Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

18 Abril 2014

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.

Anuncis

Òpera, dracs i lleons

10 gener 2012

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.
Sakon Nakhon és una capital provincial amb poc pes específic dins el conjunt del país. Sempre que hi he vingut m’ha agradat. Té un aire rural que m’encanta. És una població endreçada, amb la gent més amable del món. Confiava tenir una estada tranquil·la, a Sakon Nakhon (temps per escriure, per arxivar i ordenar les meves imatges) i resulta que em trobo amb unes festasses. El dia que arribo una entitat benèfica organitza un sarau al gran pati del seu centre social, una pagoda al cor de la població.
La totalitat de la gent rica d’ascendència xinesa de Sakon Nakhon, entre els quals hi ha les màximes autoritats municipals, és al recinte de la pagoda. Sóc rebut amb els braços oberts. Celebren un sopar benèfic. Durant el sopar subhasten espectaculars gerres de porcellana, valuoses peces d’or i filigranes de jade. Els prohoms van abillats a la manera tradicional xinesa, túniques llargues de colors cridaners i grans barrets. Oficien rituals davant l’altar: encens, flors, cants, ofrenes de menjar i begudes pels esperits, petards eixordidors i balls esborrajats de lleons. Al fons del pati hi ha muntat un escenari d’òpera xinesa. Pertany a una afamada companyia de Bangkok. L’espectacle encara ha de començar. Pujo a l’escenari mentre els actors es maquillen i es vesteixen. No pots imaginar-te com m’acullen. Realment emocionant. No cal dir que tant la Nikon com la Sony (pels vídeos) van a preu fet. Enregistro moments únics dels actors, es mostren encantats que els retrati, que els gravi. Absoluta llibertat per fer el que em vingui de gust. Comença el xou de l’òpera.
No sé si ho saps, però l’òpera xinesa és el súmmum del lluentó i la xaroneria. Almenys vista amb els nostres ulls d’occidentals. Però també és un art digníssim. Hauries de veure amb quin amor es vesteixen i es maquillen els 35 actors i actrius, joves i vells. Famílies senceres, amb la canalla també participant. Doncs bé, la festa ha durat dos dies. Ahir a la nit es va acabar. La sorpresa va ser que mentre desmuntaven el teatre els membres de la troupe van convidar-me a desplaçar-me amb ells a la seva nova destinació, concretament a Sawang Dèn Din. Empaquetaven i marxarien en acabar. De matinada, doncs. Ah…! Me’n oblidava. El primer dia, abans de començar l’òpera, va haver-hi una actuació dificilíssima de veure. En diuen na píang, que literalment vol dir canviar de cara. O sigui, la dansa de les màscares. No havia tingut ocasió de veure-la mai. És una dansa que executa un home sol. Canvia constantment de careta. Són màscares de tela que s’intercanvien amb moviments ràpids, els reemplaçaments són instantanis. Sembla màgia. Mentre va ballant i canviant de cara el ballarí també fa jocs de mans: branda espases i juga amb foc. El dansaire va vestit amb teles fosques. Porta una gran capa clapejada com la pell d’un tigre i dues plomes de paó de més d’un metre coronen un barret folrat de pedreria i joies: rubís, perles i nàcar. El ball de les caretes encanta el públic, els deixa bocabadats.
Ahir a la nit va haver-hi un sensacional ball del dragó. Un dragó articulat de 60 metres que estrenaven en aquell moment. Més pólvora, coets, petards… Tota mena de pirotècnia al servei de la cloenda de les festes. Els prohoms van entrar a la capella del temple amb els ídols als braços. Els retornaven als sagraris. Estridents clarinets, timbals, platerets i címbals imprimien frenesí a la cerimònia. Boires de fum, agror de pólvora. Seguidament van venir més balls de lleons i més petards fins que va acabar-se. Vaig entrar a la meva cambra eixordit per la pirotècnia, amb la roba ensofrada i carregat d’imatges. Ara toca arxivar-ho tot, nomenar-ho, etc etc. Una feina administrativa impossible de poder acabar tot sol. Però ho intento, m’hi esmerço de veres.
Una abraçada molt gran.
Jaume


Chinese Opera งิ้ว

20 febrer 2010

When the ancestors of today’s Thai Chinese community migrated south and arrived in Thailand, they brought their culture with them and preserved it in their new surroundings. In their cultural baggage were traditional Chinese forms of entertainment which brought them solace as they endured the rigors of beginning life anew in a place that was far from home. One form of popular theatre that they especially loved was ngiw (งิ้ว), or Chinese Opera. Nowadays there are ngiw troupes not only in Bangkok as it used to be before. However, the heads of most ngiw troupes hire performers from Isan instead of Chinese singers, who are very scarce. It isn’t necessary that the actors speak Chinese; all they have to do is memorise the words required. Not only stage roles are taken by Thais from Isan these days. The musicians, too, usually come from the North-East. But all of these changes make very little difference to the audience, as those who understand all of what is going on up on stage are few. At present there are about 30 ngiw troupes active in Thailand, not more than 10 of them made of up Chinese performers. Most of them have work to do all year long, as they are invited to perform at different towns and cities. One of these troupes is performing in Nakhon Ratchasima town, or Korat as most Thai like to say. The performance was held close to the monument of local female hero Tao Suranari (Ya Mo) during the celebrations of Chinese New Year.


%d bloggers like this: