Als tailandesos els fascinen les coloraines, els plomalls, la purpurina, els lluentons. Tot allò referit a la mena d’espectacle que a casa nostra sempre n’hem dit de varietats, els apassiona. És tanta i tanta l’afició a la revista amb molt de farciment i poc pollastre que al país funcionen un munt de companyies ambulants que s’hi dediquen. Companyies modestes, mitjanes i de molt pes. Algunes mouen centenars de persones i desenes de vehicles. Amb els seus gegantins teatres ambulants, que munten en poques hores, fan bolos per tota la geografia tailandesa. Durant la temporada seca actuen dia sí i dia també. Una sola sessió en cada lloc. Espectacles frenètics que duren hores! Cada dia munten i desmunten el teatre, empaqueten i desempaqueten els voluminosos aparells de so, de luminotècnia i baguls i més baguls, i encara més baguls d’atrezzo. L’activitat d’aquestes companyies fa vertigen. Ho dic amb coneixement de causa perquè fa més d’una vintena d’anys que les segueixo. Em tenen atrapat. Els he dedicat milers de fotografies i centenars de vídeos. Un cop al teatre, em moc lliurement per on em ve de gust, pel davant, pel darrere, per damunt i per sota l’escenari. Fotografio artistes, muntadors, tècnics, músics… Per cert, la música sempre és en rigorós directe. En aquests teatres hi he fet amics, conec actors, actrius i propietaris. He vist créixer alguns dels protagonistes. Malauradament també algun decés. Sempre soc benvingut i acceptat. Al vídeo hi veureu un bocí d’un espectacle. Fixeu-vos en les dimensions impressionants de l’escenari. En acabar el xou, de matinada, els operaris treballen a preu fet desmuntant l’estructura del teatre. En acabar, tothom puja al seu vehicle i a fer milles carretera enllà. La caravana es dirigeix cap a una nova destinació, de vegades a centenars de quilòmetres lluny. No hi fa res. Al vespre, les llumetes de colors tornaran a brillar i un nou públic gaudirà de l’encanteri d’unes hores; incondicionals que s’empassaran, embadalits, tones d’il·lusions i fantasia.

_{*Els vídeos corresponen a fragments de l’espectacle de la companyia tailandesa วีระพงษ์ วงศ์ศิลป์}