Ascensió al volcà Egon (i 2)

18 Març 2008

El pic Mapitara des del cim del volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

Cràter del volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

Fumeroles al cràter. Volcà Egon. Illa de Flores. Indonèsia.

(CONTINUACIÓ) La moto baixa aproximadament un quilòmetre més. Ja hi som, en aquest revolt es veu clarament un camí que penetra un bosc d’acàcies. Són arbres vells, esparsos, molt alts. Miro el rellotge: ara són dos quarts i cinc minuts de vuit. Comencem a caminar per un senderol que zigzagueja entre una flaçada d’herba resseca. L’herbam té tonalitats de palla. Alguns arbres estan tombats. Hem de saltar per damunt els troncs per superar-los. A mesura que pugem, el bosc es transforma. Els arbres es redueixen fins el punt de fer-se nans. De les branques pengen fils de líquen de color verd cobalt. Entrem en una zona de matolls eixerreïts. En lloc d’herba, ara hi ha rocs. És lava. Però una lava claríssima, gairebé blanca. Els rocs són més inestables com més amunt ens enfilem. Començo a sentir el respir del volcà. El percebo de dues maneres: pels narius i les oïdes. En efecte, de tant en tant, m’arriben bafarades de sofre. És sofre que emergeix de fumeroles escampades. Les fumeroles són l’alè del volcà. I l’alè, com correspon a un senyor gegant, emergeix fent un soroll d’avern. Talment cent locomotores de vapor avançant a gran velocitat. El soroll i la sentor de sofre augmenten a mesura que ens acostem al cràter. Estem grimpant per la paret de la corona del volcà. Aquí la lava és pulveritzada, barrejada amb infinits terrossos verd-grogosos de sofre. És una tartera: dues passes endavant per una enrere. Finalment, vencem el monstre. Un cop al cim, es fa evident que el volcà no està del tot calmat. La darrera erupció de l’Egon va produïr-se no fa pas tant, el 6 de febrer de 2005. L’Egon es resisteix a adormir-se. Sembla neguitós. Expulsa fum per diferents punts de la caldera. El fons del cràter és un mar de terra pla. I, tan blanc, que si te’l mires una estona, encega. Però en aquesta gairebé immaculada vastedat mineral, l’erupció hi ha deixat traces. Aprecio línies sinuoses que als meus ulls dibuixen continents. Penso sinó serà un mapa extraterrestre el que diviso. Pintat per qui? Per la fúria d’un gegant? Massa precís per haver nascut del caos. Vés a saber si després del cataclisme, algun àngel –o dimoni?- no va escriure-hi un conjur per minvar o per excitar encara més la còlera del monstre. Per si de cas, val més no intentar desxifrar el missatge ni acostar-s’hi. Em conformo en la contemplació passiva de l’expressió tangible de la vida: destruir per generar de nou. Xiva, quan deixa la seva residència del mont Meru per voltar pel món, deu sojornar als cràters dels volcans.

Comencem a resseguir la corona de la caldera. És perillós. Les soles de les meves vambes estan gastades. Sort en tinc del guia que en més d’una ocasió atura la meva relliscada. Caminem sobre xavalla menuda. És una mineralitat extrema, però ben viva. En segons quins punts el terra bull. És el foc que encara crema arran de superfície. Veig ossos de búfal, costelles, femorals i cranis. Una vegada a l’any els natius que viuen a la falda de l’Egon pugen al cràter per a oferir al volcà els animals sacrificats en rituals atàvics. Creuen que així apaivaguen la seva fúria. No hi fa res que avui la majoria siguin batejats. Segueixen la tradició de sempre. Màgia i conjurs sincretitzats en la religió de Crist. L’animisme de bracet amb senyals de la creu, parenostres i misses de diumenge.

