l’entenc”. Com que deu pensar que sordejo hi torna amb la pregunta, però alçant el to de veu. La meva resposta és la mateixa. La funcionària insisteix, alçant encara més el to. Amb idèntica naturalitat que les vegades precedents responc: “Perdoni, no l’entenc”. Finalment cau de l’ase i m’ho demana en català. Diligent, em dirigeixo on m’indica. L’ocupació és present en tots els àmbits. Tant si es presenta disfressada amb guants de seda com si ens colpeja a cops de porra. És una taca que avança imparable, persistent. Corroeix com el lleixiu.

Rama IX, l’estimat rei tailandès

On Per Jaume MestresIn Política, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

El passat dijous, dia 13 d’aquest mes d’octubre, moria a l’hospital Siriraj, de Bangkok, Bhumibol Adulyadej, Bhumibol el Gran o Rama IX, el novè rei de la dinastia Chakri. Se sabia que l’estat de salut del monarca era irreversible. Una mort anunciada però que va sorprendre tothom. La desaparició del Rei de Reis com popularment l’anomenen els tais, ha produït una gran commoció en la majoria del poble tailandès. Durant els 70 anys ininterromputs al tron va governar amb intel·ligència, prudència i tacte. No solament se’n va sortir airós de múltiples conflictes sinó que va aconseguir que el poble el venerés. Més que venerar-lo l’han adorat, fins el punt de considerar-lo un semi-déu.
El passat dissabte 22, 9 dies després del decés, a l’esplanada de davant el Palau Reial s’hi va congregar una enorme multitud per expressar de manera visible el seu condol. Desenes de milers de persones van entonar l’Himne Reial. Penjat l’enllaç del vídeo a Facebook, de seguida vaig rebre aquest comentari: “És que si no fas el que et diuen, et pengen”. Vaig respondre, més o menys, el següent:
Tant com penjar-los, no. Que gairebé la totalitat de la gent que avui ha assistit a aquesta cerimònia ho ha fet per pròpia voluntat m’hi jugo el coll. No han obligat ningú a anar-hi. Qui no ha volgut ser-hi s’ha quedat a casa. Els dissidents -que n’hi ha- mentre no ho manifestin no se la juguen. En cas de faltar contra la monarquia se’ls detindrà i penarà amb llargs anys de presó. De ser una falta considerada lleu, com a mínim patiran l’escarni públic, persecució burocràtica i marginació social. A Tailàndia, la llibertat d’expressió pel que fa a la família reial és nul·la. Aquests dies hi ha persones que pateixen vexacions per manifestar-se desafectes a la monarquia. Fa escassament una setmana una dona va ser obligada a baixar d’un autobús per la policia. Un cop a peu de carrer, els vianants la van insultar i bufetejar. El règim militar que d’ençà dos anys governa el país amb mà de ferro -després d’haver liderat l’enèsim cop d’estat, amb l’aquiescència implícita de l’adorat rei traspassat- és ignominiós. Tan aberrant com qualsevol altre règim militar en el territori que sigui.
La majoria de tais ara mateix se senten orfes. Un sentiment impossible d’entendre per la mentalitat occidental. Amb el decés del rei Rama IX s’obre al país un període de gran incertesa. Durant l’any de dol -mentre el cos del rei no sigui incinerat- no crec que es produeixin desordres d’importància. El més probable és que no n’hi hagi en absolut. Però quan les restes del monarca s’hagin evaporat, barrejades amb les flames de la pira, sóc del parer que la societat tailandesa esclatarà. Hi ha diversos fronts oberts. I tots es poden qualificar de greus. Dels més importants són la successió i la divisió social, per dir-ho curt. En un futur pròxim, Tailàndia passarà a ocupar les portades dels mitjans de tot món. I no pas per explicar bones notícies. És el meu parer. Tant de bo m’equivoqui.

Cantant l’himne nacional davant el Palau Reial

La notícia, vista per TV3

Enric Vila i Toni Babia-Privat

On Per Jaume MestresIn País, Política, YouTubeDeixa un comentari

Enric Vila i Toni Babia-Privat conversen sobre Londres-París-Barcelona. Viatge al cor de la tempesta, el darrer llibre d’Enric Vila.

Entrevista a Jaume Mestres

On Per Jaume MestresIn País, Política, Viatges, VimeoDeixa un comentari

Ciutadans del món

On Per Jaume MestresIn Llengua, País, Política, ViatgesDeixa un comentari

Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.