Fills de Buda

El dia que fa 190 d’aquest viatge visito un santuari budista a Sao Hai, a la riba meridional del riu Pa Sak. Em diuen que el monjo que té cura de la pagoda és assegut sota el pavelló a tocar del riu. Mentre m’hi acosto veig el bonze alçar-se del banc on seu. Quan sóc a pocs metres el saludo amb les mans plegades, els polzes tocant el front i inclinant el cap. Deixo anar un polit sawatdí kap. El monjo fa unes calades de la cigarreta encesa que duu als dits. La naturalesa l’ha dotat d’un rostre magre, solcat de macadures. La pell que deixa veure l’hàbit és un reguerol de tatuatges. Els muscles facials tibats delaten una tensió interna a punt d’explosionar. Prem els llavis abans d’obrir-los. Les paraules que m’adreça no són de benvinguda, precisament. Per dir-ho curt, m’avia. No està disposat a permetre’m l’entrada a la pagoda. Que ja puc marxar, que no veuré les pintures. Com que tot m’ho diu en tailandès faig veure que no l’entenc. S’encén d’ira. Continuo sense moure’m d’on sóc, amb el cap lleugerament abaixat, com correspon quan s’és davant d’un monjo. I amb més motiu quan aquest s’enfurisma. Perdin o no els estreps, a aquesta mena de fills de Buda se’ls ha de respectar. Almenys fer-ho veure. La clau és no perdre la compostura, mantenir-se quiet, callar i aguantar el xàfec. Sóc al seu territori, el recinte d’un temple és sagrat, la persona ordenada mereix fins i tot el respecte del rei. La reialesa tai es postra davant els monjos.
Quan sembla que s’ha esbravat deixo que llisquin uns segons. Trenco el silenci per explicar al monjo que he fet 150 quilòmetres per venir a fotografiar els murals del temple. Que hi tinc molt d’interès perquè em consta que són unes pintures úniques. El meu discurs obvia absolutament el seu comportament agressiu. Parlo amb naturalitat, com si no hagués estat rebut a fuetades. El monjo es queda ben desconcertat. Cedeix. Abans de despenjar-se les claus de sota l’hàbit fa unes calades ràpides i llença la burilla. Sembla tenir intenció d’obrir el cadenat que ferma la porta de l’entrada. S’atura. M’assenyala amb un dit:  “Et concedeixo 15 minuts!”. Una misèria. Per fotografiar les pintures murals d’una pagoda necessito tres o quatre hores ben llargues. M’afanyo a parar el trípode i a fixar-hi la càmera. Obre la porta. Entro a l’interior. Deixo les bosses a terra, just a tocar del portal. Intento treure el control remot de la bossa en bandolera. Per comoditat la recolzo a l’ampit d’una finestra. El braç del monjo es projecta sobre la bossa i l’empeny furiós, amb la intenció de llençar-la a terra. Sort en tinc de dur-la penjada al coll. El pecat que he comès és posar un objecte impur -propietat d’un infidel- per damunt el nivell del terra. Faig com si res no hagués passat. Començo a fotografiar les pintures de les parets. El monjo remuga mentre va obrint els porticons que li sembla. Entren uns laics amb uns banquets lacats. Em saluden cordialment. Ens intercanviem somriures. Deixen els tamborets sobre la catifa central i marxen. El monjo malcarat els apila ordenadament. Fa un altaret davant les imatges dels budes que servirà per posar-hi ofrenes. Com que ha obert els finestrons que li ha semblat, i jo no goso fer altra cosa que ajustar la càmera i disparar, la llum amb què em toca fotografiar és complicada. Val més això que res. Vaig fent la meva feina sense badar la boca. A la sala se senten solament els clics de la càmera i bravates a mitja veu que de tant en tant deixa anar el bonze. Una la llença a la meva cara. S’acosta a menys d’un metre i remuga cridant. Com si sentís ploure. Disparo i vaig canviant el trípode de posició. Quan li sembla que ha passat el temps concedit s’acosta i m’assenyala el rellotge. Li dono l’hora. Que ja n’hi ha prou, brama, tot apuntant la porta. Abans de sortir em planto dret davant la imatge del buda i faig com si pregués. Li demano que faci justícia i que dongui al seu fill el què es mereix. No dubto que en la propera reencarnació el Buda el farà cuc. Plego veles diligent i surto al cancell. Deso el trípode i la càmera a les respectives bosses. En acabar inclino el cap davant el monjo i li mostro agraïment per haver-me permès l’accés a la pagoda. Sóc a Tailàndia, em comporto com ho faria un tai.
El monjo retorna al lloc on reposava. Contràriament al què segurament pensava no marxo esperitat del temple. Ben al revés, m’hi passejo amb tranquil·litat. Sé que els seus ulls m’escruten de lluny. Opto per seure a la taula de pedra que hi ha entre la pagoda i el riu. És un lloc ombrejat per magnífics arbres amb els troncs florits. Circula una brisa agradable. Trec el bloc de notes i em poso a escriure. De sobte, veig el monjo a tocar. S’ha acostat silent, per l’esquena. Fuma neguitós. Ni m’immuto. Segueixo escrivint com si no el veiés. El monjo és una transparència difosa. Em demana què faig, allà assegut. Me’l miro i somric. No cal dir res, és obvi el què faig. Si es veu amb cor que m’expulsi. Amb aquestes que Buda envia un exèrcit d’àngels a salvar-me. Apareixen un estol d’alumnes de l’escola del monestir, nens i nenes de 12 anys. Voltegen al meu entorn, em fan preguntes que responc gustós. Demanen una cançó del meu país. Entono i canto la primera estrofa d’El noi de la mare. Escolten amb atenció. S’agombolen seguint la melodia. Òbviament ho ignoren tot de Catalunya, però almenys n’han vist un trosset d’ànima. El monjo s’esfuma, abatut per l’alegria i tanta llum que desprenen la canalla. Demanen que els faci fotos. Un nen que fa una estona que ha marxat es presenta corrents. M’ofereix dues begudes de llet de soja. Sabors de xocolata i de vainilla, respectivament. La joia i la generositat dels nens contra l’estultícia i la mala bava d’un bonze que deshonora l’hàbit que el distingeix.

Liké (ลิเก)

Fa uns quants anys un carrer perifèric de Nakhon Ratchasima havia estat feu de més de 200 companyies de liké, una modalitat teatral tailandesa caracteritzada per l’extravagant vestuari i el maquillatge exagerat d’actors i actrius. Em vénen ganes de conèixer aquest carrer. Pujo al songtéo que en menys de mitja hora em deixarà al rovell de l’ou del liké local. Les escasses vint companyies que sobreviuen d’aquest peculiar teatre tradicional s’esllangueixen a les seves seus, sovint també domicili particular dels propietaris. Les companyies s’ubiquen a la planta baixa de les poques cases de fusta que encara queden dretes al carrer. Les visito una per una. M’atenen amb exquisidesa i curiositat. S’estranyen que un foraster s’interessi pel seu teatre, als ulls occidentals tan pintoresc i estrany. Les rudimentàries oficines de les companyies de liké són a les entrades. A les parets de fusta pengen infinitat de fotografies d’actors i actrius, diplomes, programes, fotos dels reis de Siam, passats i presents. En cada una de les seus hi ha almenys un altaret amb la màscara símbol de l’expressió teatral tailandesa, el phokè (พ่อแก่). Varetes d’encens cremades, aliments i begudes pels esperits que els han de protegir. Garlandes i imatges de budes i monjos savis o espiritualment poderosos. Molta simbologia per cridar l’èxit i la sort.
El liké va entrar a Tailàndia pel sud, introduït per mercaders malais i àrabs. No va ser fins a finals del segle XIX que va començar a popularitzar-se. Va estendre’s pel territori, quallant especialment a les planes centrals. La fastuositat del vestuari, lluentons i coloraines fins l’inimaginable, l’exageradíssim maquillatge d’actors i actrius i històries cortesanes, aventures amoroses, bones dosis de crítica social, un punt d’al·lusions sexuals i comicitat imprescindibles deurien enlluernar els pagesos, immersos en la rutina agra i dura de conrear la terra. Com que en aquelles èpoques encara no hi havia cinema ni televisió, el liké aportava la diversió i fantasia que els mancava.
Una representació de liké s’acompanya de música tradicional. Percussió metàl·lica, címbals i xilòfons. També timbals i oboès. Els actors reciten cantant uns textos que improvisen a mesura que la representació avança. Els caràcters sempre són els mateixos: l’heroi i l’heroïna, que necessàriament han de ser molt guapos -cara de ninos-, cortesans, mala gent i una bona presència de còmics per fer riure l’audiència sense ultrapassar el bon gust. Les melodies sonen monòtones i lànguides, els recitats semblen infinits. Potser per això els espectadors de liké s’emporten de casa estores per seure i estirar-se, menjar i beguda, coixins per reposar el cap i fer becaines. Sembla mentida que amb el soroll que genera una representació de liké hi hagi gent capaç d’adormir-se o, encara més sorprenent, atendre trucades de mòbil. Parlen i parlen i sembla que s’entenen!
Exceptuant la primera imatge, presa a Chonburi, les fotografies d’actors que acompanyen el text són fetes el passat 27 d’octubre a Nakhon Ratchasima, durant una representació de liké a benefici dels afectats per les inundacions que han devastat 30 de les 76 províncies tailandeses. Com poden recollir diners si l’entrada al liké és gratuïta? Doncs amb les garlandes que el públic regala als intèrprets. Membres de la companyia venen les garlandes a l’audiència. Després de pagar-les, l’admirador la posa al coll o al braç de l’actor o actriu que més li agrada. Sortint d’escena, els actors retornen les garlandes als venedors i aquests les tornen a posar a la venda. D’interessats a demostrar afecte pels intèrprets de liké n’hi ha infinits. És un no parar d’enlluernats espectadors dirigint-se a l’escenari a penjar garlandes als seus ídols.

