Les flors de Venus

28 gener 2012

LES FLORS DE VENUS

Ahir a la nit vaig veure un arbre florit sense fulles. Al cim de les branques hi havien esclatat unes flors grogues. Esplèndides i enormes flors grogues. Ja era negra nit quan vaig fer la foto. Em va semblar que damunt les flors lluïa una estrella. Doncs no, al veure la imatge per la pantalla del portàtil vaig adonar-me que era un planeta. Un preciós planeta. Venus, potser? El que ens semblen estrelles de vegades són planetes. Les estrelles són boniques però estan molt lluny del nostre abast. En canvi, els planetes són més assequibles, més mundans. Més a prop del què som nosaltres. Fulgeixen amb la llum que els donen els estels. Nosaltres fulgim amb la llum que ens donen els que ens estimen. La fotografia està feta a pols, sense trípode i sense flaix (mai no utilitzo aquesta aberració que en diem flaix). Tal com ha sortit de la càmera us l’ensenyo.


Òpera, dracs i lleons

10 gener 2012

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.
Sakon Nakhon és una capital provincial amb poc pes específic dins el conjunt del país. Sempre que hi he vingut m’ha agradat. Té un aire rural que m’encanta. És una població endreçada, amb la gent més amable del món. Confiava tenir una estada tranquil·la, a Sakon Nakhon (temps per escriure, per arxivar i ordenar les meves imatges) i resulta que em trobo amb unes festasses. El dia que arribo una entitat benèfica organitza un sarau al gran pati del seu centre social, una pagoda al cor de la població.
La totalitat de la gent rica d’ascendència xinesa de Sakon Nakhon, entre els quals hi ha les màximes autoritats municipals, és al recinte de la pagoda. Sóc rebut amb els braços oberts. Celebren un sopar benèfic. Durant el sopar subhasten espectaculars gerres de porcellana, valuoses peces d’or i filigranes de jade. Els prohoms van abillats a la manera tradicional xinesa, túniques llargues de colors cridaners i grans barrets. Oficien rituals davant l’altar: encens, flors, cants, ofrenes de menjar i begudes pels esperits, petards eixordidors i balls esborrajats de lleons. Al fons del pati hi ha muntat un escenari d’òpera xinesa. Pertany a una afamada companyia de Bangkok. L’espectacle encara ha de començar. Pujo a l’escenari mentre els actors es maquillen i es vesteixen. No pots imaginar-te com m’acullen. Realment emocionant. No cal dir que tant la Nikon com la Sony (pels vídeos) van a preu fet. Enregistro moments únics dels actors, es mostren encantats que els retrati, que els gravi. Absoluta llibertat per fer el que em vingui de gust. Comença el xou de l’òpera.
No sé si ho saps, però l’òpera xinesa és el súmmum del lluentó i la xaroneria. Almenys vista amb els nostres ulls d’occidentals. Però també és un art digníssim. Hauries de veure amb quin amor es vesteixen i es maquillen els 35 actors i actrius, joves i vells. Famílies senceres, amb la canalla també participant. Doncs bé, la festa ha durat dos dies. Ahir a la nit es va acabar. La sorpresa va ser que mentre desmuntaven el teatre els membres de la troupe van convidar-me a desplaçar-me amb ells a la seva nova destinació, concretament a Sawang Dèn Din. Empaquetaven i marxarien en acabar. De matinada, doncs. Ah…! Me’n oblidava. El primer dia, abans de començar l’òpera, va haver-hi una actuació dificilíssima de veure. En diuen na píang, que literalment vol dir canviar de cara. O sigui, la dansa de les màscares. No havia tingut ocasió de veure-la mai. És una dansa que executa un home sol. Canvia constantment de careta. Són màscares de tela que s’intercanvien amb moviments ràpids, els reemplaçaments són instantanis. Sembla màgia. Mentre va ballant i canviant de cara el ballarí també fa jocs de mans: branda espases i juga amb foc. El dansaire va vestit amb teles fosques. Porta una gran capa clapejada com la pell d’un tigre i dues plomes de paó de més d’un metre coronen un barret folrat de pedreria i joies: rubís, perles i nàcar. El ball de les caretes encanta el públic, els deixa bocabadats.
Ahir a la nit va haver-hi un sensacional ball del dragó. Un dragó articulat de 60 metres que estrenaven en aquell moment. Més pólvora, coets, petards… Tota mena de pirotècnia al servei de la cloenda de les festes. Els prohoms van entrar a la capella del temple amb els ídols als braços. Els retornaven als sagraris. Estridents clarinets, timbals, platerets i címbals imprimien frenesí a la cerimònia. Boires de fum, agror de pólvora. Seguidament van venir més balls de lleons i més petards fins que va acabar-se. Vaig entrar a la meva cambra eixordit per la pirotècnia, amb la roba ensofrada i carregat d’imatges. Ara toca arxivar-ho tot, nomenar-ho, etc etc. Una feina administrativa impossible de poder acabar tot sol. Però ho intento, m’hi esmerço de veres.
Una abraçada molt gran.
Jaume


%d bloggers like this: