He viatjat per Filipines uns sis-cents dies de la meva vida. He recorregut l’arxipèlag de nord a sud i de llevant a ponent. Ara fa quaranta anys de la meva primera estada en aquella república. En un dels viatges vaig ser-hi setze mesos seguits. De fa poc n’acabo de tornar. Filipines és un país que m’ha donat molt, també m’ha pres una mica. Si faig balanç les bones experiències superen, amb escreix, les que han estat més agres. Avui no em referiré a la geografia, al paisatge, a les platges, a tantes coses boniques que trobem a Filipines. Exposaré el meu punt de vista sobre Filipines a partir de la invasió espanyola, produïda el 1565. Em centraré en el que, per a mi, és l’essència del país. Entenc que l’essència d’un país és ubicada al nucli d’on s’alimenta l’espiritualitat del poble. Allà on nia la força que el sosté i el guia.

Vistes tantes esglésies, tants museus, oïdes tantes misses, admirat tants santets, vistos tants altars i observades peculiars i insòlites expressions de no sé quina fe, hom arriba a una conclusió. Resulta que els cristians del segle XVI més fanàtics de la història, els espanyols, eren de tot menys cristians. Uns invasors que es fiquen a casa d’un altre per la força de l’engany i la violència física, com poden ser fills del déu més humanitari que ha concebut la ment humana? I encara més coses. Un cop envaïda la casa de l’altre abusen, maten, depreden, violen i, el pitjor de tot, els roben l’ànima. De tantes i tantes maldats i malvestats que van cometre la pitjor de totes és l’ànima robada. Despullar-los de l’ànima és esborrar la seva identitat, negar-los l’existència. És aniquilar-los espiritualment, culturalment. Devastar-los del tot. Aconseguida exitosament la fase de aculturització -el buidatge de l’essència- els invasors posen en marxa la reposició. Es tracta d’omplir el buit que els han deixat a l’esperit amb idees del tot alienes; nous relats, nous imaginaris. Infonen als natius nous conceptes on puguin agafar-se per no caure al pou de la buidor. I per fer-se’ls seus cal apoderar-se’n, esclavitzar-los el pensament. Atrapar-los del tot ficant-los la por al cos: el pecat, l’infern, la condemna eterna. Res és més efectiu que imatges de sant-cristos sagnants, sants martiritzats, dolor… Fomentar la por. Un cop esdevenen un ramat domesticat es tracta de mantenir-lo subjugat i ben poruc. En cas d’aparèixer un sol brot de dissidència cal aniquil·lar-la de soca-rel, amb rotunditat i contundència. Els lliure-pensadors natius que qüestionen l’estratègia com José Rizal, per exemple, són ovelles esgarriades, un perill que cal avortar. Eliminar-los. Afusellar-los. Cal fer el que sigui per protegir l’status quo que sosté el seu poder basat en la sustentació de la cobdícia i l’enganyifa. I així van anar tirant més de tres segles. Fins que van començar els grinyols i el sistema, gràcies a Déu i al Santo Niño, es va enfonsar. Però el mal ja estava fet. El camí a la vacuïtat estava tan ben traçat que encara perdura. Els espanyols sabien el que es feien, en cada poble hi construïren almenys una església: el forn crematori de l’ànima dels filipins.

Crònica emesa el 18 de maig de 2024, al programa “Els viatgers de la gran Anaconda”, de Catalunya Ràdio