Des d’una terra negada

Bon dia, Pepe.
Els efectes destructors dels aiguats creixen. De fet ja no plou, però l’aigua no es drena i continua envaïnt les planes centrals, flueix imparable en direcció al sud i guanya terreny a Bangkok. A hores d’ara la macrociutat és un embassament descomunal, amb el segon aeroport del país tancat i el riu que travessa la capital, el Chao Praià, a un pas de desbordar-se. Les inundacions han llevat vides i provocat enormes perjudicis a infinitat de persones. Poblacions senceres inundades, collites d’arròs perdudes, milers de fàbriques tancades. S’acosten temps de fam, penúries i malalties pels tais pobres, que són la majoria.
El desastre no m’ha perjudicat directament, però sí que n’he patit les conseqüències. Durant els aiguats em trobava dalt d’un autobús intentant sortir de Bangkok per dirigir-me al nord-est del país. Un trajecte que en condicions normals hauria durat tres hores, va durar-ne vuit. Per fortuna no va tenir altres molèsties que la lentitud per la marrada, a causa de les voltes que va haver de donar el vehicle per trobar carreteres transitables. Mentre va ser de dia vaig poder observar en directe la magnitud de la tràgedia. Esgarrifós.
Com que les desgràcies no vénen mai soles, just al començament de les inundacions se’m va espatllar la càmera. Em trobava a Nakhon Phanom assistint a les celebracions de l’Ók Phansà. Vaig haver de volar 800 km fins a Bangkok per portar la càmera a reparar. Era un avió petit d’hèlices que volava bastant baix. Això em va permetre veure els efectes de l’aigua des del cel. Feia por: pobles desapareguts sota un llençol amarronat, territoris immensos totalment engolits per l’aigua.
A mig matí, acabada de deixar la càmera al taller de Nikon -al 45è. pis d’un gratacels- vaig intentar fugir de Bangkok. Feia tres hores escasses que hi havia arribat i ja volia marxar. La perspectiva de la ciutat que acabava de veure des de l’aire era l’avís que calia abandonar Bangkok abans que les grans avingudes d’aigua l’envaïssin. Va ser llavors quan vaig fer el viatge amb autobús que comento més amunt. No vaig poder-me dirigir on volia, sinó cap a la zona segura on van portar-me.
Als treballadors de Nikon vaig demanar-los que m’enviessin la càmera reparada per correu. Com que al moment de parlar amb ells no sabia el meu destí, així que vaig ser ubicat vaig trucar-los per notificar la població on haurien d’enviar la càmera arreglada. A partir de l’endemà que Nikon va fer-me saber que un paquet amb la meva càmera havia sortit de Bangkok, cada dia em dirigia a correus a preguntar si ja havia arribat. Per culpa de les maleïdes inundacions, el paquet va trigar quatre vegades més el temps que hauria correspost. I encara sort que va arribar! Finalment, ara ja tinc la càmera a les meves mans, la qual cosa em tranquil·litza enormement.
Mentre jo tinc la fortuna de fruir de nou la càmera, hi ha a Tailàndia milions i milions de persones expulsades de ca seva per uns desbordaments fora mesura, la magnitud dels quals a hores d’ara encara és impossible valorar.
Una forta abraçada i molts records.
Jaume

*Article relacionat: Tailàndia. Atrapats per l’aigua

Tailàndia. Atrapats per l’aigua

The Nation (15/10/11) - Fotografia d'Uthorn Sriphantha
La carretera d’Àsia parcialment submergida a Ban Pahan, província d'Aiutaià. The Nation (15/10/11) - Fotografia d'Uthorn Sriphantha

Tailàndia pateix les pitjors inundacions en 50 anys. Les planes centrals estan completament inundades. La capital, Bangkok, viu en estat de màxima alerta. I les pluges no minven. Ahir al matí vaig sobrevolar amb un avió d’hèlices bona part del territori negat. Com que volava a poca altura l’espectacle des de l’avió era francament angoixant. Pobles sencers inundats, carreteres tallades. Molta de la gent que anava amb barques es mantenia pels entorns dels seus habitatges per por al pillatge. Es donen múltiples casos de robatoris aprofitant-se de la situació desesperada dels afectats. Lladres a bord d’embarcacions que s’emporten el que troben de valor a les cases que propietaris o llogaters han hagut d’abandonar forçats per la necessitat de salvar-se.
Dels 50 districtes de Bangkok 17 ja han estat declarats zona catastròfica. L’aigua desbordada del riu que travessa la capital de nord a sud, el Chao Praià, sobrepassa el mig metre d’altura; en alguns punts arriba a un metre. La temença d’inundacions massives a la metròpoli s’incrementa. S’especula que les províncies veïnes de Nakhon Sawan, Aiutaià i Pathum Thani aboquen a Bangkok 16000 milions de metres cúbics diaris d’aigua. Segons càlculs governamentals solament es poden drenar a l’oceà 550 milions de metres cúbics d’aigua al dia. És pràcticament impossible, doncs, frenar les inundacions. Ni que ara parés de ploure es mantindrien durant dies. Com que segueix plovent i les previsions són de més pluges és imprevisible el que pugui esdevenir-se en qüestió d’hores.
Ahir a la tarda vaig passar per Pathum Thani, al nord de Bangkok, una de les províncies més afectades. Vaig veure el canal Rangsit a punt de desbordar-se. Centenars de voluntaris i militars apilaven sacs de sorra a les vores del canal. Construïen un mur de contenció d’uns cinc pams d’altura amb la finalitat d’evitar que l’aigua el superés. La tristesa de veure infinitat d’habitages i negocis negats. Famílies fugint amb l’aigua fins el pit mancades de tota mena d’ajuda. La situació és seriosament crítica. En moltíssimes poblacions s’han organitzat punts de recollida de material i diners per els afectats. Tailàndia pateix la tragèdia, viu en un estat d’absoluta emergència.