Categoria: Llengua

Universitaris amb poca òptica

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, PolíticaDeixa un comentari

Em presento a la botiga que Óptica Universitaria té a Sant Boi, concretament a la Farola. El motiu de la visita és per sol·licitar una revisió optomètrica. Al cap d’una estona una noia em convida a entrar a la saleta on m’han de fer la revisió. “Ya puede usted pasar”, que diu. Li demano si no parla català. Respon que no però aclareix que “lo entiendo todo”. Home, només faltaria que no l’entengués! Com s’explica que els responsables de l’òptica donin feina a una persona incapaç d’expressar-se en la llengua del país? Quina mena de sensibilitat té aquesta gent que no respecta l’idioma propi de la terra? Sé que legalment poden contractar monolingües, persones que solament saben expressar-se en espanyol. Però… aquesta és la manera que tenen de respectar la llengua pròpia i els clients catalans?

Ilocano

On Per Jaume MestresIn Filipines, Llengua, Política, Viatges1 comentari

A l’arxipèlag que des del segle XVI anomenem Filipines hi ha més de set mil illes. Anys ha, abans de la invasió espanyola, s’hi parlaven multiplicitat de llengües. Gairebé cada illa era un feu de coneixements i parlars diversos, relacionats tots per les mateixes arrels malaies i austronèsiques. Amb la conquesta castellana aquest sistema es va esberlar. Les espases i les creus van destruir un teixit cultural, econòmic i social que s’havia mantingut vivíssim durant segles. A través d’imposicions i violència els invasors van engegar a dida la genuïna idiosincràsia d’una quantitat ingent de pobles i cultures. Acabada l’ocupació -va durar més de tres segles- el que va quedar del que havia estat un arxipèlag caracteritzat per la diversitat ètnica, cultural i lingüística equivaldria als derelictes d’un naufragi.

Malgrat tanta destrucció, a Filipines encara sobreviuen un bon grapat de llengües genuïnes. Quan l’arxipèlag va esdevenir un estat independent les autoritats van declarar oficials dos idiomes: el tagal i l’anglès. El tagal és una llengua nativa, no cal dir-ho i, l’anglès, tampoc cal dir-ho, és forastera. Aquesta decisió ha quallat i a dia d’avui es manté intacta.

Pels llocs on em moc s’hi parla ilocano. Una llengua autòctona que difereix clarament de l’oficial al país, el tagal. Aquests dies tinc l’oportunitat d’assistir a celebracions, festes, desfilades i actes diversos. Activitats públiques que em permeten observar l’estat de salut de l’ilocano i la consideració que se li té. Pel carrer, dins l’àmbit familiar, l’ilocano és la llengua comuna, la dominant i més parlada. En canvi, en els actes públics prevalen el tagal i l’anglès, una manera sibil·lina de dir a la població que l’ilocano -la llengua heretada dels ancestres- no serveix per a gairebé res, més enllà de les quatre parets de casa. Directa o indirectament li retiren la qualitat d’idioma. Rebaixant-li la categoria fan que els seus parlants se sentin poca cosa. L’objectiu és inculcar al poble que les llengües importants, les que manen de veres són el tagal i l’anglès. Pitjor encara, durant els actes públics preval una aberració lingüística anomenada taglish, que és la barreja del tagal amb l’anglès. Fins i tot hi ha diaris i revistes escrits en taglish. El taglish també és el pa de cada dia en ràdios, televisions i en converses quotidianes, sobretot en àmbits urbanites.

A Filipines hi ha poca consciència lingüística. Per això és d’agrair la voluntat i l’interès de gent amb certa rellevància que s’esforça a parlar ilocano públicament. Em refereixo a alguns sacerdots catòlics. Com que havia arribat a Batac de matinada, encara fosc, vaig assistir a missa de sis precisament per comprovar en quina llengua oficiaria i predicaria el sacerdot. Tant la prèdica com l’ofici religiós el capellà els va fer en ilocano. De tant en tant hi barrejava alguna paraula en tagal i també en anglès, però per res vaig sentir taglish. L’enhorabona, mossèn. Aquest fet em recorda l’època no tan llunyana de quan el català era menystingut i gairebé mai no era emprat en actes de rellevància. L’església va convertir-se en salvadora dels mots, un bastió pel català, a tot hora en feia ús, el difonia i protegia.

