Un dia de feina al Wat Pokham

20 gener 2021
Pintures murals al Wat Pokham

Surto de l’habitació carregat amb els estris habituals per anar a treballar. La fotografia, la videografia, l’exploració, l’escriptura, l’aventura… En resum, viatjar. Aquest és el meu treball, la meva feina que sempre he fet de gust. Una feina no retribuïda però que m’omple i em satisfà. A l’esquena hi porto el trípode. Les càmeres Sony A7 III i la Sony petita les duc penjades a l’espatlla, i també porto la GoPro. Baixo pel carrer Charoen Mueang fins la cruïlla amb Ratt Phatthana. Allà espero el songtéo que per 10 baht em portarà a la terminal nova d’autobusos, dita Terminal 2, inconvenient i incòmodament ubicada a uns 5 quilòmetres del nucli urbà. A les 9 en punt arrenca l’autobús en direcció a That Phanom. És un bus gran, amb aire condicionat. El bo del cas és que l’aire funciona de manera bastant eficient. De seguida que comença el recorregut obro l’aplicació de Google Maps per distreure’m i, de passada, saber per on circulem. Doncs resulta que no hi ha senyal. Al cap de menys de dues hores l’autobús entra a la terminal de That Phanom. Poc abans d’arribar he clissat de la finestra estant la imatge esplèndida del xedi del Wat Phra That Phanom. Penso que hi deuen fer obres, doncs la part superior sembla envoltada d’una bastida de bambús. Així que baixo demano preu a un conductor de samló per portar-me al Wat Pokham. El conductor és un home amb uns ulls que criden l’atenció. Són clars, vibrants, vius com els d’un gat. Ulls felins en un home que segurament molts anys de la seva vida ha treballat la terra. Arribo al temple sense cap dificultat, el conductor sabia perfectament el camí. Cal dir que no sempre es dona el cas. Tot entrant ja veig el vell ubosót o sim. Al costat hi han alçat una pagoda nova.

El cas és que em trobo davant una construcció de 1933 bastida a l’estil tradicional d’Isan, amb els murs interiors pintats per un artista vietnamita. Les informacions relatives a l’any de construcció i execució de les pintures, que trec d’un panell informatiu plantat davant la pagoda, cal posar-les en entredit. L’experiència ho corrobora. De seguida que baixo del tricicle s’acosta una dona entusiasmada de veure’m, com si em conegués de tota la vida. Es deleix per saludar-me. Va molt embalada, no hi ha qui li aturi la xerrera. El mal és que gairebé tot el que em diu m’ho perdo. Em moc per Tailàndia com un infant balbucejant els primers mots. També sóc incapaç de llegir i d’escriure l’alfabet tai. Mirant-ho fredament, intentant sortir de la pròpia closca, penso que potser sóc massa agosarat. Viatjar sol i tant de temps -i tantes vegades!- per un país en aquestes condicions és com a mínim sorprenent. I extraordinari que me’n surti tan bé. Tot fent veure que entenc la senyora -de fet, vaig assentint quan em sembla que cal fer-ho -confio que no digui disbarats!- avanço vers un pavelló on hi ha uns quants laics preparant l’àpat dels monjos. L’hora de l’àpat per la comunitat monàstica és a les 11 del matí. La gent del pavelló és encantadora. Expresso el meu interès per veure i fotografiar les pintures del sim. Un dels laics avisa un altre home que treballa en la reparació o millora d’una dependència contigua. Li demana que obri la porta del sim fermada amb un petit cadenat. L’home reacciona a l’acte. S’encamina al sim, puja els pocs graons de l’escala de pedra flanquejada per un parell de modestes naga i obre la porta. M’hi acosto. De mitja escala estant ja albiro les pintures, concretament les de la paret del fons, amb tres imatges de budes sedents. Són pintures netes, molt en la línia d’altres temples que feliçment he tingut l’oportunitat de visitar i fotografiar. Temples ubicats en zones rurals d’Isan. A Khon Kaen n’hi ha un munt i a Ubon Ratchathani, a Roi Et… En fi, tots estan descrits i catalogats en un mateix document dels meus arxius. La superfície del bót és rectangular, alliberat de mobles o altres andròmines. Dins l’espai només hi veig una escombra, recolzada a la paret oriental, la de davant l’altar. Hi ha un parell de finestres per banda i, arran de l’altar i a la paret oriental, unes obertures verticals deixen passar la llum i els ocells o ratpenats o qualsevulla altre animal que li vingui de gust. Tant la porta com les quatre finestres són iguals. Ni estan decorades ni llueixen cap altre motiu que les faci destacar. Estan pintades de color verd-blau, o potser hauria de dir glauc. A cada costat de l’altar hi ha un parell d’umbrel·les grogues plegades. Paro la càmera damunt el trípode, el planto al centre, a prop de la porta i disparo les primeres fotografies. Al cap de poc d’haver començat a fotografiar sento una veueta que sorgeix del meu darrere, sembla sortida del cel o d’algun lloc extraterrenal. És un monjo més aviat menut. El defineix un somriure plastificat i moviments breus i amanerats. La parla és igualment afectada. Un to de veu i un parlar que per les nostres contrades qualificaríem sense embuts d’efeminat, però aquí no es veu d’igual manera. I, no només això, a Tailàndia aquest fer delicat mai no s’interpreta negativament. Al contrari, agrada i es valora en positiu. El monjo es presenta segurament enviat per la comunitat. A donar una ullada al farang que s’interessa pels ninots de les parets i també per mirar d’esbrinar de quin peu calça. Per això de les primeres preguntes que em fa és si sóc budista o simpatitzo amb el budisme. Responc  molt cortesament, amb simpatia i mirant de no divagar gaire. Evidentment que les meves respostes són les que el monjo vol sentir. Això és el que sempre s’ha de fer, sempre i quan les preguntes siguin generalistes. Si no ho són s’ha d’evitar el compromís. Resulta que el monjo té 25 anys. S’atreveix a pronunciar algunes paraules en anglès, no gaires. El defineix la discreció, és educat i cordial. Després em dirà que el mes vinent se’n va al Japó. Entenc que per a una temporada llarga, però no acabo d’esbrinar si seran setmanes, mesos o potser anys. Li demano quants monjos viuen al temple. Respon que sis bonzes ordenats i quatre novicis. Al cap d’una bona estona es presenta un altre monjo. Aquest és una mica més gran. No bada la boca però no para de somriure. Marxa aviat. Però l’altre, el primer que s’ha presentat es manté, com un soldat, ferm al meu costat.

El mal d’aquesta sala és que bona part del terra està cobert per una catifa vermella. Mentre les finestres són closes no passa res. Però quan després de tancar la porta per evitar el contrallum les obro perquè entri prou claror per fotografiar millor les pintures del mur oriental, llavors es produeix el desastre. El terra reflecteix una poderosa llum vermella sobre les pintures. Com que de vegades peco d’excessivament prudent, no goso demanar permís per retirar la catifa. No seria difícil perquè és molt prima i lleugera. Confio en la bona resposta de la càmera. I, sinó, a l’hora d’editar, el tint vermell segurament es podrà corregir. Fotografio tants detalls com puc i sóc capaç de veure. En donar la feina per enllestida, bo i dret a les escales, encara amb la porta oberta, plego les mans i inclino lleugerament el cap per agrair al Buda que m’hagi permès passar aquest parell d’hores tan bones. El monjo em deu observar, és clar. No crec que aquesta manera tan poc ortodoxa per als seus ulls de pregar o agrair alguna cosa al buda li agradi gaire o el convenci. Baixo l’escala. Desparo el trípode i em poso a fotografiar l’entorn del vell bót o sim. La pega és que hi ha tot de motocicletes al voltant. Són dels homes que treballen a l’obra del costat. No m’atreveixo a demanar que apartin les motos. Abans d’acomiadar-me pregunto de quina manera podria anar al Wat Phra That Phanom. Cap problema, un dels treballadors s’ofereix a portar-m’hi amb moto. Fem el trajecte fins el temple per un camí deliciós, ple de pontets i estanys amb lotus, praderies i arrossars, gairebé sempre vorejant l’esplendorós riu Mekong. El motorista em deixa davant l’entrada principal del temple més important d’Isan. Li dono 50 baht. L’home se sorprèn. Només faltaria! Li dic que són per ajudar-lo. I així els accepta.

Songtéo: una mena de furgoneta pública, oberta pel darrera, amb dos bancs encarats.

Naga: serpent mitològica.

Bót, ubosót o sim: pagoda d’ordenació, pregària i meditació dels monjos.

Farang: estranger, home o dona occidentals.

Samló: vehicle de tres rodes.


%d bloggers like this: