La bassa i el talent

19 febrer 2014

El noi de la fotografia té un talent superlatiu però és pobre. Duu una existència tan necessitada que els monjos d’un monestir l’han acollit. Vaig conèixer-lo mentre visitava la pagoda វត្ត ព្រះពន្លា (Wat Preah Ponleas), al nord-oest de Cambodja. En aturar-me davant un pavelló va aparèixer en Sovanna. Se’m va adreçar en un anglès perfecte. Amb poca estona de conversa vaig adonar-me que els seus coneixements transcendeixen el simple articulat d’un idioma. En Sovanna -que és autodidacte- va bastant més enllà. D’entrada, la seva passió per l’anglès és tan immensa que arreplega d’on pot diccionaris, gramàtiques o tractats específics sobre qüestions lingüístiques. Quan em va convidar a passar a la seva habitació l’ànima em va caure als peus per l’extrema pobresa en què està obligat a viure. La cambra, que és un cop de puny, està farcida de llibres. En cada racó n’hi ha piles; també a sobre el llit i en lleixes que ell mateix es fa. N’hi ha per tot arreu, però no a terra. Això seria una profanació. El terra és per trepitjar-lo i per niar-hi els cucs.
Vam seure una estona davant l’estany del santuari. Un estany ple de peixos que no es poden pescar perquè té la condició de sagrat. És preceptiu, doncs, respectar la bassa i la vida que s’hi fa. En Sovanna s’alimenta del què li procuren els monjos o del què recapta. Quan té teca cuina amb un fogonet de carbó que té dins l’habitació. Si no aconsegueix res per menjar s’alimenta de llaunes de sardina. Ara mateix no té feina. Fins no fa gaire donava classes d’anglès en una escola, però va deixar-ho cansat que se’n aprofitessin: li pagaven 20 dòlars al mes. Aquest xicot és una meravella de persona castigada a la confinació. De quedar-se a Cambodja el futur que afrontarà serà magre. No progressarà a no ser que pugi al carro de la podridura forçat per la penúria, cosa que dubto que faci mai. Però de la mateixa manera que els peixos de la pagoda no es poden pescar perquè són un bé sagrat -ni que als entorns hi hagi gent que passa gana-, a Cambodja hi ha un altre estany encara més gran que pertany als capitostos. D’aquest estany només se n’abeuren els que manen i la cort d’aduladors. Això sí, els poderosos són tan bones persones que perquè els de baix vagin tirant els llencen la menuda. El poble, agraït, els lloa i els continua votant en cada mascarada electoral. En aquestes circumstàncies, a Cambodja no progressen els que valen sinó els llepes, els murris i els corruptes. En Sovanna val més que es faci monjo en lloc de dedicar-se al que li plau i l’omple. Si es fa monjo, l’estany serà seu. De no fer-se’n, continuarà rebent desdeny i engrunes.


Cambodja. Un dia dels grans

12 febrer 2014

Ahir -11 de febrer de 2014- va ser un dia dels grans. Un dia per escriure en majúscules. Sens dubte un dels importants en la meva dilatada història viatgera, que ja es remunta a quatre dècades. L’experiència l’he viscuda a Cambodja. Amb aquest país es veu que hi tinc alguna predisposició perquè me’n passin de grosses. Vaig estrenar-me a Cambodja el 1991, quan vaig visitar els temples d’Angkor per primera vegada. Llavors el Khmer Roig encara era fort i controlava bona part del territori. Per una conjunció miraculosa vaig poder entrar al país, en aquell moment vetat a la majoria d’estrangers. Una senyora cambodjana amb influències que vaig conèixer a Bangkok va brindar-me el miracle. Va arreglar els papers perquè pogués volar a Phnom Penh des de Saigon. A l’aeroport de Phnom Penh m’esperava un cotxe al peu de l’avió. De l’avió al cotxe, sense passar pel control de passaports. El cotxe em va portar directament a un hotel del centre. Phnom Penh em va semblar una ciutat arruïnada, deprimidíssima. Al cap d’uns dies vaig volar a Siem Reap, que en aquells moments era poc més que un poble de mala mort. Vaig hostatjar-me al Grand Hotel d’Angkor, l’edifici que van construir els francesos a l’època colonial. Queia a trossos. L’endemà al matí un sedan dels anys 50 m’esperava a la porta de l’hotel. Escortat per soldats que em seguien tots els passos vaig visitar d’aquesta manera el conjunt monumental d’Angkor. Una ànima sola en la immensitat de les ruïnes, exceptuant l’escorta militar i el guia cambodjà assignat. Alguns dels temples vaig veure’ls a certa distància perquè suposadament els caminets que hi menaven estaven minats. Gràcies als déus, en visites posteriors he pogut accedir a la totalitat de temples i palaus.
Ahir vaig poder immergir-me en un conjunt de temples del període angkorià que encara romanen enterrats en plena jungla cambodjana. Superlativament impressionant. Les ruïnes romanen intactes; els arqueòlegs hi treballen, però els carreus continuen als llocs on un dia hi esplendien magnes construccions. Les estructures principals estan col·lapsades, com les edificacions menors, però algunes perseveren dretes apuntalades en les arrels i soques dels arbres de la selva. Com al Bayon d’Angkor, al capdamunt de les torres del temple també hi ha les quatre enigmàtiques cares orientades als quatre punts del món. El temple es diu បន្ទាយឆ្មារ (transcripció fonètica: bontei txamàa), que traduït vindria a ser Fortalesa Magnífica.
Vaig entrar a les ruïnes abans de les 8 del matí, procedent de Sisophon -població al nord-oest de Cambodja-, després de dues hores de viatge (62 km) per una carretera que és un infern de clots i pols. En alguns trams sembla talment acabada de bombardejar. Durant la visita al temple, la meva Nikon -de tan emocionada- no parava de disparar. També vaig enregistrar vídeos en alta definició, però menys dels que hauria volgut perquè solament tinc dues mans i la feina que tenia per mirar de no trencar-me el coll caminant per damunt d’esmolats i desequilibrats carreus em limitava molt. Era una illa de carn viva immersa en un oceà de pedres assetjat per la malesa. Un cementiri de carreus cisellats i exquisidament esculpits podrint-se en la solitud i l’opacitat selvàtica. No vaig sortir del temple fins les 2 de la tarda. Sempre sol, ningú més en la vastitud de les ruïnes. Només de tant en tant, com en una visió, apareixien nens khmer. Per un moment els veies saltar i riure. Collien flors perfumades dels arbres i s’esfumaven tan de pressa com l’olor que s’emportaven. L’exploració solitària fa més emocionant la descoberta. Com que escodrinyo cada racó visible i invisible difícilment em perdo el que té més interès.
Confio anar publicant algunes de les fotografies del temple a la meva pàgina de Facebook. També miraré d’editar un vídeo i penjar-lo a YouTube. Avanço que el temple és immensament bell i superbament màgic, ni que hagi esdevingut un fantasmagòric derelicte mineral. Guerres i saquejos, l’abandonament i el pas del temps, les pluges i el sol, l’han convertit en una espurna del que fou. Veure’l al segle XIII, amb tota l’esplendor, havia de ser com viure dins un somni. O en un conte de fades. Ple d’apsares -belles nimfes khmer dels núvols i de l’aigua- però també curull d’ogres temibles i ferotges.

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d'’Angkor és el complexe arquitectònic enrunat més gran de l’'extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_2230

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_2334

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja

DSC_1588

Banteay Chhmar, en fonètica anglosaxona. En fonètica catalana, Bontei Txamàa, aproximadament. Temple enrunat construït cap a finals del segle XII, durant el regnat del rei Jayavarman VII. Després d’’Angkor és el conjunt arquitectònic enrunat més gran de l’’extint imperi Khmer. Nord-oest de Cambodja


%d bloggers like this: