A la dècada de 1960 a Sant Boi teníem gairebé de tot. Cert benestar, pagesia arrelada, entreteniment i, sobretot, un nucli humà força compacte. En arribar els anys de 1970 el teixit va començar a esquinçar-se. Amb la progressiva arribada d’immigrants va anar diluïnt-se la personalitat del poble. Els catalans, ingenus i babaus com som, ens adreçàvem als acabats d’aterrar en la seva llengua. Inconscients, cedírem en el més important, en l’idioma -la nostra essència. Així va ser com, de mica en mica, el català va començar a recular en benefici de la parla forastera. No ens adonàvem que la concessió seria la llavor del que avui gairebé ha acabat aniquilant-nos.

Amb la mort del dictador va arribar el que alegrement anomenàrem democràcia, ignoràvem que el que es produïa no era la transició a un règim de llibertats com proclamaven a tort i a dret els nous titelles sinó un rentat de cara del franquisme. Van seguir manant els mateixos malnats però amb cares noves. Els partits s’avingueren a la mentida i s’integraren a la comèdia amb el beneplàcit del poble ensarronat.

A Sant Boi, la pretesa democràcia va omplir-nos l’Ajuntament de forasters. Alguns, amb una mica de decència, van córrer a empadronar-se per dissimular i rentar-se la carona. Cal dir que uns quants animosos santboians, sovint menystinguts durant els plens, també formaren part de diversos consistoris. Durant unes quantes legislatures va brandar la batuta un alcalde desubicat, desconeixedor absolut de l’ànima del poble. Segurament s’hi va esforçar, però la màcula va prevaldre. Llavors va passar el que havia de passar. El teixit local va començar a esberlar-se. L’Ateneu Santboià, l’entitat modèlica que havia viscut dècades de glòria, va col·lapsar. L’Ateneu Familiar va dissipar-se, el cinema Gater va desaparèixer i tants altres centres i entitats culturals que durant anys havien donat vida a la vila es van fer fonedissos. Els tentacles famolencs de l’ajuntament arribaven a tot arreu. Subvencions llamineres van cruspir-se la majoria d’entitats. Aquesta era la consigna: et subvenciono però passes a ser meu.

El monstre tenia gana i va devorar-ho quasi tot. L’apparàtxik es va imposar. Durant dècades, el moll del poble va quedar desemparat. Va venir el dia, però, que els manaires van considerar que integrar dins la casta alguns patricis santboians els seria d’utilitat per arrencar vots allà on els era més difícil: al poble vell. Com que en aquest poble anem sobrats de vanitat els va ser ben fàcil trobar-ne. Uns quants van avenir-s’hi complaguts. No diré que anessin enganyats, de llestos n’eren. El que sí que anaven era encegats: l’embafament, el vapor i la boira els ofuscaven. Estaven disposats a participar de ple en el joc. A integrar-s’hi. Santboians que de seguida van ser assimilats: dòcils, aplicats, entusiàsticament subordinats als nacionalistes espanyols. Durant anys van prestar fidelitat a la mà que els donava de menjar. Quan els jerarques van considerar que ja n’hi havia prou d’una pinzellada els van esborrar del mapa. En cas d’intentar enganxar-se a la cadira el dissolvent era prou potent i la resolució cantada. És impossible vèncer capitans bregats en el ball de ganivets, i encara menys si ets un aficionat.

Quina dissort, van pujar com un coet i de dalt de tot van tornar a terra. La petja? Molt bla, bla, bla, somriures impostats, lluentons, guetos engreixats, estufaments i “migas”. El poble va seguir igual: de capa caiguda i cap avall. Trista petjada. La jubilació no els ha retirat del tot. Com a bons catalans d’ànima esclava s’enganxen com llagastes als que els van entabanar. S’arramben al sol del poder, l’ombra els neguiteja. Frisen per allò que consideren el prestigi: escalar el cim… dels encenalls. Gruen pel retorn al paradís dels micròfons, els flaixos i els altaveus. Encomanar-se de tanta Espanya els va afectar el cervell i a l’hora d’apostar per la llibertat de Catalunya s’hi van posar de cul. Cap novetat, malgrat que sí, que no, la llavor genuïna va surar. És sabut que per aquestes ments sotmeses la llibertat del país va poc més enllà del folklore i la xiruca. El fat de Sant Boi no és per tirar coets. De pagesos a hores d’ara a penes si n’hi ha, de benestar anem escassos i, els que lluny de faramalles anem tirant, capegem llamps i trons com bonament podem.

_______________________________________________________

*Il·lustració: Campanar. Fragment. Collage de Maite Moreno