Un taxi se m’enduu del centre. Fa camí a la Terminal, l’estació d’autobusos als afores orientals de Cartagena de Indias. Ja és de matinada, però encara no s’hi veu. Passem per una zona de lleure que és un festival de llumenetes de colors, màquines de joc, ruletes, futbolins, billars, tómboles, parades de tir, vallenatos a tort i a dret i cantines plenes. Enorme presència d’homes visiblement borratxos. En veig moltíssims asseguts, cap cots, davant taules curulles de llaunes de cervesa i ampolles buides de rom. El conductor minva la velocitat quan afrontem la multitud. De sobte, apareix el cos d’un home sense camisa estès a terra. Està de panxa enlaire, immòbil del tot. Té la boca oberta. Un reguerol de sang li surt d’una ferida al costat dret del tors. Comprenc que probablement és mort. Un munt de gent es llança sobre el taxi per intentar aturar-lo. El taxista accelera, s’esmuny entre la gentada que ens envolta. Les puntades de peu i els cops de puny que etziben al cotxe, quan s’adonen que la intenció del conductor és fugir, em ressonen al cap. Sóc dins la caixa d’un timbal. Fent moviments en ziga-zaga i acceleracions sobtades el vehicle aconsegueix dispersar la turba. Ens allunyem dels agressors. “No puedo llevarlo al hospital. Este hombre ya está muerto. Si lo llevo al hospital la policía me detiene”. No sé què dir.
A la plaça Bolívar, de Barranquilla, em topo amb un marrec carregat amb un cistell curosament tapat amb un manyoc de draps. Ven ous d’iguana. Els dissimula amb draps perquè la seva venda és il·legal. Tem que si l’autoritat el sorprèn li confisqui la mercaderia i, a més, el multi. Se m’acosta d’una manera cauta. Alça una mica la roba i estira un fil. Els ous estan lligats al cordillet, l’un darrere l’altre, com les granadures d’un rosari. Són esferes de textura gelatinosa, rosadetes, de la mida d’una avellana grossa. Perquè els ous conservin les preuades propietats afrodisíaques mai no s’han de recol·lectar dels nius, almenys això diu la saviesa popular. Al gener, que és època de posta, s’han de buscar i agafar les femelles fèrtils per fer-los una incisió al costat. A través de l’orifici n’extreuen la matriu i els ous. A més de deixar-les estèrils de per vida moltes d’aquestes bèsties moren, malgrat que algú m’assegura que en acabar l’operació les cusen. Sembla que la iguana és un animal destinat a patir, a Colòmbia. M’expliquen que a Los Llanos són comunes les batudes d’aquests animals. Els agafen a dotzenes dels arbres i se’ls enduen a casa. La festa consisteix a llençar les iguanes, de viu en viu, dins l’aigua bullent d’enormes peroles. El costum és menjar-les escaldades; no hi fa res deglutir-les quan encara es belluguen.