Recull d’imatges que resumeixen algun dels viatges fets durant les dècades de 1980 i 1990. En aquella època treballava amb una càmera Nikon FM2. El suport fotogràfic eren diapositives. La imatge digital encara era lluny. Com que viatjava durant mesos, la murga era haver de traginar munts de rodets de diapositives. Puc dir sense por d’exagerar que el material fotogràfic, incloent objectius i càmera, superava en pes i volum la resta de l’equipatge. Carregava amb un bagatge lleuger per la necessitat que tenia de moure’m molt. La totalitat de les imatges han estat digitalitzades amb tanta cura com ha estat possible. Gaudiu de l’espectacle.
És complicat resumir amb quatre paraules, amb quatre vídeos, l’abundor de material, els milers de clips i desenes de milers de fotografies acumulats durant els múltiples viatges a Tailàndia, país que he anat visitant al llarg de 44 anys de la meva vida. He visitat i he dormit en la totalitat de les 76 províncies que conformen el país. Tot plegat, fins ara, he passat més de 2500 nits en aquell territori que amb justícia podríem anomenar terra de prodigis.
He hagut de fer un gran esforç per triar i seleccionar un grapadet de res de vídeos amb la voluntat de reflectir almenys l’esperit tradicional o la idea del què són aquelles terres que d’aquí estant ens semblen tan exòtiques. Encuriosit com soc, sempre em moc pels senders menys trepitjats, pels més ignots.
Fer justícia a la meravella que és aquesta Tailàndia a vessar de tradició, història i cultura que us vull posar a l’abast és una tasca colossal. Què entenc per la Tailàndia ignota? Doncs aquella Tailàndia amagada, però no pas per restriccions o limitacions imposades per interessos polítics o per qüestions de seguretat, no és pas això. No és perquè ningú ens l’amagui, no, és perquè els nostres ulls no la volen veure. Pel que sembla, a la majoria dels humans que visiten Tailàndia no els interessa veure, viure i mirar d’entendre l’esperit més íntim de l’ànima tailandesa.
Tailàndia difereix dels països veïns pel fet que mai no ha estat colonitzada per cap potència estrangera. La genuïnitat governa, és l’alè que impregna des del més superficial fins el moll de l’essència. Certament, d’uns anys ençà s’ha de cavar més fondo per arribar al nucli de l’esperit tai. La globalització hi ha arribat; a nivell identitari ha fet forat i no pas positivament, però materialment hi aporta beneficis. No hi ha dubte que gràcies a la globalitzazió la major part dels tais viuen millor però, també, a causa de la globalització, cultura i tradició comencen a debilitar-se. La globalització és una taca d’oli que s’escampa, imparable. Entra silent per terra, mar, aire i per les ones. Un exemple diàfan és el que està passant amb les vocacions religioses. Em refereixo al budisme, la religió que professa més del 93% de la població. De fa temps visito temples, monestirs i santuaris budistes. D’uns anys ençà la manca de vocacions és òbvia. Cada vegada als temples hi ha menys monjos, sobretot als ubicats lluny de nuclis urbans. Bona part dels joves tais fugen del sacrifici, de la duresa que representa viure aïllats al bosc, sense la possibilitat d’entretenir-se amb pantalles, vídeojocs i xarxes socials, i amb tants altres artilugis que els distreuen i alhora els distancien d’uns costums, d’una tradició, d’un esperit i d’una cultura originada fa mil·lennis. He estat en santuaris que malgrat ocupar una gran superfície són governats i habitats per un sol monjo. Veure rengles de kutis buits (les residències de bonzes i novicis) entristeix. I no només provoquen tristesa perquè revelin una aguda manca de vocacions, el pitjor és que delaten una esquerda. Una esquerda probablement irreparable. La buidor dels kutis dona a entendre que el pilar fonamental que sosté la idiosincràsia, la tradició i cultura tailandeses, s’esberla. En efecte, la base de la riquíssima cultura tai emana d’un esperit religiós farcit d’història, mites, mística, creences, llegendes… Un magma històric i espiritual que conforma un univers vastíssim amb infinites ramificacions socials i comunitàries. En el cas tailandès, cultura i religió són la mateixa cosa. Els temples, els monestirs, els santuaris budistes són un gresol de fe, d’espiritualitat i cultura. Són bastant més que centres religiosos, de fet són el nucli que irradia l’essència tai. El fogar de la vida tailandesa.
D’uns anys ençà em moc sobretot pel nord-est del país, un vastíssim territori anomenat Isan. Recorro a cavall d’una moto racons i raconets, em fico al cor dels boscos i tresco per les muntanyes Phu Phan, verdíssimes durant la temporada de pluges i resseques a l’hivern.
Isan té la seva pròpia llengua, derivada del laosià.
Dels països que conec considero Tailàndia un dels més genuïns. Una cosa que m’agrada de la manera de ser tailandesa és el fet que gairebé el 100% de la música que escoltes en ràdios, televisors, autobusos, concerts i discoteques és de la terra. La multiculturalitat els interessa ben poc. En aquest aspecte Tailàndia i jo estem tallats pel mateix motlle; soc dels que pensa que cada país, cada cultura -si té la voluntat de subsistir- ha de refermar-se en la pròpia identitat i mantenir-la tan lliure d’influències alienes com sigui possible. Faig meves les paraules de l’amic Toni Babia quan diu: “La sola multiculturalitat que m’interessa és la viscuda viatjant. M’estimo més anar a cercar cultures que no pas que me les portin a casa”.
L’orgull de país impregna la vida de quasi la totalitat dels tailandesos; per a molts, més enllà de Tailàndia no hi ha res, i si de cas hi ha no els interessa. Gairebé viuen exclusivament per a ells i per les seves coses. Aquesta actitud fa que es mantinguin endreçades -i fermes- tradicions, hàbits, celebracions i festes.
La tria de vídeos enllaçats reflecteixen la meva mirada, intenten ser una síntesi de com jo visc i entenc el país.
He dividit el vídeo en cinc blocs.
Bloc 1
Al primer bloc hi veurem la celebració del Bun Kra Tin, festivitat que es fa en acabar la temporada de pluges. La primera processó se celebra en un vilatge i, la segona, en un temple ubicat al nucli d’una petita capital de província.
– 00:07 L’inici de la festivitat del Bun Kra Tin el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, ous, aliments i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una bona transició a l’altra vida i una òptima reencarnació; a canvi, tu em garanteixes el manteniment material. Transacció equilibrada, harmonia modèlica.
– 03:16 En el segon temple veiem els laics donant tres voltes en el sentit de les busques del rellotge a la pagoda principal, anomenada ubosót o sim. Van carregats d’ofrenes i diners. Canten i ballen al so d’una estrident música ambulant, composta de címbals, guitarres, timbals i platerets.
– 05:08 Seguidament ens ubicarem al pati d’un dels temples més sagrats d’Isan, el Phra That Choeng Chum. Hi veurem una colla de dones amb uns vestits molt bonics ballant al ritme d’una música pausada i suau. Però no ens enganyem, el que sembla un ball en realitat és una pregària. Molts tais resen dansant i mediten caminant.
– 05:44 A continuació, ens immergirem al cor d’una festivitat joiosa, la celebració de l’abundor i la prosperitat. Pluja de pètals, coloraines, arbres de diners i fervor. Devoció infinita de monjos i laics per complaure els esperits i divinitats que vetllen pel benestar de la comunitat.
– 07:54 El bloc acaba amb una processó singular. Una desfilada de carrosses carregades de naixements i estrelles que els laics catòlics de Tha Rae celebren anualment el dia de Nadal.
Bloc 2
– 08:13 A primera hora visitem un santuari. Si hi arribem abans de les 7 del matí, com és el cas, assistirem al primer àpat del dia dels monjos. Àpat que preparen i serveixen els laics del vilatge. Un cop els monjos donen l’àpat per acabat els laics que l’han preparat es mengen el que els bonzes han deixat.
– 09:27 Mentre els sol s’alça l’únic monjo resident en aquest petit temple ubicat enmig de camps d’arròs toca les campanes. Els gossos ho celebren, saben que de seguida arribaran vilatans carregats d’aliments. L’àpat serà pel bonze, però el que deixi el religiós serà pel vilatans que l’han servit i, les engrunes, pels gossos.
– 10:30 Encetada l’alba els monjos surten dels monestirs a fer el recapte. En aquest cas és un monjo sol, l’únic resident del temple.
– 11:21 Estàtues de budes i monjos, de coure o pedra. Imponent escultura que representa un monjo venerat, l’equivalent al que serien els nostres sants.
– 12:31 En un paratge frondós, al bell mig de la serralada Phu Phan, hi ha la cova dels budes sagrats. Imatges antiquíssimes, tan deteriorades com venerades. Estimades imatges solitàries protegides dels elements per una balma al peu de les muntanyes.
– 14:02 Ens hem d’apartar molt de la vida urbana per topar-nos amb aquest temple reclòs enmmig d’un bosc. Una singular amalgama mística: budisme, tradició, espiritisme i animisme donant-se la mà.
– 15:20 Amb cada lluna plena monjos i novicis es rapen les celles i el cap.
– 15:50 Et sents escollit quan et demanen que col·laboris en algunes tasques del temple. De vegades són tan privilegiades com la que mostra el vídeo. A servidor i a una breu colleta de laics ens han encomanat la delicada missió de recobrir amb pa d’or imatges i objectes sagrats del temple.
Bloc 3
– 16:20 Els Phu Thai són una ètnia escampada per diferents països del sud-est asiàtic. Hi ha Phu Thai al Vietnam, a la Xina, a Laos i també a Tailàndia. Veiem unes dones entonant rondalles, cants que expliquen històries, de vegades de tan místics semblen laments de l’ànima.
– 18:38 Caminant pel bosc vaig trobar-me un parell de caçadors singulars. Caçadors de formigues. Cerquen nius de formigues vermelles, tant les formigues, com els ous i les larves són menges apreciadíssimes. Autèntiques exquisideses.
– 19:06 Una dona teixeix tranquil·lament asseguda en un racó del temple.
– 19:28 Quan em desplaço amb la moto per pistes i per camins que ves a saber on van a parar sovint em trobo amb coses inesperades. En aquest cas va ser la benedicció d’una casa. Quan la casa és enllestida la família contacta amb el temple que els pertoca i demana als monjos la benedicció de l’habitatge. En la cerimònia hi participa el veïnat sencer. Preguen i ofrenen menges com a símbol de comunió i bons desitjos.
– 20:23 Els mercats d’Àsia són lluminosos, alegres, festius, sempiternament actius. Els mercats ens ensenyen molt de com és i com s’organitza la vida del lloc que visitem.
– 22:36 En Weerayut Maitree és un reconegut artista que es dedica a pintar murals de temples i a fer precioses composicions de molt valor. En aquest cas decora les parets interiors d’un ubosót o sim acabat d’alçar. El temple és nou. Ha estat construït per artesans del vilatge, tots menors de 40 anys.
Bloc 4
– 23:11 Els tais són grans aficionats a la música i als espectacles. Durant la temporada seca teatres ambulants de dimensions gegantines recorren el país oferint xous de format espectacular a l’aire lliure. Veiem una de les companyies més reputades, la companyia Wirapong Wòngsin.
– 23:59 Estudiants de la Universitat de Maha Sarakham ens obsequien amb dansa i música clàssica tailandesa.
– 25:36 El color, la sensibilitat i la gràcia. Ballarines llençant pètals de flors durant una actuació a la riba del riu Mekong.
– 26:00 L’estrella d’un dels teatres gegants que roden pel país accedeix a la selfie amb una fan i accepta el regal ben singular d’un assistent a l’espectacle: un parell de síndries. Per cert, fixeu-vos que el senyor de les síndries llueix a la samarreta un llampant escut del Barça.
– 26:51 Mai Patcharí ใหม่ พัชรี és en aquest moment una de les cantants més afamades del país. La veiem actuar a l’escenari de la seva pròpia companyia. Els fans s’hi aboquen per tocar-la i donar-li diners.
– 27:51 La dansa còmica representa el festeig d’un parell de paons, mascle i femella.
– 28:59 Exceptuant la Xina, Tailàndia és el país on viuen més xinesos. Ones de migrants xinesos van arribar a Tailàndia entre les acaballes del segle XIX i durant els primers anys del segle XX. A dia d’avui els tais d’ètnia xinesa són entre l’11 i el 14% del total de la població. Estan perfectament integrats a la societat. Són una comunitat poderosa i influent, tant econòmicament com política. Conserven moltes de les seves tradicions. Al vídeo en veiem una mostra.
Bloc 5
– 31:41 Per acabar, un bloc de menys de dos minuts de durada. Veureu un parell de vídeos curtíssims. En primer lloc, l’albada sobre l’Isan rural, terra humil i pagesa. Feu de bona gent, senzilla i honesta. Tancarà el cicle d’aquesta selecció de vídeos el naixement del sol encenent les flors de l’arbre de les flames (Butea monosperma), símbol de passió i d’acollida.
Aquesta és la Tailàndia que em sedueix i que porto més endins del cor. La meva manera d’expressar devoció i admiració per aquella terra, i amor i respecte per les ànimes que hi viuen. Veureu una Tailàndia amagada, autèntica, afable, divertida i mística.
Em presento a la botiga que Óptica Universitaria té a Sant Boi, concretament a la Farola. El motiu de la visita és per sol·licitar una revisió optomètrica. Al cap d’una estona una noia em convida a entrar a la saleta on m’han de fer la revisió. “Ya puede usted pasar”, que diu. Li demano si no parla català. Respon que no però aclareix que “lo entiendo todo”. Home, només faltaria que no l’entengués! Com s’explica que els responsables de l’òptica donin feina a una persona incapaç d’expressar-se en la llengua del país? Quina mena de sensibilitat té aquesta gent que no respecta l’idioma propi de la terra? Sé que legalment poden contractar monolingües, persones que solament saben expressar-se en espanyol. Però… aquesta és la manera que tenen de respectar la llengua pròpia i els clients catalans?
A l’arxipèlag que des del segle XVI anomenem Filipines hi ha més de set mil illes. Anys ha, abans de la invasió espanyola, s’hi parlaven multiplicitat de llengües. Gairebé cada illa era un feu de coneixements i parlars diversos, relacionats tots per les mateixes arrels malaies i austronèsiques. Amb la conquesta castellana aquest sistema es va esberlar. Les espases i les creus van destruir un teixit cultural, econòmic i social que s’havia mantingut vivíssim durant segles. A través d’imposicions i violència els invasors van engegar a dida la genuïna idiosincràsia d’una quantitat ingent de pobles i cultures. Acabada l’ocupació -va durar més de tres segles- el que va quedar del que havia estat un arxipèlag caracteritzat per la diversitat ètnica, cultural i lingüística equivaldria als derelictes d’un naufragi.
Malgrat tanta destrucció, a Filipines encara sobreviuen un bon grapat de llengües genuïnes. Quan l’arxipèlag va esdevenir un estat independent les autoritats van declarar oficials dos idiomes: el tagal i l’anglès. El tagal és una llengua nativa, no cal dir-ho i, l’anglès, tampoc cal dir-ho, és forastera. Aquesta decisió ha quallat i a dia d’avui es manté intacta.
Pels llocs on em moc s’hi parla ilocano. Una llengua autòctona que difereix clarament de l’oficial al país, el tagal. Aquests dies tinc l’oportunitat d’assistir a celebracions, festes, desfilades i actes diversos. Activitats públiques que em permeten observar l’estat de salut de l’ilocano i la consideració que se li té. Pel carrer, dins l’àmbit familiar, l’ilocano és la llengua comuna, la dominant i més parlada. En canvi, en els actes públics prevalen el tagal i l’anglès, una manera sibil·lina de dir a la població que l’ilocano -la llengua heretada dels ancestres- no serveix per a gairebé res, més enllà de les quatre parets de casa. Directa o indirectament li retiren la qualitat d’idioma. Rebaixant-li la categoria fan que els seus parlants se sentin poca cosa. L’objectiu és inculcar al poble que les llengües importants, les que manen de veres són el tagal i l’anglès. Pitjor encara, durant els actes públics preval una aberració lingüística anomenada taglish, que és la barreja del tagal amb l’anglès. Fins i tot hi ha diaris i revistes escrits en taglish. El taglish també és el pa de cada dia en ràdios, televisions i en converses quotidianes, sobretot en àmbits urbanites.
A Filipines hi ha poca consciència lingüística. Per això és d’agrair la voluntat i l’interès de gent amb certa rellevància que s’esforça a parlar ilocano públicament. Em refereixo a alguns sacerdots catòlics. Com que havia arribat a Batac de matinada, encara fosc, vaig assistir a missa de sis precisament per comprovar en quina llengua oficiaria i predicaria el sacerdot. Tant la prèdica com l’ofici religiós el capellà els va fer en ilocano. De tant en tant hi barrejava alguna paraula en tagal i també en anglès, però per res vaig sentir taglish. L’enhorabona, mossèn. Aquest fet em recorda l’època no tan llunyana de quan el català era menystingut i gairebé mai no era emprat en actes de rellevància. L’església va convertir-se en salvadora dels mots, un bastió pel català, a tot hora en feia ús, el difonia i protegia.
Al costat de l’església de Batac hi ha una acadèmia amb més de nou-cents alumnes. Per celebrar el 62è aniversari de la seva fundació l’acadèmia acaba de celebrar un conjunt d’actes, culminats per l’espectacle al qual he tingut l’oportunitat d’assistir, convidat per un professor seminarista. L’espectacle ja us el podeu imaginar, alumnes ballant cap aquí i cap allà, música i molta coloraina. El que més m’interessava, però, no era pas això. El que volia saber és en quina o quines llengües els organitzadors s’adrecerien als assistents, bàsicament familiars dels alumnes. L’acte va anar així: el que es considerava més important es deia en anglès, un anglès molt afectat -de fer-se notar; com aquell qui diu: “Mira que bé el parlo!”- i els missatges i avisos considerats secundaris, els més intrascendents, en tagal o taglish. Durant l’hora llarga que va durar el xou no vaig sentir pels altaveus ni una sola paraula en ilocano -i mira que van xerrar llarg. En canvi, l’ilocano era l’única llengua parlada per la gent del meu entorn. Diglòssia pura. Rebaixar el llegat i optar per la impostura. L’objectiu, a Filipines i a tot arreu, dels obcecats, ignorants manaires.
Alguns dels que heu llegit l’article La deplorable història dels santboians (1) m’heu demanat d’on venia aquest títol una mica peculiar. Resulta que faig un paral·lelisme amb el títol d’un llibre anglès que va publicar-se a Londres l’any 1714 per J. Baker: The Deplorable History of the Catalans.
Copio, literalment, un fragment del què ens diu sobre aquest llibre la Viquipèdia: “L’opuscle narra els fets, a la guerra de Successió, de l’ocupació de les tropes francocastellanes contra Catalunya. El llibre s’ajuda de multitud d’epístoles, fragments de tractats i documents originals de l’època per fer la crònica dels tràgics esdeveniments. Davant l’interès que causaven els fets, la publicació posava en situació i explicava el paper que va tenir Catalunya dins la guerra de Successió que va fer trontollar mitja Europa, lamentant el paper dels anglesos en haver deixat abandonats els catalans. El llibre, de 100 pàgines, publicava fragments de clàusules, acords, lletres i decrets originals. Té punts de complicitat en veure la derrota catalana, i constata l’heroisme i resistència que van propugnar els catalans per defensar la seva sobirania, Corts i lleis.”
En aquest enllaç hi podreu trobar l’original del llibre:
En aquest altre enllaç podreu trobar l’original del llibre en edició facsímil, acompanyada d’una traducció resumida al català, a cura de Jordi Castelló:
A la dècada de 1960 a Sant Boi teníem gairebé de tot. Cert benestar, pagesia arrelada, entreteniment i, sobretot, un nucli humà força compacte. En arribar els anys de 1970 el teixit va començar a esquinçar-se. Amb la progressiva arribada d’immigrants va anar diluïnt-se la personalitat del poble. Els catalans, ingenus i babaus com som, ens adreçàvem als acabats d’aterrar en la seva llengua. Inconscients, cedírem en el més important, en l’idioma -la nostra essència. Així va ser com, de mica en mica, el català va començar a recular en benefici de la parla forastera. No ens adonàvem que la concessió seria la llavor del que avui gairebé ha acabat aniquilant-nos.
Amb la mort del dictador va arribar el que alegrement anomenàrem democràcia, ignoràvem que el que es produïa no era la transició a un règim de llibertats com proclamaven a tort i a dret els nous titelles sinó un rentat de cara del franquisme. Van seguir manant els mateixos malnats però amb cares noves. Els partits s’avingueren a la mentida i s’integraren a la comèdia amb el beneplàcit del poble ensarronat.
A Sant Boi, la pretesa democràcia va omplir-nos l’Ajuntament de forasters. Alguns, amb una mica de decència, van córrer a empadronar-se per dissimular i rentar-se la carona. Cal dir que uns quants animosos santboians, sovint menystinguts durant els plens, també formaren part de diversos consistoris. Durant unes quantes legislatures va brandar la batuta un alcalde desubicat, desconeixedor absolut de l’ànima del poble. Segurament s’hi va esforçar, però la màcula va prevaldre. Llavors va passar el que havia de passar. El teixit local va començar a esberlar-se. L’Ateneu Santboià, l’entitat modèlica que havia viscut dècades de glòria, va col·lapsar. L’Ateneu Familiar va dissipar-se, el cinema Gater va desaparèixer i tants altres centres i entitats culturals que durant anys havien donat vida a la vila es van fer fonedissos. Els tentacles famolencs de l’ajuntament arribaven a tot arreu. Subvencions llamineres van cruspir-se la majoria d’entitats. Aquesta era la consigna: et subvenciono però passes a ser meu.
El monstre tenia gana i va devorar-ho quasi tot. L’apparàtxik es va imposar. Durant dècades, el moll del poble va quedar desemparat. Va venir el dia, però, que els manaires van considerar que integrar dins la casta alguns patricis santboians els seria d’utilitat per arrencar vots allà on els era més difícil: al poble vell. Com que en aquest poble anem sobrats de vanitat els va ser ben fàcil trobar-ne. Uns quants van avenir-s’hi complaguts. No diré que anessin enganyats, de llestos n’eren. El que sí que anaven era encegats: l’embafament, el vapor i la boira els ofuscaven. Estaven disposats a participar de ple en el joc. A integrar-s’hi. Santboians que de seguida van ser assimilats: dòcils, aplicats, entusiàsticament subordinats als nacionalistes espanyols. Durant anys van prestar fidelitat a la mà que els donava de menjar. Quan els jerarques van considerar que ja n’hi havia prou d’una pinzellada els van esborrar del mapa. En cas d’intentar enganxar-se a la cadira el dissolvent era prou potent i la resolució cantada. És impossible vèncer capitans bregats en el ball de ganivets, i encara menys si ets un aficionat.
Quina dissort, van pujar com un coet i de dalt de tot van tornar a terra. La petja? Molt bla, bla, bla, somriures impostats, lluentons, guetos engreixats, estufaments i “migas”. El poble va seguir igual: de capa caiguda i cap avall. Trista petjada. La jubilació no els ha retirat del tot. Com a bons catalans d’ànima esclava s’enganxen com llagastes als que els van entabanar. S’arramben al sol del poder, l’ombra els neguiteja. Frisen per allò que consideren el prestigi: escalar el cim… dels encenalls. Gruen pel retorn al paradís dels micròfons, els flaixos i els altaveus. Encomanar-se de tanta Espanya els va afectar el cervell i a l’hora d’apostar per la llibertat de Catalunya s’hi van posar de cul. Cap novetat, malgrat que sí, que no, la llavor genuïna va surar. És sabut que per aquestes ments sotmeses la llibertat del país va poc més enllà del folklore i la xiruca. El fat de Sant Boi no és per tirar coets. De pagesos a hores d’ara a penes si n’hi ha, de benestar anem escassos i, els que lluny de faramalles anem tirant, capegem llamps i trons com bonament podem.
