Upadesa

24 Agost 2012

Al domicili particular del balinès I Ketut Winten, cap de família, se celebra un funeral. A la casa hi ha festa per solemnitzar el traspàs de l’ànima del finat. Demà incineraran el cos després d’introduïr-lo a la panxa d’un toro de fusta. L’esperit del toro Nandi, cavalcadura del déu Xiva, transportarà l’ànima al cel. Cap mostra de dol entre els presents, familiars, veïns i amics. Almenys cap expressió dolorosa com sol ocórrer entre nosaltres. Ni plors ni cares tristes. Al contrari, tot són somriures. A l’entorn del cadafalc on reposen les despulles es respira serenor. El sacerdot que oficia la litúrgia seu amb les cames plegades al cim d’una torre de bambú alçada al mig del pati de la casa. Encarat al taüt, invisible per la gran quantitat d’ofrenes i teles -blanques, daurades i grogues- que el cobreixen. En un bale o pavelló obert del fons, un home vestit amb roba blanca manipula titelles de pell de búfal. Abans de començar la representació es recull i prega, crema encens i aspergeix aigua beneïta i pètals per damunt la caixa de fusta on reposen apilats. Els titelles són plans i acolorits. Representen personatges d’històries èpiques recollides als llibres sagrats de l’hinduisme. Amb una mena de tac de fusta inserit entre els dits d’un peu va donant cops intermitents a la caixa on jeuen els titelles. És una manera de desvetllar les seves ànimes. La representació que seguirà no és per a l’entreteniment dels mortals presents sinó pel gaudi de l’ànima del difunt, mentre espera el seu trasllat al cel. Al pati apareixen dos homes guarnits amb vestits multicolors. Porten un kris embeinat a l’esquena i màscara a la cara. Al so de l’orquestra de gamelan es mouen i ballen. De vegades dialoguen entre ells. Es diuen coses que fan riure una audiència complaguda. Seiem a terra, o en cadires, a l’entorn dels ballarins amb màscara de fusta. Tampoc actuen per a nosaltres, aquests homes, sinó per l’esperit del mort. Mentre s’esdevenen aquests actes una colla de dones s’esmerça a servir pastes i cafè als invitats. Quan la vetlla es dóna per acabada es remata la trobada amb un gran àpat, al qual tothom hi és convidat.

A la primera fotografia veiem una representació de titelles (wayang gedog) per entretenir l’ànima del mort abans no migri. Les imatges següents mostren assistents a la cerimònia, al moment de distreure’s amb l’actuació dels balls amb màscara o topeng (fotografia horitzontal). A les dues darreres imatges veiem el toro que s’incinerarà amb el cadàver a dins. El toro, damunt una base de fusta sostinguda per un entremat de troncs de bambú, és al portal de la casa.

Anuncis

Bali Hai (2). La Kuta fina

14 Agost 2012

Al nord de Kuta hi ha Legian i Seminyak. Uns anys enrere eren llocs elegants i distingits. Per proximitat -avui és impossible distingir on acaba Kuta i comença Legian- l’esperit cràpula de Kuta s’ha cruspit aquell Legian més elitista i chic. Segueixen havent-hi els restaurants més refinats i les discos més especials, a Legian i Seminyak, però tot decau, com també ha decaigut aquella clientela escollida. La vulgaritat s’hi ha ensenyorit. Però com que a Bali encara hi viatgen -i hi resideixen- els que volen distanciar-se de la plebs, els promotors de l’oci han escollit Canggu, uns quilòmetres més enllà de l’ordinariesa plebea, per instal·lar-hi els seus negocis. De moment, per als més rics. Canggu avui és un enfilall de xalets luxosos i residències espectaculars. Van obrint-se bons restaurants i ja funcionen algunes discoteques. Tot elegant, per no ofendre els acomodats senyors i senyores occidentals que creuen haver trobat -ara, a Canggu- l’Edén perdut del Bali somiat. Bali Hai… Igual que a la cançó hollywodiana -que malgrat el títol no té res a veure amb Bali-, el Bali somiat és un recurs per compensar deliris de gent emocionalment macada. Bali Hai, Bali Hai…

www.kudeta.net

KU DE TA, una de les icones de Seminyak.
Foto: http://www.kudeta.net


El palau d’Ubud des de dins

5 Agost 2012

Visitar el palau d’Ubud per dins no sempre és a l’abast. Solament s’hi pot accedir en comptades i excepcionals ocasions. Aquest passat mes de juliol, amb motiu dels fastos que van seguir el decés d’un dels membres de la família reial, les portes de palau van obrir-se a convidats i personalitats els dies previs a la incineració o pelebon. El cos del difunt era en una de les sales obertes custodiat per la serpent sagrada Naga Banda. Els convidats ens podíem passejar a discreció per la residència palatina mentre anaven desenvolupant-se cerimònies i pregàries. Entre xarrups de te, tast de pastissets i en l’interval de pantagruèlics àpats vaig dedicar-me a fotografiar pavellons i dependències. Sense presses, a glopades petites, intercalant l’exercici de la fotografia amb l’audició d’orquestres de gamelan, la contemplació del teatre d’ombres i un escollit repertori de danses tradicionals ofertes pel gaudi de l’audiència i l’ànima del finat.


Després de la cremació. Del toro al cel

3 Agost 2012

Consumada la incineració a la pira hi queda solament cendra, el cap del toro i fusta a mig cremar. Les restes del difunt les han destriat d’entre les romanalles i les han dipositat en unes urnes que col·loquen en un petit altar fet amb teles vegetals trenades i canyes tendres de bambú. Benediccions i precs de sacerdots, dringar de campanetes, cants en kawi de les dones i música estrident de gamelan. El recolliment és absolut. Sóc testimoni d’aquest cerimonial íntim. Sense multituds, solament amb la presència dels Cokorda* -la família reial d’Ubud-, amics propers i els oficiants. Acabats els rituals, passades les 10 de la nit, els Cokorda abandonen el lloc a bord d’un seguici d’elegants vehicles negres. S’emporten les cendres del difunt per escampar-les al mar, concretament a la platja de Sanur.
Quan l’escenari resta solitari començo a fer les fotografies que acompanyen aquest text. Em moc en un àmbit realment fantasmagòric. Molt poca llum, xerric d’insectes i l’udol d’algun mussol. Raudes ratpenats silents, més d’un aleteig arran d’orella. Un foc sobre els clots del cementiri, a prop de la pira funerària, escampa fum i sentors agres. Hi cremen trossos de fustes, canyes, umbrel·les i decoracions daurades. Dels espectecs dels bambús cremant-se en dic rots de fantasmes. Una colla de gossos s’acosta a la foguera al moment que començo a escalar la inclinadíssima plataforma que ha servit per baixar el cadàver de la torre mortuòria fins la pira. És una estructura feta enterament de bambú que s’alça 30 metres del sòl. Del cim estant observo un àmbit desolat, com si hagués estat arranat en el frenesí d’una batalla. Els gossos, encarats al foc, borden excitats. Els balinesos saben que els animals desafien les criatures que dansen entre flames. Són ànimes penades ancorades als cossos enterrats.
La pira funerària conserva el baldaquí de canyes, encara erecte, aparentment incòlume. Filagarses de roba a mig cremar pengen del sostre. Són les banderes esquinçades d’una derrota o la constatació que l’esperit del mort ja ha arribat al cel, a cavall del toro? Fa escasses hores milers de persones atapeïen l’entorn de la fogata. El foc, la voràgine de flames, ha estat l’apogeu, el moment àlgid del miracle. Mortes les flames que devoraven carn i ossos l’interès s’ha consumat, si més no per a la immensa majoria. Amb el difunt al cel tothom a casa. Menys els més propers. Quan ja és de nit, els parents acomiaden una part de l’alè familiar donant tres voltes a l’entorn de la pira funerària. Serven l’esperança de recuperar-lo quan es produeixi el naixement d’una criatura amb l’ànima i la mateixa sang de l’avi estimat que acaba de migrar.

*Pronunciat “Txokorda”


%d bloggers like this: