Entrevista

8 Juny 2012

Entrevista al web de viatges Mundo Nómada


Revolta a Egipte. Els gossos de Mubàrak

3 febrer 2011

Canilles de gossos rabiosos procedents de les casernes policials han sortit sense morrió al carrer. Armats amb bastons, pals, i fins i tot pistoles, s’han llençat furiosos sobre dues preses: els egipcis que reclamen un canvi radical de règim i els que són a la plaça per explicar-ho al món. Van a totes. Cap mirament. A eliminar les veus i els cors que s’alcen contra el sàtrapa tirà, fer-los callar. Terroritzar-los perquè abandonin la plaça Tahrir i els carrers del Caire. Han aconseguit, almenys en part, silenciar internet, els telèfons i les xarxes socials. Requisen càmeres, maltracten periodistes estrangers, els peguen, els insulten, els roben i humilien. Sobretot les dones. Disparen contra ells. L’objectiu és fer-los fora del país. Foragitar testimonis. Mentrestant, el gripau i la seva conhort de cucs coven al cau el que pretenen que sigui el desenllaç. Quan els sembli que no queden veus i ni una sola càmera enemiga al Caire, el manament que espera l’exèrcit entrarà a les casernes. Acer sobre l’asfalt, bales i sang. Flors esclafades, un somni avortat. Tant de bo sigui un deliri, però els elements hi són; les ganes, també. I què vindrà, després?


Revolta a Egipte. Tigres de paper?

2 febrer 2011

A Egipte ha pres un foc les flames del qual no se sap on aniran. D’aquí a poc veurem cap on les porta el vent. Les guspires d’aquest foc són l’esperança de milions d’egipcis. Flames que esclaten per cremar l’ahir, però també per obrir pas a una vida de progrés, amb drets i llibertat. Milions de ciutadans han estat sotmesos durant dècades a una dictadura fèrria. La gent surt al carrer i s’esbrava, crida i s’exalta enmig dels tancs. Armes que els pares ensenyen joiosos als seus fills. Seran tigres de paper? Victòria dels cors sobre el metall? Porositat sentimental contra l’acer? Passada l’exaltació restaran deixalles. Els derelictes del què un dia s’explicarà que va ser un somni? O es guanyarà el futur? El teló acaba d’alçar-se. Actors i figurants, apuntadors i titellaires comencen la funció.


Egipte des de l’aire (Fotografies)

28 Setembre 2009

Dayr al-Bahri i el temple funerari de Hatsepsut des de l'escarpadura de ponent. Costat occidental del Nil. Tebes.

Les piràmides de Gizeh vistes amb ull d'ocell.

La piràmide de Kefren des del capdamunt de la piràmide de Micerí.

La gran piràmide de Kheops augmenta la rellevància des del cim de la piràmide de Micerí.


Divendres a la Mare del Món

19 Mai 2008

Els divendres al migdia les tripes de la Mare del Món s’estremeixen amb els cants dels muetzins. Les pregàries baixen del cel del Caire i es filtren sota terra. Els altaveus són els fils que les transmeten pel sistema de túnels, talment reguerots de pólvora que encenen els cors dels fidels. Entra un comboi a l’estació i s’atura. Baixen passatgers i en pugen de nous. Dels llavis surten oracions no dites però sentides. En canvi, el policia d’uniforme blanc assegut en una cadira trencada recita versets que llegueix en veu alta del llibre de pregàries. Paraules transcendents, sí, però el món no s’atura a escoltar-les. A l’interior del metro no hi ha aire condicionat. La ventilació se soluciona obrint algunes finestres. Entra un aire potent, viciat i greixós. Put a sutge. Baixo a Mubarak. Ascendeixo les escales que menen al carrer. Em precedeix un matrimoni d’una seixantena d’anys. L’home porta americana i corbata. La dona, un vestit fins a mitja cama, elegant, a to amb la seva edat. Semblen gent acomodada. De cop i volta al pobre home li sobrevé un atac de tos. S’atura a mitja escala. Inclina el cos endavant, es posa dos dits de la mà dreta sobre els forats del nas i estossega. Del nas surt una torrentera de mocs. La mucositat va a parar als graons de l’escala. Els mocs a terra i els dits empastifats. Per eixugar-se no utilitza mocador ni paper sinó el folre de l’americana, i es queda tan ample. Segueixen pujant, i jo al seu darrere.
Emergeixo a la plaça Ramsés. Surto pel forat del metro que hi ha just al davant de l’estació del ferrocarril. A l’entrada principal, a mà esquerra, hi ha uns urinaris públics que de fora estant empesten. Arran dels urinaris hi ha la porta d’accés a la mesquita. Com que avui és divendres s’hi concentren més fidels que en un dia ordinari. N’hi ha tants que no caben dins la sala d’oració. Per això s’amunteguen sobre una estesa de catifes verdes que han posat al davant, just al lloc on necessàriament ha de passar tothom que entra i surt de l’estació. La munió d’homes que preguen sobre les catifes obstaculitza el pas, però no hi fa res. La pregària a Déu per sobre tothom i totes les coses. Embolcallades amb ferum de pixum les oracions s’envolen cap a Al·là.
Sortint busco un lloc on menjar alguna cosa. En una vorera paral·lela a l’estació els restaurants s’alternen amb les pastisseries i els cafès. Opto per menjar kóshari. El kóshari és un plat habitual a Egipte. En un bol hi posen pasta barrejada amb arròs, llenties, cigrons i al damunt una capa d’all fregit, ben cruixent. Et donen un platet amb salsa de tomàquet. El client pot afegir-hi, a discreció, les espècies que troba sobre la taula. Pago tres lliures per un bol atapaït de kóshari[1].
Havent dinat em fico per un carreró perpendicular a l’estació. És un carrer estret, tancat al trànsit rodat. A una banda i l’altra hi ha cafès. Cafeteries amb les taules a fora, sota l’ombra agraïda de tendals i arbres. M’assec a la taula d’un dels establiments. Aquestes cafeteries semblen competir per veure quina és més sorollosa. Cadascuna té un televisor, connectat a potents altaveus, que no para d’emetre pel·lícules. Són films egipcis estridents. Gairebé en cada seqüència actors i actrius criden o s’esbatussen, això quan no canten o ballen. A mi em semblen pel·lícules dolentes. Però als egipcis bé que els deuen agradar. Almenys se les miren, ni que sigui amb indolència. Malgrat que pretenen ser còmiques no veig un sol espectador que esbossi ni l’ombra d’un somriure. O els gags no els fan gràcia o se’ls saben de memòria. Faig portar-me un te. Just al davant d’on m’assec hi ha una altra cafeteria que fa xamfrà amb un carreró minúscul. Veig tres homes que s’hi acosten. A primer cop d’ull semblen clients com els altres, però en realitat no ho són. El del davant porta l’home que va al mig emmanillat al seu canell. Penso que el detingut deu ser un lladregot acabat d’enxampar. El deuen portar a alguna comissaria propera. Sigui el que sigui, el cas és que s’asseuen a la cafeteria. El mosso treu una pipa d’aigua per a cada un dels homes. Els policies van de paisà. El cambrer deixa sobre la taula un te i dues Pepsi. Amb les manilles ben visibles policies i detingut beuen i fumen amicalment. Semblen col·legues. Fins i tot es diria que s’expliquen acudits de tant contents com semblen. No sé si el què veig és real o el què s’esdevé en aquests moments al carrer Hussam Al Din és una pel·lícula.

[1] Tres lliures egípcies equivalen aproximadament a 35 cèntims d’euro.


%d bloggers like this: