Al Wat Sapansri, un temple molt estimat d’Isan, hi trobem una mena de cementiri de budes just al davant dels kutis o residències dels monjos. Pel que sembla, les imatges van aparèixer durant unes excavacions. Una imatge del Buda sempre és extremament respectada, ni que estigui ben malmesa. Isan. Tailàndia
Els hinduistes balinesos incineren els seus cadàvers en cremacions col·lectives. La cremació la precedeixen rituals complexos que poden durar setmanes i fins i tot mesos. Acabades les cremacions dels cadàvers els rituals prossegueixen. Per mitjà de subtítols el vídeo ens convida a fer el seguiment del que ocorre en acabar les incineracions. Recollides d’entre la cendra les restes dels difunts, els familiars configuren al damunt una silueta humana feta amb cordons blancs i antigues monedes xineses amb un forat quadrat al mig. Són monedes molt presents en la tradició balinesa, d’una gran càrrega simbòlica i enorme transcendència ritual. D’aquestes monedes els balinesos en diuen “kepeng”. En aquest cas, la silueta humanoide sobre les restes mortals simbolitza la capacitat de regeneració. El cicle de la vida seguirà amb la reencarnació de l’esperit al cos d’un nounat pertanyent a la família del finat. Bali.
Els membres del grup de dansa tradicional Naklennam มวยโบราณ ofereixen als esperits i divinitats residents al temple Phra That Choeng Chum la dansa สักเค, que més o menys vindria a dir “Només una mica”. De primer ballen els set membres, cinc noies i dos nois. Aviat es queden les noies soles. A partir d’aquest moment és quan del cel baixa una força que a través de les ballarines ens transporta a un univers de bellesa, pau i serenor. Els esperits de les noies es fonen amb les ànimes velles que els inspiren. Es conjumina una amalgama màgica bressolada pel magnetisme d’una música que encisa. Pugeu al cel, admireu-les. Contemplant aquesta dansa sabreu què és l’harmonia. Aquestes noies són esperits cossificats. Dolcesa pura. Isan. Tailàndia.
Aquí teniu set àngels. Són alguns dels components del grup de dansa Naklennam, a hores d’ara un dels millors grups de dansa tradicional d’Isan. Des dels vilatges on viuen van traslladar-se al temple més important de la zona, el Phra That Choeng Chum, a uns 80 km de distància. Van anar-hi a pregar i a demanar salut i prosperitat per a un admirador del grup. Aquest és un fet ben comú a Tailàndia. Gent que necessita alguna cosa i que potser no es consideren prou dignes per aconseguir-la, o per assegurar-ne la concessió, recorren a personatges que admiren i consideren influents i amb qualitats per ser atesos pels esperits o per poderoses entitats intangibles. Els encomanen els desitjos que han de transmetre, convençuts que la mediació serà efectiva. A canvi, els beneficiats compensen els artistes amb alguns diners. Una vegada feta la pregària, els set àngels del vídeo ofrenen encens i flors grogues als peus de l’estupa, considerada la part més sagrada del temple. La petició no seria escoltada de no consumar-la amb el millor que pot oferir el peticionari. Que en aquest cas seria ballar. Isan. Tailàndia
A la part antiga de la ciutat de Sakon Nakhon s’alça el temple Phra That Choeng Chum, un dels més sagrats d’Isan. El temple està construït damunt les ruïnes d’un antic santuari khmer. El que en resta del temple original està revestit per un xedi de 24 metres d’altura de color blanc, decorat amb pintura daurada a la part superior. El vídeo mostra l’interior de la pagoda on s’alça la impressionant imatge d’un buda d’or. Les parets interiors de les murades estan pintades amb escenes tradicionals de la vida quotidiana i fragments de les set vides del Buda. L’execució de les vistoses pintures va anar a càrrec d’un parell de dones artistes residents a Bangkok. La feina, d’una durada d’uns quants anys, va acabar-se l’any 2021. Isan. Tailàndia.
Com a pretendent a la presidència de la Generalitat de Catalunya el veig poc informat, senyor Illa. Li he sentit dir alguna cosa així com ara que ha de ser president perquè a vostè l’han votat la majoria de catalans. N’està segur d’aquestes paraules? Vostè creu sincerament que ha rebut el vot de la majoria de catalans? Doncs no, senyor Illa, la majoria de catalans no l’han votat pas a vostè. És sabut i científicament comprovat que d’ençà de la deriva espanyolista del PSC(PSOE) molts catalans li han retirat el vot. En canvi, molts votants de partits espanyolistes -Ciutadans, PP i Vox- i molts altres espanyols residents a Catalunya, que fins ara es decantaven per altres partits han decidit votar-lo perquè amb paraules i fets els ha demostrat que és tan espanyolista com les opcions que fins ara se sentien seves. Ha aconseguit esborrar qualsevol ombra de dubte de la seva espanyolitat als electors que l’han escollit, perquè ara sí que els dona confiança.