Al costat de l’església de Batac hi ha una acadèmia amb més de nou-cents alumnes. Per celebrar el 62è aniversari de la seva fundació l’acadèmia acaba de celebrar un conjunt d’actes, culminats per l’espectacle al qual he tingut l’oportunitat d’assistir, convidat per un professor seminarista. L’espectacle ja us el podeu imaginar, alumnes ballant cap aquí i cap allà, música i molta coloraina. El que més m’interessava, però, no era pas això. El que volia saber és en quina o quines llengües els organitzadors s’adrecerien als assistents, bàsicament familiars dels alumnes. L’acte va anar així: el que es considerava més important es deia en anglès, un anglès molt afectat -de fer-se notar; com aquell qui diu: “Mira que bé el parlo!”- i els missatges i avisos considerats secundaris, els més intrascendents, en tagal o taglish. Durant l’hora llarga que va durar el xou no vaig sentir pels altaveus ni una sola paraula en ilocano -i mira que van xerrar llarg. En canvi, l’ilocano era l’única llengua parlada per la gent del meu entorn. Diglòssia pura. Rebaixar el llegat i optar per la impostura. L’objectiu, a Filipines i a tot arreu, dels obcecats, ignorants manaires.

La deplorable història dels santboians (1)

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, Política2 comentaris

A la dècada de 1960 a Sant Boi teníem gairebé de tot. Cert benestar, pagesia arrelada, entreteniment i, sobretot, un nucli humà força compacte. En arribar els anys de 1970 el teixit va començar a esquinçar-se. Amb la progressiva arribada d’immigrants va anar diluïnt-se la personalitat del poble. Els catalans, ingenus i babaus com som, ens adreçàvem als acabats d’aterrar en la seva llengua. Inconscients, cedírem en el més important, en l’idioma -la nostra essència. Així va ser com, de mica en mica, el català va començar a recular en benefici de la parla forastera. No ens adonàvem que la concessió seria la llavor del que avui gairebé ha acabat aniquilant-nos.

Amb la mort del dictador va arribar el que alegrement anomenàrem democràcia, ignoràvem que el que es produïa no era la transició a un règim de llibertats com proclamaven a tort i a dret els nous titelles sinó un rentat de cara del franquisme. Van seguir manant els mateixos malnats però amb cares noves. Els partits s’avingueren a la mentida i s’integraren a la comèdia amb el beneplàcit del poble ensarronat.

A Sant Boi, la pretesa democràcia va omplir-nos l’Ajuntament de forasters. Alguns, amb una mica de decència, van córrer a empadronar-se per dissimular i rentar-se la carona. Cal dir que uns quants animosos santboians, sovint menystinguts durant els plens, també formaren part de diversos consistoris. Durant unes quantes legislatures va brandar la batuta un alcalde desubicat, desconeixedor absolut de l’ànima del poble. Segurament s’hi va esforçar, però la màcula va prevaldre. Llavors va passar el que havia de passar. El teixit local va començar a esberlar-se. L’Ateneu Santboià, l’entitat modèlica que havia viscut dècades de glòria, va col·lapsar. L’Ateneu Familiar va dissipar-se, el cinema Gater va desaparèixer i tants altres centres i entitats culturals que durant anys havien donat vida a la vila es van fer fonedissos. Els tentacles famolencs de l’ajuntament arribaven a tot arreu. Subvencions llamineres van cruspir-se la majoria d’entitats. Aquesta era la consigna: et subvenciono però passes a ser meu.

El monstre tenia gana i va devorar-ho quasi tot. L’apparàtxik es va imposar. Durant dècades, el moll del poble va quedar desemparat. Va venir el dia, però, que els manaires van considerar que integrar dins la casta alguns patricis santboians els seria d’utilitat per arrencar vots allà on els era més difícil: al poble vell. Com que en aquest poble anem sobrats de vanitat els va ser ben fàcil trobar-ne. Uns quants van avenir-s’hi complaguts. No diré que anessin enganyats, de llestos n’eren. El que sí que anaven era encegats: l’embafament, el vapor i la boira els ofuscaven. Estaven disposats a participar de ple en el joc. A integrar-s’hi. Santboians que de seguida van ser assimilats: dòcils, aplicats, entusiàsticament subordinats als nacionalistes espanyols. Durant anys van prestar fidelitat a la mà que els donava de menjar. Quan els jerarques van considerar que ja n’hi havia prou d’una pinzellada els van esborrar del mapa. En cas d’intentar enganxar-se a la cadira el dissolvent era prou potent i la resolució cantada. És impossible vèncer capitans bregats en el ball de ganivets, i encara menys si ets un aficionat.

Quina dissort, van pujar com un coet i de dalt de tot van tornar a terra. La petja? Molt bla, bla, bla, somriures impostats, lluentons, guetos engreixats, estufaments i “migas”. El poble va seguir igual: de capa caiguda i cap avall. Trista petjada. La jubilació no els ha retirat del tot. Com a bons catalans d’ànima esclava s’enganxen com llagastes als que els van entabanar. S’arramben al sol del poder, l’ombra els neguiteja. Frisen per allò que consideren el prestigi: escalar el cim… dels encenalls. Gruen pel retorn al paradís dels micròfons, els flaixos i els altaveus. Encomanar-se de tanta Espanya els va afectar el cervell i a l’hora d’apostar per la llibertat de Catalunya s’hi van posar de cul. Cap novetat, malgrat que sí, que no, la llavor genuïna va surar. És sabut que per aquestes ments sotmeses la llibertat del país va poc més enllà del folklore i la xiruca. El fat de Sant Boi no és per tirar coets. De pagesos a hores d’ara a penes si n’hi ha, de benestar anem escassos i, els que lluny de faramalles anem tirant, capegem llamps i trons com bonament podem.

_______________________________________________________

*Il·lustració: Campanar. Fragment. Collage de Maite Moreno

El pretendent

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, Política1 comentari

Com a pretendent a la presidència de la Generalitat de Catalunya el veig poc informat, senyor Illa. Li he sentit dir alguna cosa així com ara que ha de ser president perquè a vostè l’han votat la majoria de catalans. N’està segur d’aquestes paraules? Vostè creu sincerament que ha rebut el vot de la majoria de catalans? Doncs no, senyor Illa, la majoria de catalans no l’han votat pas a vostè. És sabut i científicament comprovat que d’ençà de la deriva espanyolista del PSC(PSOE) molts catalans li han retirat el vot. En canvi, molts votants de partits espanyolistes -Ciutadans, PP i Vox- i molts altres espanyols residents a Catalunya, que fins ara es decantaven per altres partits han decidit votar-lo perquè amb paraules i fets els ha demostrat que és tan espanyolista com les opcions que fins ara se sentien seves. Ha aconseguit esborrar qualsevol ombra de dubte de la seva espanyolitat als electors que l’han escollit, perquè ara sí que els dona confiança.

És evident que bona part de la gent que l’ha votat no en són de catalans. Resideixen i estan censats a Catalunya, això és cert, però aquest fet no implica que necessàriament siguin catalans.

Si, per exemple, jo que soc català emigrés i residís a Castella de fa cinc, deu, tres, quaranta o cinquanta anys i durant tots aquests anys de residència en aquell país mai de la vida no parlés en castellà, em dirigís als castellans en la meva llengua, que és el català, i no m’impliqués en la seva cultura i els menystingués i els digués “castellufos”, vostè creu que jo podria ser considerat castellà? De fet, el correcte seria dir que soc un català -força malparit, per cert- resident a Castella. Sense parlar-ne la llengua ni implicar-me en la cultura castellana i obertament hostil als senyals identitaris que defineixen aquella terra, creu de debò que jo seria castellà com els natius? Els castellans serien ben babaus si m’acceptaven, no li sembla? I si es donava el cas i jo parlés en castellà als oriünds -el mínim exigible a una persona resident a una terra que no és la seva és parlar-ne la llengua pròpia- però el meu pensament estigués focalitzat en Catalunya i em fes soci d’entitats catalanes ubicades a Castella i, en canvi, no formés part d’associacions netament castellanes, podria afirmar-se que soc castellà? No només no en seria si no que ni tan sols n’exerciria. Rebutjant la llengua i la cultura castellanes residiria a Castella com un alienígena, seria un autèntic foraster inadaptat. Evidentment, l’exemple que exposo és pura fantasia. De no ser-ho, creu de veres que amb aquest comportament hostil, arrogant i menyspreatiu vers els ciutadans d’aquell país, abans d’un mes de residir-hi no m’haurien trencat la cara? I amb moltíssima raó, oi que sí?

L’ocupació

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, Política1 comentari

A primera hora d’un matí de no fa gaires dies, em dirigeixo a l’Ajuntament del meu poble -Sant Boi de Llobregat- per a fer-hi una gestió. Així que entro se m’acosta una senyora castellana (deu ser-hi funcionària) i em demana: “En qué puedo ayudarle?”. Jo que responc: “Perdoni, no l’entenc”. Com que deu pensar que sordejo hi torna amb la pregunta, però alçant el to de veu. La meva resposta és la mateixa. La funcionària insisteix, alçant encara més el to. Amb idèntica naturalitat que les vegades precedents responc: “Perdoni, no l’entenc”. Finalment cau de l’ase i m’ho demana en català. Diligent, em dirigeixo on m’indica. L’ocupació és present en tots els àmbits. Tant si es presenta disfressada amb guants de seda com si ens colpeja a cops de porra. És una taca que avança imparable, persistent. Corroeix com el lleixiu.

Ciutadans del món

On Per Jaume MestresIn Llengua, País, Política, ViatgesDeixa un comentari

Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.

Assaig de danses tradicionals javaneses

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Java, Llengua, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Al centre cultural Jelajah Bumi Blambangan, de Banyuwangi, la ciutat més oriental de l’illa de Java, gravo les imatges del vídeo durant l’assaig de les danses que el grup de gamelan i ball tradicional de la població presentarà en qüestió de dies a Jembrana, a l’oest de Bali.
De Banyuwangi a Bali canviem d’illa però, per proximitat geogràfica, les diferències entre aquesta part de Java Oriental i Bali no són radicalment distintes. Culturalment no difereixen gaire, tant la llengua com la tradició mantenen lligams notables; en canvi, socialment sí que la distància és més profunda. La llengua parlada a Banyuwangi combina el javanès oriental amb el balinès, de manera que amb no gaire esforç ambdues comunitats poden entendre’s. De fet, la cultura balinesa té profundes arrels javaneses. Una part important de la població hinduista balinesa té els orígens a Java.
Durant la islamització de Java, entre els segles XIV i XV, molts javanesos que no estaven disposats a abraçar la fe musulmana van veure’s forçats a refugiar-se a Bali. Els javanesos hinduistes van aportar a Bali tradició i cultura. Però no tots els javanesos van fugir de Java quan l’islamisme va imposar-se. Els hinduistes que van romandre-hi van passar del domini a la subordinació quan l’islam va esdevenir hegemònic. A Java Oriental la pressió islàmica va ser menor que a la resta de l’illa, d’aquí que encara quedin drets bastants temples hinduistes en aquesta zona d’Indonèsia. Alguns d’aquests santuaris continuen actius. Els creients hi preguen i hi celebren cerimònies, però amb remarcable discreció. Encara que la majoria de la població de Banyuwangi sigui musulmana una bona part no ha abandonat les tradicions que inclouen la música i la cultura del passat. És reconfortant veure que malgrat l’evident brusquedat de moviments, balls com el que assagen -la versió local de la dansa tradicional javanesa Jaran Kepang (Kuda Lumping, en indonesi)-, mantenen l’aire de les danses balineses, derivades de les antigues danses javaneses, malauradament avui molt difícils de presenciar. En tenim ocasió solament durant determinades celebracions als patis dels palaus dels soldans de Jogyakarta i Surakarta, capitals culturals de Java Central.

“No me da la gana!”

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País3 comentaris

Entro al mercat de la Muntanyeta, a Sant Boi. Em dirigeixo a la peixeteria Milano. Mentre espero el meu torn parlo una estona amb una coneguda de la infància. La idea és comprar un grapat de cloïsses. M’atén una dependenta jove. També em faig posar unes tellerines que tenen molt bon aspecte. “La pena és quan hi ha sorra”, diu l’Assumpta. “Posa-les cosa d’una horeta amb aigua i sal; si tenen sorra l’escopiran”. Així ho faré. La dependenta pesa les cloïsses i tellerines, les embolica amb un paper i les posa dins una bossa de plàstic. “Quant és?”, que demano. Com que ni jo ni l’Assumpta som capaços d’entendre la resposta la hi faig repetir. Finalment queda clar que diu “siete”, amb no sé quants cèntims. Per l’accent segur que és una noia estrangera. Llavors li demano si pot parlar en català. Amb la bossa de les petxines a la mà s’inclina més del que correspondria sobre els lluços, escamarlans i llobarros de la parada. Atançant la bossa i clavant-me una mirada encesa vocifera amb mala llet còsmica: “No me da la gana!”.
Quan rebutjo el gènere que pretén lliurar-me, sentencia: “Si no lo quieres es a los dueños a quién perjudicas, no a mi”. Mentre articula la frase amb evident desdeny però amb absoluta claredat, es mira la mestressa perquè quedi ben clar a qui perjudico. I la mestressa, què fa la mestressa? Doncs res, continua servint una clienta. Qui se m’adreça és la filla de la mestressa, no per demanar disculpes sinó per excusar la dependenta. “És una noia russa que a penes sap parlar, segur que ni sap què vol dir el què t’ha respost”. Quin cinisme. Si la dependenta “a penes” sap parlar per què la contracten? Quantes vegades no deu haver donat rap per pop, la pobra noia?

El circ dels farsants

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, PolíticaDeixa un comentari

La presència d’ignorants ocupant càrrecs públics d’importància agreuja el moment delicat que estem vivint. No pot ser que individus sense saber redactar, escriure ni llegir polidament en cap idioma -sense coneixements, doncs, per parlar gaire millor que en xava i raonar amb més coherència que un pardal- exerceixin responsabilitats de primer ordre. Impulsar persones de nivell ínfim al lideratge és fer camí a les cavernes.
Els sense escrúpuls que han entrat a la patum política tenen vocació farandulera. Dominen la pantomima i el joc de la ganyota. Se senten els reis en un reialme de tolits. Provem de fer una llista de manipuladors i murris espavilats que cobren per dedicar-s’hi. L’omplirem de pressa. Podríem arrodonir-la amb un seguit de tramposos perversos i patològics mentiders implicats també en la cosa pública. A tota aquesta trepa l’esperit roí els consumeix, d’aquí que emanin enveja i sectarisme. La seva cota moral és tan petita que no s’avergonyeixen de vendre vacuïtats a qui més pot engreixar-los. N’hi ha que espanyolegen -l’únic sentiment manifest que els surt realment de dins-, però com a camaleons d’estirp si consideren que espanyolejar els perjudica se n’amaguen. Els seria igualment fàcil simular catalanitat en cas de creure que els convé. Quants no n’hi ha també que, dominats pel simplisme mental i la rudesa intel·lectual que els defineix, confonen el comportament educat del proïsme amb estupidesa innata. Els grimpadors i altres espècimens que hi van de bracet són fatxendes adoradors de vedells d’or. Els agraden les pompes i els fastos, els focus, les càmeres, les inauguracions i els discursets de lluïment. Embolcalls de coloraines, globus de fum inflats de vedetisme desbocat. Cucs disfressats de papallona. Paons emplomallats competint en la voràgine cobdiciosa pel primer lloc al podi dels farsants.

Prasat Hin Na Kae

On Per Jaume MestresIn Llengua, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Prasat Hin Na Kae és un modest conjunt arquitectònic khmer completament col·lapsat. El que havia estat un santuari hinduista roman abandonat, perdut en una zona rural d’Isan, al nord-est de Tailàndia. Centúries enrere la terra que avui és Isan formava part de l’imperi Khmer. Però la història és dinàmica i el poders fluctuen. La civilització Khmer va perdre hegemonia en benefici d’altres potències emergents, com el reialme que a partir de 1350 va originar-se a Aiutaià (อาณาจักรอยุธยา), a les ribes del gran riu Chao Praià (แม่น้ำเจ้าพระยา). Cap a la fi del segle XV els tais d’Aiutaià, sentint-se prou potents, van atacar repetidament un Angkor debilitat fins que finalment la capital khmer va caure. Per dret de conquesta, doncs, les terres més septentrionals de l’imperi Khmer van esdevenir territori siamès. I encara ho són avui. Però la influència khmer a Isan és palpable, no solament pel testimoni de les pedres, també per la presència de nacionals tais, d’ètnia khmer, que mantenen viva la llengua pròpia. Però el khmer a Tailàndia és una llengua postergada, menystinguda per les autoritats. Ridiculitzada i minoritzada. No cal dir que no s’ensenya a l’escola ni té altre ús social que la comunicació verbal entre famílies i veïns, sempre i quan no s’hagin de tractar afers oficials o considerats importants. En aquests casos sempre s’usarà la llengua de primera que -no cal dir-ho!- és el tailandès. A hores d’ara, però, Isan es reivindica. Ara mateix ja existeixen organitzacions que reclamen drets i, fins i tot, n’hi ha que propugnen la seva independència.
En tailandès, prasat hin vol dir castell de pedra. Així és com anomenen generalment els tais els centenars d’antigues ruïnes d’arquitectura Khmer escampades pel país. Del vell temple, Prasat Hin Na Kae, en resta poc més que una estesa de carreus, com podem veure al vídeo. A penes s’aguanten dempeus tres o quatre estructures, i encara bastant desconjuntades. Trobem munts de pedres cisellades disseminades entre els arbustos del bosquet format per quatre arbres i imponents mates esparses de bambús. L’espessor vegetal amaga alguns tresors a la base de cúmuls de runa, com ara portals de pedra engolits per la brossa.
A l’entorn de les ruïnes s’estén una planura d’arrossars. És un àmbit suposadament bucòlic, però hostil en realitat. Un regne de rèptils i miríades d’insectes. A l’hora de la canícula legions de formigues vermelles emergeixen dels nius i es fiquen per tot. Veus rengles de formigues avançant per sobre les pedres, per les tiges dels arbustos, enfilant-se per les canyes dels bambús i per les soques dels arbres. Si sense adonar-te’n les trepitges, en un moment en tens un grapat enfilant-se per les cames. Piquen amb ganes. És un verí que malgrat coure una estona és innocu pels humans. Les formigues et salten a sobre de les branques estant, s’encasten al clatell, als braços o a l’esquena. Són formigues de gran tamany i molt voraces. Tot gravant el vídeo no parava d’espolsar-me’n del damunt. Entre les runes hi nien serpents. S’ha d’anar amb compte mentre et desplaces a l’entorn de les pedres. Però amb tanta brossa és impossible saber on poses els peus. Existeix el risc d’ensopegar-se amb una cobra. Els pagesos diuen que les d’aquests verals -de picada letal- són de color negre.
A menys d’un quilòmetre de les ruïnes hi ha un santuari budista. A les vitrines del cancell els monjos hi serven peces de ceràmica i de coure trobades al vell temple. També artefactes de pedra de tamany considerable. Peces de valor arqueològic que la cura dels monjos ha salvat del pillatge.
La música del vídeo està sobreposada a la banda sonora original. De fons sentim piuladissa d’aus, cruiximents de bambús, les meves passes i algun sobtat cop de vent.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.