Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.
Etiqueta: โคราช
La mort d’un b-boy
S’ha celebrat a Nakhon Ratchasima la cinquena edició de la competició anual de b-boy. Els b-boy són aquells nois -i algunes noies- que practiquen una mena de ball de carrer més a prop del circ que de la dansa. La música que acompanya els moviments fa més d’embolcall que d’altra cosa, perquè el ritme el pauten els b-boy sense tenir gaire en compte la música que sona.
Acabat d’arrencar el festival coincideixo amb el b-boy Mastang. El noi està més content que un gínjol. Avui ha arribat a casa llicenciat, després de complir un servei militar de més de dos anys. El trobo exultant. No para de dir que li fa molta il·lusió la vida que se li presenta a partir d’ara. No ho concreta perquè en plena conversa un altre b-boy se l’emporta. Els dos desapareixen entre la gentada, rient a cor què vols. Per familiars i amics el b-boy Mastang es diu Tæng Mo (แตงโม), que vol dir síndria. Conec en Tæng Mo de fa uns quants anys, de quan era un adolescent espigat. Ara el seu cos s’ha fet gran, és alt i cepat, corpulent. Té una enorme retirada al seu pare, militar de professió.
El festival K-Battle Vol. 5 transcorre trepidant, aquesta edició és molt competida per la participació de b-boy d’altres països. Al tercer dia, diumenge al vespre, el concurs s’acaba amb gran satisfacció general.
A primera hora del matí de dilluns rebo una trucada comunicant-me que Tæng Mo va morir ahir, sobtadament, a casa seva. Em quedo glaçat. Dimarts al vespre, acompanyat d’altres amics, em dirigeixo al temple on es fa la vetlla pel difunt. El cos del noi és dins un taüt metàl·lic decorat amb sanefes i siluetes d’àngels. Llumetes intermitents de coloraines envolten el taüt emplaçat damunt un cadafalc. Davant el fèretre hi ha una murada de corones de flors. Un dels cavallets sosté la fotografia emmarcada de Tæng Mo vestit amb uniforme militar. El primer que faig en arribar a la sala mortuòria és descalçar-me. Em dirigeixo als peus del bagul, m’agenollo, prenc una barra d’encens i l’encenc amb la flama d’una espelma. Sostinc la barreta perfumada entre els palmells. M’estic cosa d’un minut amb el cap cot, pensant intensament en el noi. Després, clavo la barra d’encens al recipient ple de cendra arran d’un ram de flors, plego les mans, porto la punta dels dits al nivell del nas i doblego l’esquena gairebé fins el petit reclinatori del davant. Una sola vegada. M’alço i em dirigeixo a les cadires on hi ha asseguts amics i familiars. Entre els quals, la mare, vestida de negre rigorós. Al cap d’una estona ens alcem per fer l’àpat funerari. Seiem a l’entorn d’unes taules rodones emplaçades sota uns tendals plantats al costat de la sala oberta on hi ha el taüt, que mai perdem de vista mentre anem sopant. Acabant de sopar es presenten quatre monjos. S’asseuen en rengle, a la gatzoneta, sobre una tarima folrada amb tela vermella, perpendicul·lar al cadafalc on reposa el fèretre. Retornem als nostres seients confrontats a la tarima dels monjos. Els quatre bonzes reciten un degoteig ritmat de salmòdies. Els escoltem en silenci, amb les mans plegades a l’altura del pit. En acabar les oracions els monjos es retiren.
La mare del b-boy Mastang ens explica fil per randa les darreres hores del seu fill. Ens diu que el dissabte, just l’endemà d’arribar a casa llicenciat, va començar a exclamar-se de mal d’estómac. Va vomitar algunes vegades, però no van concedir al fet massa importància. Diumenge al matí el noi continuava queixant-se, però tampoc ningú no en feia gaire cas. Cap el migdia el germà petit va marxar a casa d’uns amics i la mare també va sortir. Tæng Mo va quedar-se sol. La mare ens explica que quan al vespre va tornar a casa, el seu fill ja no hi era. Ens diu, literalment, que la vida el va deixar.
El sol indolent de les 3 de la tarda amara la colossal estàtua daurada d’un buda dempeus. El buda, en posició de caminar, té el palmell de la mà encarat al sol ixent. El monestir es diu Wat Nong Phai Lom, que podríem traduir com Temple de l’estany encerclat de bambús. Però de bambús ja no n’hi ha. El ciment i l’asfalt són els elements dominants envoltant el santuari. L’estany, que encara hi és, es troba a un tir de pedra del gran buda. Uns metres darrere l’estàtua hi ha la plaça al centre de la qual s’alça el forn crematori de planta cruciforme. La xemeneia és una altíssima agulla perfilada i esvelta, un bambú de ciment apuntant el cel.
Els assistents al funeral seiem a l’ombra d’un cobert metàl·lic acarat a l’edifici del forn. En arribar m’ofereixen un vas d’aigua i una flor de pasta de paper de color crema. Darrere un faristol parla un senyor. Apareix la mare del b-boy Tæng Mo traginant una immensa bossa de plàstic plena de roba. La deixa sobre un parell de cadires, a l’entorn d’on seuen els excompanys del seu fill. Els b-boy van treient peces de la bossa. Són les pertinences que havien estat de Tæng Mo. De la bossa surten un munt de gorres de béisbol de tots colors i dissenys, samarretes, vambes, pantalons. Se les emproven i reparteixen. En poca estona la bossa es buida. Durant la cerimònia els pares del difunt reben el condol oficial d’una nodrida representació militar. Hi ha alguns monjos asseguts en un indret discret. Només prendran protagonisme quan poc abans de la incineració pugin al replà del forn per cantar absoltes. Quan el mestre de cerimònies acaba el parlament una dona pren el micròfon, deixa anar unes sentides paraules i a continuació entona una melodia que en realitat és un lament. Seguidament, uns quants b-boy es dirigeixen al centre de la plaça, a la base d’una de les quatre escalinates que s’enfilen fins el replà del forn. Un altaveu emet música i els b-boy comencen a ballar. Durant uns minuts evolucionen davant les corones de flors, sota el fèretre que conté les despulles de l’amic.
Acabada l’actuació arriba el moment que els assistents al funeral ascendim per l’escalinata de ponent fins el forn. Dipositem la flor de pasta de paper en una lleixa metàl·lica emplaçada sota el taüt de fusta. Les flors de paper seran la guspira que encendran la caixa. Immediatament baixem per l’escala orientada al nord. Al capdavall de la balustrada de pedra que representa l’esquena d’una serpent mítica o naga -feta amb trencadís-, un parell de b-boy i dues noies ens obsequien amb un petit record del funeral: un vano negre desplegable dins un embolcall de celofona. Remata l’envoltori una papallona daurada. L’ànima que emprèn el vol?
La gent s’alça dels seients i camina apressada cap a la torre del forn. Els més joves corren. Pugem per l’escala del nord. El taüt és a terra, destapat. El cadàver del noi, dins una caixa ben senzilla, està exposat a tots els ulls que se’l volen mirar. La caixa blanca està folrada per dins amb una tela de color rosa. De les vores interiors pengen sanefes de paper daurades. Tæng Mo té els ulls clucs, les barres fermades amb esparadrap, les mans plegades sobre el ventre. Damunt el cos del difunt hi ha un cocodril marró de peluix, gairebé tan llarg com el cadàver. Al cap hi duu una gorra de béisbol verda. Veig un pom d’orquídies liles als seus peus. Ara una noia hi llença un ram d’orquídies blanques. Sobre els pantalons distingeixo el que semblen grumolls de terra o escorça vegetal esmicolada. Tants com som i el silenci és absolut. La llum baixa de les 4 de la tarda és d’una enorme calidesa. Hi ha uns quants monjos presents, però aparentment no fan cap cosa. Un dels bonzes és un nen de a penes 14 anys. Qui encendrà el forn és un home de mitjana edat, sec i distant. Un munt d’amulets pengen dels collarets que porta al coll. S’aboca sobre el taüt obert repenjant les mans a les vores. Mirant-nos pausadament demana amb to suau si algú vol expressar alguna cosa. Un dels b-boy més carismàtics, el grassonet Of -cabells vermells- s’atança a la caixa. S’ajup i introdueix la mà dreta a l’interior. Busca la mà inerta del seu amic, la pren i s’hi aferra. S’està en aquesta posició una bona estona. Immòbil i seriós, inexpressiu, com el retrat d’un àngel. Entre els b-boy veig ulls embotits, a punt d’esclatar, però ningú no plora. Plorar en públic no és ben vist. Alcen el taüt de terra i el col·loquen damunt una plataforma de ferro amb rodes. El forn ja és obert. Munts de flors de pasta de paper són sota la caixa i al voltant. Un home s’acosta al taüt amb la closca d’un coco espellofat en una mà. En l’altra hi duu un matxet. Alça el coco mig metre per damunt el rostre del cadàver. Un cop sec del matxet rebenta la closca. El suc del coco es vessa íntegrament sobre la cara del difunt. L’home dels amulets escampa líquid inflamable a l’interior i a les vores del taüt. Arrossega el fèretre a l’interior del forn. Després d’encendre les flors de paper tanca les dues portelles d’acer. Veig gent fent fotografies o gravant vídeos amb els telèfons mòbils. Per l’espiera es veu el ball del foc. Darreres pregàries, voracitat de flames.
Guarir-se per la fe
Durant els dies de l’anomenat Festival Vegetarià -celebracions místiques xineses-, al centre de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’hi concentren la major part de les activitats esotèriques. Després dels rituals que suposadament hauran de curar una jove malalta (vegi’s el vídeo “Faith Healing Through Magic”), el guaridor per la fe es desplaça al peu d’un altar per honorar els esperits. Allà atén un altre malalt que es postra al seu davant. El sanador li passa una banderola per l’esquena. L’aire de la banderola, farcida de caràcters xinesos i símbols encriptats, purifica, elimina les causes del mal, allibera el cos dels efectes negatius que provoquen el dolor i el patiment. El sanador bloqueja l’entrada d’influències dolentes amb l’alè i dibuixant amb les mans uns signes màgics al cap i a l’esquena del malalt.
Veiem una dona que s’acosta al sanador a demanar consell. En acabar la conversa el sanador es postra davant l’altar dels esperits presidit per una deïtat del panteó xinès. Entra en una mena de trànsit lleu: fixeu-vos en el tremolor de cames. S’alça i branda el fuet per segar connexions malèfiques al seu entorn. Convoca els deixebles, tots vestits amb roba blanca. Els imposa la mà al cap i els encoratja amb instruccions. A una persona que no és de la colla -un home jove vestit de carrer- se li nega la possibilitat d’acostar-se i postrar-se als peus del sanador (01:38). El guaridor passa la banderola per sobre el cos dels deixebles agenollats per protegir-los i foragitar esperits destructors. Amb el fuet barra el pas a la maldat.
La piuladissa intensa que sentim correspon als ocells ajocant-se als arbres de la plaça.
Tot seguit, el guaridor se situa davant l’altar on hi ha un munt de teles vermelles (02:33). Observem el tractament que fa amb les teles. Hi guixa signes protectors i les estampa amb la tinta d’un tampó. Les teles ara estan netes, protegiran qui les posseeixi. Reparteix les teles entre els fidels. Sense esperar-m’ho, tot gravant el vídeo, em dóna una peça beneïda. Amb la mà esquerra la recullo sense aturar la gravació (05:23 a 05:28).
Veiem els tatuatges que duu a l’esquena amb detall, del minut 05:42 al 05:48 i del 06:07 al 06:17. El sanador, ara ubicat davant una taula, es treu la garlanda de flors grogues que duu penjada al coll i inicia unes pregàries acompanyades de signes enigmàtics que fa amb les mans, els braços alçats. Sobtadament s’aboca sobre la taula, hi dóna un cop sec i entra en trànsit (06:52). Ha estat posseït per un esperit. Cau assegut en una cadira. Els deixebles s’asseguren de posicionar-li correctament les mans, destensen els dits, li tapen el rostre i el pit amb la banderola protectora. El mestre guaridor ha perdut la consciència. Els deixebles mai no el deixen de tocar, li pressionen el tòrax, les cames, els braços. Cal que el seu esperit no migri foragitat pel qui l’ha posseït. D’aquí que el cridin amb insistència pel seu nom, perquè l’esperit del guaridor no es confongui i faci l’esforç de retornar. La tranquil·litat es fa present quan el guaridor pronuncia amb claredat el seu nom. Que digui el seu nom és un senyal inequívoc de retorn. La satisfacció és general. Després de la llarga sessió d’espiritisme i màgia guaridora, lliuren al mestre merescudes tasses de te calent. A partir del 08:43, fins el final, veiem un deixeble embolicant en un gaiato de fusta les teles cerimonials i el fuet que ha utilitzat el mestre.
A desgrat que els rituals poden semblar supersticiosos i pertorbar creences enrocades en el monoteisme, aquestes pràctiques esotèriques provenen de molt lluny i formen part d’una tradició mística ancestral. Són, doncs, un patrimoni humà que cal respectar i també preservar.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Restauració d’un vell temple Khmer
Al moment de presentar-me al lloc on s’alça el temple d’arquitectura khmer Prasat Hin Phanom Wan, hi havia un equip de set treballadors restaurant el pavelló més occidental del santuari. Un pavelló esfondrat que el Departament de Belles Arts tailandès va optar per reconstruir.
La reconstrucció d’aquestes joies arquitectòniques, contemporànies al nostre Romànic, és un debat obert amb opinions diverses i sovint contraposades. Hi ha el corrent dels que no tocarien una sola pedra i els que ho refarien completament. Entre les dues postures extremes acostuma a imposar-se la moderació. D’acord amb la distribució sobre el terreny de les peces arqueològiques, de vegades ben disperses, i als coneixements tècnics sobre aquests tipus de construccions, els entesos esbossen el suposat aspecte que presentaven els monuments abans d’enrunar-se. En una restauració ben feta resta poc espai per a la imaginació o la fantasia. Malauradament no sempre s’imposen els criteris científics a l’hora de determinar la reconstrucció d’aquests temples. Els experts tailandesos deuen rebre pressions diverses a l’hora d’afrontar la restauració d’un monument. Sovint es deixen emportar per la divagació fantàstica. D’aquí que algunes seccions de temples Khmer reconstruïts en territori tailandès semblin més construccions de parc temàtic que reproduccions fiables. En general, els tais valoren més la coloraina escenogràfica que la substància. El concepte de fer bonic gairebé sempre s’imposa al rigor científic. Obres majors com el Prasat Hin Phanom Rung -la joia de la corona dels temples Khmers tailandesos restaurats- o el santuari de Phimai, a uns 50 quilòmetres al nord-est del temple de les imatges, són uns bons exemples.
Una setmana després de gravar el vídeo i de fer les fotografies que acompanyen el reportatge, vaig tornar al temple. Malgrat que els homes que treballaven en la restauració m’havien assegurat que encara en tenien per temps d’acabar la feina, en aquell moment al recinte del santuari no hi havia ningú. Ni restauradors, ni runa, ni restes de bastides. Em va semblar magnífic. Vaig poder-me dedicar a fer fotografies i gravacions (veure el vídeo anterior: “Prasat Hin Phanom Wan”) sense cap mena d’entrebancs ni destorbs. En una absoluta i privilegiada solitud.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX7V. Original file: mp4. Shooted by hand, no tripod used.
Prasat Hin Phanom Wan (ปราสาทพนมวัน)
Prasat Hin Phanom Wan és un temple d’arquitectura Khmer construït entre els segles IX i XI, període que abasta els regnats d’Indravarman I, Yasovarman I, Udayadityavarman II i Jayavarman VI. En un origen es retia culte al déu hinduista Xiva. Més endavant va consagrar-se a Vixnu i, posteriorment, probablement a partir del segle XII o XIII, va començar a practicar-s’hi el budisme Mahayana. El santuari s’alça sobre una planta de forma cruciforme. Els dos pavellons del centre, rematats per elegants sostres de volta, constituïen el clos sagrat del temple. Unes quantes mesures: del terra enllosat a les pedres que componen el sostre hi ha entre set i vuit metres, el corredor o galeria fa tres metres d’amplada i les sòlides murades tenen un metre de gruix.
El febrer de 1861 Henri Mouhut, l’explorador francès a qui s’atribueix el “descobriment” de la ciutat enrunada d’Angkor (Cambodja), va ser el primer occidental en visitar aquest temple. El temple està bastit amb carreus de pedra arenosa. Enormes carreus vermells o grisos curosament polits que encaixen a la perfecció. Prasat Hin Phanom Wan està situat en una àrea rural, entre esparsos nuclis d’arbreda i arrossars infinits.
El Departament de Belles Arts tailandès va optar per la reconstrucció de les parts col·lapsades del temple. El pavelló del costat occidental s’ha reconstruït gairebé en la seva totalitat. Les obres de reconstrucció van acabar-se uns cinc o sis dies abans de la gravació d’aquest vídeo (la filmació va produïr-se el 5 de juliol de 2012). Com que el vídeo va enregistrar-se molt d’hora, poc passades les 7 del matí, la piuladissa d’ocells és perfectament audible. S’hi ha sobreposat música, però en cap cas no s’ha manipulat el so original. Al contrari, s’ha conservat íntegrament.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.
GALERIA D’IMATGES DEL SANTUARI KHMER
Liké (ลิเก)
Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va 
començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen!
Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.
La felicitat dels tais
Cap el mes de juliol, amb l’arribada dels monsons, comença la pasqua budista o Khao Pansà, com en diuen els tais. Durant tres mesos els monjos a penes sortiran dels monestirs. És una època propícia pels joves que volen ordenar-se, també per pregar i meditar en el recer dels temples. L’inici del Khao Pansà se celebra a la ciutat de Nakon Ratchasima, o Korat, amb processons d’espectaculars carrosses de cera. Les imatges de cera representen personatges de la mitologia budista i hinduista: déus, reis i criatures celestes. A la nit, famílies i amics es dirigeixen al parc on són filmades les seqüències per relaxar-se. Miren cinema a l’aire lliure, en aquest cas una pel·lícula de muai tai, la lluita tradicional tailandesa, sopen i xerren. Bons moments per una societat abocada al plaer de viure. Bevent, menjant i mirant cinema se’ls veu plenament feliços.
Jaume Mestres 