És evident que bona part de la gent que l’ha votat no en són de catalans. Resideixen i estan censats a Catalunya, això és cert, però aquest fet no implica que necessàriament siguin catalans.
Si, per exemple, jo que soc català emigrés i residís a Castella de fa cinc, deu, tres, quaranta o cinquanta anys i durant tots aquests anys de residència en aquell país mai de la vida no parlés en castellà, em dirigís als castellans en la meva llengua, que és el català, i no m’impliqués en la seva cultura i els menystingués i els digués “castellufos”, vostè creu que jo podria ser considerat castellà? De fet, el correcte seria dir que soc un català -força malparit, per cert- resident a Castella. Sense parlar-ne la llengua ni implicar-me en la cultura castellana i obertament hostil als senyals identitaris que defineixen aquella terra, creu de debò que jo seria castellà com els natius? Els castellans serien ben babaus si m’acceptaven, no li sembla? I si es donava el cas i jo parlés en castellà als oriünds -el mínim exigible a una persona resident a una terra que no és la seva és parlar-ne la llengua pròpia- però el meu pensament estigués focalitzat en Catalunya i em fes soci d’entitats catalanes ubicades a Castella i, en canvi, no formés part d’associacions netament castellanes, podria afirmar-se que soc castellà? No només no en seria si no que ni tan sols n’exerciria. Rebutjant la llengua i la cultura castellanes residiria a Castella com un alienígena, seria un autèntic foraster inadaptat. Evidentment, l’exemple que exposo és pura fantasia. De no ser-ho, creu de veres que amb aquest comportament hostil, arrogant i menyspreatiu vers els ciutadans d’aquell país, abans d’un mes de residir-hi no m’haurien trencat la cara? I amb moltíssima raó, oi que sí?
Mireu amb atenció els set minuts d’infart que dura el vídeo. No aparteu ni un segon els ulls de la pantalla. Almenys d’infart ho és per a mi, que el vaig enregistrar, i també ho és per la monja budista que camina davant meu, el llenguatge corporal de la qual ho diu tot. Potser haureu sentit parlar de Wat Phu Thok (วัดภูทอก). És el nom que rep el temple que literalment ocupa una muntanya sencera, al punt més extrem d’Isan, al nord-est de Tailàndia, a la província de Bueng Kan. Phu Thok vol dir Muntanya Solitària. És un penyal rocós que s’alça 359 m per damunt una vastíssima plana de boscos i conreus. Una muntanya isolada que un dia va fascinar una colla de monjos budistes. Van entusiasmar-se tant amb el penyal que a més de construir un temple esplèndid a la base van optar per convertir la muntanya sencera en un gran santuari. Amb l’ajuda de vilatans van anar resseguint i envoltant els penyasegats amb taulons de fusta, amb la finalitat de representar metafòricament el difícil camí a la perfecció que cerquen els budistes. En la meva visita, malgrat que hi ha vies més directes al cim, a través d’empinades escales també de fusta, vaig optar per la via més difícil i paorosa. I la més arriscada. Hi ha diferents nivells de plataformes penjades al buit, una sobre de l’altra. La del vídeo és de les més enlairades. Arribat al final d’aquesta passarel·la voladissa cal pujar al setè i darrer nivell, que és el cim boscós. L’ascens es fa grimpant per sobre d’arrels i roques. Espero que durant la caminada virtual per damunt el buit no us angoixeu tant com vaig angoixar-me jo i, per descomptat, la monja que em precedeix durant el trajecte. L’objectiu dels bonzes budistes no era construir un sistema de passarel·les per passejar-s’hi. La finalitat és més sublim: meditar. Practicar la meditació tot caminant penjats d’un fil o a l’interior dels “kutis” solitaris (habitatges de monjos) que de tant en tant et vas trobant, ubicats en balmes a la mateixa roca o suspesos sobre els fràgils taulons de fusta.
A Tailàndia, l’inici de la festivitat del Bun Kra Tin (บุญกระฐิน) el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, menges i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Tot sigui a fi de bé per la bona salut del santuari. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una òptima transició a l’altra vida i, a canvi, tu em garanteixes el manteniment vital. Transacció equilibrada. Harmonia modèlica.
Jaume Mestres 