Gairebé al cim d’una de les muntanyes més altes de Bali trobem un temple plantat al mig del bosc, sense murades, portes ni teulada. És un santuari obert als quatre vents, alçat sota uns arbres revestits de molsa i líquens, dels quals pengen arrels aèries i orquídies silvestres. L’espai sagrat es troba en un àmbit misteriós, fred, governat pel silenci i l’aire. Fils de vent, orejos i boires permanents embolcallen el reialme silent. El santuari és un indret farcit d’imatges confegides amb matèries vegetals de tots colors, mides i semblances. Vistes amb els nostres ulls poden fer por. Són dimonis, vigilants del bosc. Vetllen les ànimes de gent perduda, dels que no han trobat la pau ni en cap temps s’han reencarnat. Custodien l’espai perquè les consciències maleïdes mai dels mais no trobin la sortida. La intenció és tenir-les captives, fer que romanguin aïllades i condemnades per sempre. Esperits desolats, abandonats dels seus. Llur fat és vagar per sempre sense rumb, en la soledat desesperada d’ànimes en pena.
*Les fotografies van ser fetes entre el març i l’octubre de 2006. A hores d’ara, d’aquest temple místic i inquietant al mig del bosc ja gairebé no en queda res.
Al Wat Sapansri, un temple molt estimat d’Isan, hi trobem una mena de cementiri de budes just al davant dels kutis o residències dels monjos. Pel que sembla, les imatges van aparèixer durant unes excavacions. Una imatge del Buda sempre és extremament respectada, ni que estigui ben malmesa. Isan. Tailàndia
Els hinduistes balinesos incineren els seus cadàvers en cremacions col·lectives. La cremació la precedeixen rituals complexos que poden durar setmanes i fins i tot mesos. Acabades les cremacions dels cadàvers els rituals prossegueixen. Per mitjà de subtítols el vídeo ens convida a fer el seguiment del que ocorre en acabar les incineracions. Recollides d’entre la cendra les restes dels difunts, els familiars configuren al damunt una silueta humana feta amb cordons blancs i antigues monedes xineses amb un forat quadrat al mig. Són monedes molt presents en la tradició balinesa, d’una gran càrrega simbòlica i enorme transcendència ritual. D’aquestes monedes els balinesos en diuen “kepeng”. En aquest cas, la silueta humanoide sobre les restes mortals simbolitza la capacitat de regeneració. El cicle de la vida seguirà amb la reencarnació de l’esperit al cos d’un nounat pertanyent a la família del finat. Bali.
Els membres del grup de dansa tradicional Naklennam มวยโบราณ ofereixen als esperits i divinitats residents al temple Phra That Choeng Chum la dansa สักเค, que més o menys vindria a dir “Només una mica”. De primer ballen els set membres, cinc noies i dos nois. Aviat es queden les noies soles. A partir d’aquest moment és quan del cel baixa una força que a través de les ballarines ens transporta a un univers de bellesa, pau i serenor. Els esperits de les noies es fonen amb les ànimes velles que els inspiren. Es conjumina una amalgama màgica bressolada pel magnetisme d’una música que encisa. Pugeu al cel, admireu-les. Contemplant aquesta dansa sabreu què és l’harmonia. Aquestes noies són esperits cossificats. Dolcesa pura. Isan. Tailàndia.
Aquí teniu set àngels. Són alguns dels components del grup de dansa Naklennam, a hores d’ara un dels millors grups de dansa tradicional d’Isan. Des dels vilatges on viuen van traslladar-se al temple més important de la zona, el Phra That Choeng Chum, a uns 80 km de distància. Van anar-hi a pregar i a demanar salut i prosperitat per a un admirador del grup. Aquest és un fet ben comú a Tailàndia. Gent que necessita alguna cosa i que potser no es consideren prou dignes per aconseguir-la, o per assegurar-ne la concessió, recorren a personatges que admiren i consideren influents i amb qualitats per ser atesos pels esperits o per poderoses entitats intangibles. Els encomanen els desitjos que han de transmetre, convençuts que la mediació serà efectiva. A canvi, els beneficiats compensen els artistes amb alguns diners. Una vegada feta la pregària, els set àngels del vídeo ofrenen encens i flors grogues als peus de l’estupa, considerada la part més sagrada del temple. La petició no seria escoltada de no consumar-la amb el millor que pot oferir el peticionari. Que en aquest cas seria ballar. Isan. Tailàndia
Jaume Mestres 