Categoria: Foraster a casa

Universitaris amb poca òptica

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, PolíticaDeixa un comentari

Em presento a la botiga que Óptica Universitaria té a Sant Boi, concretament a la Farola. El motiu de la visita és per sol·licitar una revisió optomètrica. Al cap d’una estona una noia em convida a entrar a la saleta on m’han de fer la revisió. “Ya puede usted pasar”, que diu. Li demano si no parla català. Respon que no però aclareix que “lo entiendo todo”. Home, només faltaria que no l’entengués! Com s’explica que els responsables de l’òptica donin feina a una persona incapaç d’expressar-se en la llengua del país? Quina mena de sensibilitat té aquesta gent que no respecta l’idioma propi de la terra? Sé que legalment poden contractar monolingües, persones que solament saben expressar-se en espanyol. Però… aquesta és la manera que tenen de respectar la llengua pròpia i els clients catalans?

La deplorable història dels santboians (1)

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, Política2 comentaris

A la dècada de 1960 a Sant Boi teníem gairebé de tot. Cert benestar, pagesia arrelada, entreteniment i, sobretot, un nucli humà força compacte. En arribar els anys de 1970 el teixit va començar a esquinçar-se. Amb la progressiva arribada d’immigrants va anar diluïnt-se la personalitat del poble. Els catalans, ingenus i babaus com som, ens adreçàvem als acabats d’aterrar en la seva llengua. Inconscients, cedírem en el més important, en l’idioma -la nostra essència. Així va ser com, de mica en mica, el català va començar a recular en benefici de la parla forastera. No ens adonàvem que la concessió seria la llavor del que avui gairebé ha acabat aniquilant-nos.

Amb la mort del dictador va arribar el que alegrement anomenàrem democràcia, ignoràvem que el que es produïa no era la transició a un règim de llibertats com proclamaven a tort i a dret els nous titelles sinó un rentat de cara del franquisme. Van seguir manant els mateixos malnats però amb cares noves. Els partits s’avingueren a la mentida i s’integraren a la comèdia amb el beneplàcit del poble ensarronat.

A Sant Boi, la pretesa democràcia va omplir-nos l’Ajuntament de forasters. Alguns, amb una mica de decència, van córrer a empadronar-se per dissimular i rentar-se la carona. Cal dir que uns quants animosos santboians, sovint menystinguts durant els plens, també formaren part de diversos consistoris. Durant unes quantes legislatures va brandar la batuta un alcalde desubicat, desconeixedor absolut de l’ànima del poble. Segurament s’hi va esforçar, però la màcula va prevaldre. Llavors va passar el que havia de passar. El teixit local va començar a esberlar-se. L’Ateneu Santboià, l’entitat modèlica que havia viscut dècades de glòria, va col·lapsar. L’Ateneu Familiar va dissipar-se, el cinema Gater va desaparèixer i tants altres centres i entitats culturals que durant anys havien donat vida a la vila es van fer fonedissos. Els tentacles famolencs de l’ajuntament arribaven a tot arreu. Subvencions llamineres van cruspir-se la majoria d’entitats. Aquesta era la consigna: et subvenciono però passes a ser meu.

El monstre tenia gana i va devorar-ho quasi tot. L’apparàtxik es va imposar. Durant dècades, el moll del poble va quedar desemparat. Va venir el dia, però, que els manaires van considerar que integrar dins la casta alguns patricis santboians els seria d’utilitat per arrencar vots allà on els era més difícil: al poble vell. Com que en aquest poble anem sobrats de vanitat els va ser ben fàcil trobar-ne. Uns quants van avenir-s’hi complaguts. No diré que anessin enganyats, de llestos n’eren. El que sí que anaven era encegats: l’embafament, el vapor i la boira els ofuscaven. Estaven disposats a participar de ple en el joc. A integrar-s’hi. Santboians que de seguida van ser assimilats: dòcils, aplicats, entusiàsticament subordinats als nacionalistes espanyols. Durant anys van prestar fidelitat a la mà que els donava de menjar. Quan els jerarques van considerar que ja n’hi havia prou d’una pinzellada els van esborrar del mapa. En cas d’intentar enganxar-se a la cadira el dissolvent era prou potent i la resolució cantada. És impossible vèncer capitans bregats en el ball de ganivets, i encara menys si ets un aficionat.

Quina dissort, van pujar com un coet i de dalt de tot van tornar a terra. La petja? Molt bla, bla, bla, somriures impostats, lluentons, guetos engreixats, estufaments i “migas”. El poble va seguir igual: de capa caiguda i cap avall. Trista petjada. La jubilació no els ha retirat del tot. Com a bons catalans d’ànima esclava s’enganxen com llagastes als que els van entabanar. S’arramben al sol del poder, l’ombra els neguiteja. Frisen per allò que consideren el prestigi: escalar el cim… dels encenalls. Gruen pel retorn al paradís dels micròfons, els flaixos i els altaveus. Encomanar-se de tanta Espanya els va afectar el cervell i a l’hora d’apostar per la llibertat de Catalunya s’hi van posar de cul. Cap novetat, malgrat que sí, que no, la llavor genuïna va surar. És sabut que per aquestes ments sotmeses la llibertat del país va poc més enllà del folklore i la xiruca. El fat de Sant Boi no és per tirar coets. De pagesos a hores d’ara a penes si n’hi ha, de benestar anem escassos i, els que lluny de faramalles anem tirant, capegem llamps i trons com bonament podem.

_______________________________________________________

*Il·lustració: Campanar. Fragment. Collage de Maite Moreno

El pretendent

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, Política1 comentari

Com a pretendent a la presidència de la Generalitat de Catalunya el veig poc informat, senyor Illa. Li he sentit dir alguna cosa així com ara que ha de ser president perquè a vostè l’han votat la majoria de catalans. N’està segur d’aquestes paraules? Vostè creu sincerament que ha rebut el vot de la majoria de catalans? Doncs no, senyor Illa, la majoria de catalans no l’han votat pas a vostè. És sabut i científicament comprovat que d’ençà de la deriva espanyolista del PSC(PSOE) molts catalans li han retirat el vot. En canvi, molts votants de partits espanyolistes -Ciutadans, PP i Vox- i molts altres espanyols residents a Catalunya, que fins ara es decantaven per altres partits han decidit votar-lo perquè amb paraules i fets els ha demostrat que és tan espanyolista com les opcions que fins ara se sentien seves. Ha aconseguit esborrar qualsevol ombra de dubte de la seva espanyolitat als electors que l’han escollit, perquè ara sí que els dona confiança.

És evident que bona part de la gent que l’ha votat no en són de catalans. Resideixen i estan censats a Catalunya, això és cert, però aquest fet no implica que necessàriament siguin catalans.

Si, per exemple, jo que soc català emigrés i residís a Castella de fa cinc, deu, tres, quaranta o cinquanta anys i durant tots aquests anys de residència en aquell país mai de la vida no parlés en castellà, em dirigís als castellans en la meva llengua, que és el català, i no m’impliqués en la seva cultura i els menystingués i els digués “castellufos”, vostè creu que jo podria ser considerat castellà? De fet, el correcte seria dir que soc un català -força malparit, per cert- resident a Castella. Sense parlar-ne la llengua ni implicar-me en la cultura castellana i obertament hostil als senyals identitaris que defineixen aquella terra, creu de debò que jo seria castellà com els natius? Els castellans serien ben babaus si m’acceptaven, no li sembla? I si es donava el cas i jo parlés en castellà als oriünds -el mínim exigible a una persona resident a una terra que no és la seva és parlar-ne la llengua pròpia- però el meu pensament estigués focalitzat en Catalunya i em fes soci d’entitats catalanes ubicades a Castella i, en canvi, no formés part d’associacions netament castellanes, podria afirmar-se que soc castellà? No només no en seria si no que ni tan sols n’exerciria. Rebutjant la llengua i la cultura castellanes residiria a Castella com un alienígena, seria un autèntic foraster inadaptat. Evidentment, l’exemple que exposo és pura fantasia. De no ser-ho, creu de veres que amb aquest comportament hostil, arrogant i menyspreatiu vers els ciutadans d’aquell país, abans d’un mes de residir-hi no m’haurien trencat la cara? I amb moltíssima raó, oi que sí?

L’ocupació

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, Política1 comentari

A primera hora d’un matí de no fa gaires dies, em dirigeixo a l’Ajuntament del meu poble -Sant Boi de Llobregat- per a fer-hi una gestió. Així que entro se m’acosta una senyora castellana (deu ser-hi funcionària) i em demana: “En qué puedo ayudarle?”. Jo que responc: “Perdoni, no l’entenc”. Com que deu pensar que sordejo hi torna amb la pregunta, però alçant el to de veu. La meva resposta és la mateixa. La funcionària insisteix, alçant encara més el to. Amb idèntica naturalitat que les vegades precedents responc: “Perdoni, no l’entenc”. Finalment cau de l’ase i m’ho demana en català. Diligent, em dirigeixo on m’indica. L’ocupació és present en tots els àmbits. Tant si es presenta disfressada amb guants de seda com si ens colpeja a cops de porra. És una taca que avança imparable, persistent. Corroeix com el lleixiu.

“No me da la gana!”

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País3 comentaris

Entro al mercat de la Muntanyeta, a Sant Boi. Em dirigeixo a la peixeteria Milano. Mentre espero el meu torn parlo una estona amb una coneguda de la infància. La idea és comprar un grapat de cloïsses. M’atén una dependenta jove. També em faig posar unes tellerines que tenen molt bon aspecte. “La pena és quan hi ha sorra”, diu l’Assumpta. “Posa-les cosa d’una horeta amb aigua i sal; si tenen sorra l’escopiran”. Així ho faré. La dependenta pesa les cloïsses i tellerines, les embolica amb un paper i les posa dins una bossa de plàstic. “Quant és?”, que demano. Com que ni jo ni l’Assumpta som capaços d’entendre la resposta la hi faig repetir. Finalment queda clar que diu “siete”, amb no sé quants cèntims. Per l’accent segur que és una noia estrangera. Llavors li demano si pot parlar en català. Amb la bossa de les petxines a la mà s’inclina més del que correspondria sobre els lluços, escamarlans i llobarros de la parada. Atançant la bossa i clavant-me una mirada encesa vocifera amb mala llet còsmica: “No me da la gana!”.
Quan rebutjo el gènere que pretén lliurar-me, sentencia: “Si no lo quieres es a los dueños a quién perjudicas, no a mi”. Mentre articula la frase amb evident desdeny però amb absoluta claredat, es mira la mestressa perquè quedi ben clar a qui perjudico. I la mestressa, què fa la mestressa? Doncs res, continua servint una clienta. Qui se m’adreça és la filla de la mestressa, no per demanar disculpes sinó per excusar la dependenta. “És una noia russa que a penes sap parlar, segur que ni sap què vol dir el què t’ha respost”. Quin cinisme. Si la dependenta “a penes” sap parlar per què la contracten? Quantes vegades no deu haver donat rap per pop, la pobra noia?

Un vot que ve de lluny

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, País, Tailàndia, Viatges2 comentaris

Em llevo de matinada. Encara és fosc quan arribo a la terminal vella d’autobusos. Pujo al vehicle que sortirà en cosa d’un moment. En quatre hores l’autobús es planta a Bangkok, concretament a la terminal de Mo Chit. Pujo a una taximoto. El motorista em deixa als peus del BTS, el tren elèctric que creua pels aires Bangkok. Faig uns 12 quilòmetres a bord del tren, ple com un ou. De l’estació on baixo a l’ambaixada espanyola deu haver-hi uns 400 metres. Distància que recorro a peu. Pujo fins el pis 23 amb ascensor. La seu de l’ambaixada. Empleats tailandesos em conviden a donar-los el telèfon mòbil i el passaport. Apunten les dades. Em tornen el passaport i es queden el mòbil apagat. Escanegen la bossa, em fan passar per sota un detector de metalls. La calor que fa a la saleta sense finestres és espantosa. La majoria de les petites bombetes halògenes del sostre estan apagades. Deuen estalviar energia. M’adono que també estalvien personal. Rere els vidres blindats no s’hi veu ningú. Davant meu seu una parella. L’home és espanyol -ridícula perruca, cabells rinxolats massa negres per l’edat que té. La noieta que l’acompanya és tailandesa. El senyor se la vol endur a viure amb ell al seu poble castellà. Sento que li diu al funcionari tailandès que els atèn: “Oiga, escuche, yo soy funcionario como usted y de eso entiendo mucho”. Per si ho dubtava, queda ben clar que l’ambaixada és un tros d’Espanya.
La imatge d’un caçador d’elefants crepuscular penja d’un quadre i el bust de coure del mateix senyor reposa sobre una peanya flanquejada per la bandera espanyola. Tot plegat té un aire que aclapara. És el meu torn. M’atén el funcionari tailandès que fa anys que treballa a les oficines de l’ambaixada. Parla un espanyol correctíssim. M’entén de seguida. Em lliura un parell d’impresos que haig d’omplir. Ho faig en un moment. Els repassa. Afegeix alguna dada que amb les presses m’he deixat. Segella un dels impresos amb un tampó de l’ambaixada i me’l lliura. Ara només em cal esperar rebre la documentació que em permetrà votar per correu. Serà un vot per la llibertat del meu país. Per deixar de ser colònia, explotada i trepitjada. Per ser nosaltres mateixos, amb els nostres defectes i virtuts. En allò que és bo i el que ho és menys. Ha arribat l’hora de desfer-nos dels que ens volen desapareguts o diluïts en la seva idiosincràsia. Ara criden més que mai, insulten, amenacen per retenir-nos. No ens volen pel què som, ens volen pel què en treuen. Estimar-nos? Que no llegiu a la premsa espanyola i al Twitter, les meravelles que ens dediquen? Penso tot això retornant al meu punt de partida. De nou, tren elèctric elevat, taximoto a la terminal de Mo Chit i, finalment, un altre autobús -quatre horetes més- fins el cor de la Tailàndia agrícola. Un dia sencer d’incomoditats que hauran estat un plaer si finalment la Catalunya esclava passa a alliberar-se. “Catalunya no és d’Espanya, Catalunya és del món, per això els catalanistes defensem una Catalunya lliure”. Paraules de Víctor Alexandre que subscric completament.

El circ dels farsants

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, PolíticaDeixa un comentari

La presència d’ignorants ocupant càrrecs públics d’importància agreuja el moment delicat que estem vivint. No pot ser que individus sense saber redactar, escriure ni llegir polidament en cap idioma -sense coneixements, doncs, per parlar gaire millor que en xava i raonar amb més coherència que un pardal- exerceixin responsabilitats de primer ordre. Impulsar persones de nivell ínfim al lideratge és fer camí a les cavernes.
Els sense escrúpuls que han entrat a la patum política tenen vocació farandulera. Dominen la pantomima i el joc de la ganyota. Se senten els reis en un reialme de tolits. Provem de fer una llista de manipuladors i murris espavilats que cobren per dedicar-s’hi. L’omplirem de pressa. Podríem arrodonir-la amb un seguit de tramposos perversos i patològics mentiders implicats també en la cosa pública. A tota aquesta trepa l’esperit roí els consumeix, d’aquí que emanin enveja i sectarisme. La seva cota moral és tan petita que no s’avergonyeixen de vendre vacuïtats a qui més pot engreixar-los. N’hi ha que espanyolegen -l’únic sentiment manifest que els surt realment de dins-, però com a camaleons d’estirp si consideren que espanyolejar els perjudica se n’amaguen. Els seria igualment fàcil simular catalanitat en cas de creure que els convé. Quants no n’hi ha també que, dominats pel simplisme mental i la rudesa intel·lectual que els defineix, confonen el comportament educat del proïsme amb estupidesa innata. Els grimpadors i altres espècimens que hi van de bracet són fatxendes adoradors de vedells d’or. Els agraden les pompes i els fastos, els focus, les càmeres, les inauguracions i els discursets de lluïment. Embolcalls de coloraines, globus de fum inflats de vedetisme desbocat. Cucs disfressats de papallona. Paons emplomallats competint en la voràgine cobdiciosa pel primer lloc al podi dels farsants.

L’eix Catalunya-Espanya, a Sant Boi

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, País, Política1 comentari

Esboç dels resultats de les eleccions espanyoles a Sant Boi, segons el gràfic que publica l’Ajuntament del municipi a la seva pàgina oficial. D’una banda tenim un 64,63% de vot obertament unionista-espanyolista (PSOE + PP + PxC + UPyD).
Un 10,48% dels vots emesos han estat per a la coalició autoanomenada verda i d’esquerres (ICV-EUiA). Des del meu punt de vista, una part del vot que rep la coalició també és unionista. Si aquest vot l’afegim als espanyolistes del primer grup, tenim un percentatge de votants a favor d’Espanya del 75,11%.
D’aquest percentatge excloem, potser, un 10% dels que han votat PSOE que són sincerament catalanistes però es deixen enlluernar pels cants de sirena que propaga la provincial respecte la seva autèntica naturalesa. Incloem també els catalanistes que voten ICV-EUiA.
A la coalició CiU els han votat un 16,41% de santboians. ERC ha obtingut el 3,66% dels vots. El vot d’aquestes dues formacions catalanistes suma un 20,07%.
Pel broc gros: el 70% de votants santboians aposta per Espanya. Un 20% per Catalunya.
Cal no oblidar, però, que són dades basades en el 66,53% dels ciutadans amb dret a vot. La resta, els que s’han quedat a casa, quin sentiment tenen? Són els indiferents, per descomptat, però indiferència pot interpretar-se com conformar-se amb el què hi ha. O sigui que majoritàriament seria un vot unionista-espanyolista.
Diria que a Sant Boi tenim un 70% de la població obertament a favor d’Espanya i un 20% que la qüestiona, sense estar-hi del tot en contra. Del 10% de santboians restants, quants n’hi ha que estiguin clarament a favor de l’emancipació de Catalunya?

Matinada del 22 de novembre, a l’habitació 410 de l’hotel Chumphol. Nord-est de Tailàndia.

Foraster a casa. Àrea metropolitana

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, Política1 comentari

No sé si seria possible en cap ciutat del món civilitzat que màximes autoritats municipals no sabessin escriure la llengua del país. Ni escriure-la ni parlar-la correctament. Un alcalde dels Estats Units, per exemple, confiaria carteres de responsabilitat a persones nascudes nord-americanes, però ignorants de l’ortografia i sintaxi de la llengua anglesa? Ubiquem-nos més a prop: seria possible, a França? I a Alemanya? Tolerarien els alemanys que un càrrec municipal no sabés escriure la seva llengua nadiua i que es passés al turc cada vegada que parlés amb un immigrant d’aquella procedència? És concebible que un municipi espanyol posés al capdavant de qualsevol departament un ciutadà incapaç d’escriure amb correcció la llengua castellana i que s’expressés habitualment en una mena d’espanyol barrejat amb català? Doncs aquesta peculiaritat, que probablement ni tan sols es dóna a cap país de l’Àfrica profunda, s’esdevé diàriament en municipis de la nostra estimada àrea metropolitana, terra pròdiga en meravelles i prodigis.

_______________________________________________________

*Il·lustració: Campanar. Fragment. Collage de Maite Moreno

Foraster a casa. Trucada al mòbil

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, PaísDeixa un comentari

Sant Boi de Llobregat, 16 de febrer de 2011
Rebo una trucada al mòbil. Una dona parlant en castellà. Demana, amb educació, si puc atendre-la per fer-me unes preguntes. Sobre telefonia mòbil, concreta. Responc que no disposo de temps per respondre. Diu que no m’entén. Contesto el mateix, però parlant més a poc a poc. Continua sense entendre’m. Deixa anar que si no vull respondre en castellà. És clar que no. Si com es diu a Espanya el català és una llengua espanyola, com és que els espanyols no la parlen ni l’entenen?