Essaouira és una ciutat ventosa. De la medina emmurallada al port una murada protegeix el passeig del mar. Les ventades generen onades violentes, s’esclafen als rompents de rocs i als grans blocs de ciment de l’escullera. El vent és salabrós i humit. Els cels estiuencs són intensament blaus, sempre esgarrapats per ditades nuvoloses. Però, a l’hivern, el cel sovint s’emboira. Ha de ser un cel de plom, perquè el vent poderós i omnipresent és incapaç d’esquinçar els núvols. Les gavines desafien la potència dels corrents aeris. Ales poderoses, ventres com popes de vaixells contra l’aire revoltat. Els ocellots del vídeo naveguen arran de càmera, gairebé freguen l’objectiu amb les ales i els bécs. Aletejos, esgarips. El neguit de ser atacat mentre gravo les imatges o esquitxat pels excrements constants. Un goig poder enregistrar el vol rasant contracorrent de centenars d’aus, excitades per la sentor del peix que els pescadors esventren.
RECOMANACIÓ: Mireu aquest vídeo en alta definició (HD: 1080p o 720p) i en una pantalla ben gran. Si voleu experimentar el neguit de volar entre les gavines mireu-lo a les fosques i amb el volum a màxima potència.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Enfront de la gran badia sempre revoltada d’Essaouira hi ha les illes Mogador. Illots rocosos que resisteixen agressius embats de l’oceà. El vent i les onades converteixen la badia en un lloc idoni per a la pràctica del kitesurfing, modalitat de surf amb parapent. S’ha de ser agosarat per practicar-lo, almenys ens ho sembla als que mai no ens hi hem posat. Al vídeo veiem joves marroquins fruïnt de la pràctica d’aquest esport. La música vibrant de Cheb Kader complementa el ritme de les imatges.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Al cor de la medina vella de la ciutat marroquina d’Essaouira es preserven algunes relíquies d’arquitectura tradicional. Contràriament al que ha passat amb el barri jueu o mellah, que ha estat gairebé destruït i en algunes parts fins i tot arranat, edificis populars com la fonda que mostra el vídeo es mantenen. Des que el 2001 la Unesco va proclamar Essaouira Patrimoni de la Humanitat, la conservació de l’antiga medina és un fet incontestable. Gràcies a la cura de les autoritats marroquines encara és possible gaudir i passejar-se pels carrers d’una ciutat dissenyada i construïda durant la segona meitat del segle XVIII per l’arquitecte francès Théodore Cornut, a sou del sultà Muhammad ben Abd Allah. El pla arquitectònic de la vila emmurallada, el traçat de carrers i socs, es conserva sense alteracions palpables. Ni que amb el curs del temps s’hi hagin anat afegint postissos l’estructura original roman. Òbviament, la ciutat ha anat evolucionant, però sense a penes distorsions que l’afectin visiblement. S’ha de constatar que les probables agressions estructurals que ha patit queden diluïdes per la magnitud d’un conjunt compacte.
La fonda de les imatges es troba al capdamunt de la medina vella, a pocs centenars de metres de Bab Doukkala, el portal septentrional d’entrada a la ciutat. L’accés a l’establiment és per un barri de fusta de dues fulles, una gran entrada sempre oberta durant les hores de llum diürna. Al moment de presentar-m’hi solament hi havia un gat. Reposava sobre un taulell de fusta que deu fer les funcions de despatx de recepció. El gat va resultar un recepcionista mansoi i cordial que no em va demanar res ni es va immutar en veure’m envair al seu territori. Entrava a la fonda amb la intenció exclusiva de tafanejar. Per sort no em calia allotjar-m’hi. Posava en un hotel de fora la medina que sense ser ni de bon tros de luxe, m’hi trobava prou bé. Les habitacions de la fonda són repartides entre les dues plantes de l’edifici, a l’entorn d’un pati rectangular cobert. Hi havia eixams de mosques volant per tot arreu. Vaig treure el cap a la cambra número 15. Puc estalviar-me detallar l’aspecte del cubicle perquè les imatges que mostren el vídeo són prou eloqüents. Durant l’estona que vaig ser a la fonda solament vaig veure un individu, em refereixo al personatge que per uns instants treu el nas a les imatges (01:26), ignorant que l’estava gravant. Desconec si era un hoste.
La música que sentim de fons és gnoua. El músic que toca el ganbri, un peculiar instrument de corda semblant a una guitarra, és també qui a estones canta. La peça té un aire fetiller i hipnòtic.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Jaume Mestres 