De vegades, el vent gira i em porta a la cara bafarades de sofre. Em poso la màscara. Passem arran de la fumerola més activa. El soroll que fan els gasos emergint amb gran potència és eixordidor. A l’entorn d’on surt el fum, d’un blanc puríssim, la geologia pren tonalitats diverses. És dels pocs llocs de la caldera on es poden veure colors amalgamats. Un espectre cromàtic bellíssim. Continuem resseguint la corona. Com que rellisco sovint per la nul·la adherència de les meves vambes, aviso al guia que tornem enrere. Seiem al punt més baix de la corona, el lloc on tenim el cràter més a prop. El vent bufa amb força. L’aire és fred. Ens apressem a fer un mos. En efecte, els plàtans han quedat ben aixafats. No hi fa res. Ens els mengem. Bevem uns glops d’aigua i comencem el descens. Baixant m’adono de com d’empinat és el camí. Quan es puja no se’n té consciència. Descendim amb calma. Vull fruir del paisatge absolutament sensacional que s’obre als quatre vents. Diviso la costa meridional i septentrional de Flores. A l’est, albiro la silueta del volcà Lewotobi. A ponent, s’alça una serralada culminada pel pic Mapitara. El Mapitara és un cim perfecte, en forma de punta de llança. La vegetació és tan densa que no deixa veure ni un sol pam de roca. La selva s’enfila en vertical fins el capdamunt de la muntanya. Em diu el guia que per les estribacions del Mapitara hi té ruscos d’abelles. Hi va sovint a recollir la mel. A la zona dels arbustos m’aturo a observar els fengs. Els fengs són enormes falgueres primitives amb un ull pelut –corbat com un gaiato- al centre de la planta. De tan fimbrat sembla que el vegis créixer. Faig fotografies de botànica menuda. Vegetals sòlidament arrapats a les roques; de vegades, monofol·liars. Alguns tenen petites flors tubulars que els pengen com perletes vermelles. Quan entrem al bosc, la llum de la tarda que cau encara el fa més bell. L’herba esmorteïda, de tonalitats groguenques, ara sembla avivar-se. Les escorses dels arbres prenen textures noves amb les ombres que projecta el sol caient. Un sol en decadència comença a pintar colors de cansament sobre el cel de diorama que posa límits a la sobirania del mar. Arribo al punt on hem començat l’ascensió un pèl cansat, però satisfet. Em sento molt content. He celebrat el meu sant d’una manera immillorable. No podia fer-me un autoregal més adequat. Malgrat els prolegòmens una mica inquietants de l’aventura, he culminat el dia amb èxit. M’acomiado del guia a peu de carretera. El noi, abans de dir-me adéu, s’ajeu una estona a l’asfalt. De cara al cel. Sé que està content perquè ha vist l’ull de la fera i no l’ha xuclat. El guia es dirigeix a casa seva. A mi, encara em queden 29 quilòmetres per arribar-hi. I no tinc altre vehicle que les meves cames. Sóc a uns 8 quilòmetres de distància de la carretera que voreja la costa. Però tant me fa. Vaig baixant el fort pendent que em portarà a Blidit pregonament content. Si se’m fa fosc, tant se val. De veritat que no m’importa. Potser encara no he caminat ni vint minuts quan una moto que baixa s’atura arran meu. És el mateix xicot que he trobat al matí, el que es dirigia al mercat penjat a les muntanyes a vendre les tonyines. El que m’ha proporcionat el guia i m’ha allunyat dels homes primitius. Està content perquè ha venut els peixos. M’invita a pujar a la moto. Se’n torna a casa, a Maumere. Jo també vaig a Maumere. Un home content perquè ha venut unes tonyines i, un altre, també content perquè ha pujat fins el capdamunt d’una muntanya de foc, fan el viatge de retorn a casa plegats. Destins diferents, però, ni que sigui per una estona, coincideixen en el mateix camí.

Anuncis

Ascensió al volcà Egon (1)

13 febrer 2008

 

El volcà Egon des de Waiterang. Illa de Flores. Indonèsia.

El volcà Egon des de la badia de Maumere. Illa de Flores. Indonèsia.

El volcà que em vaig proposar escalar el dia de Sant Jaume, per celebrar el meu sant, es diu Egon. És un volcà actiu que s’alça a l’est de l’illa de Flores. Té una altura de 1703 metres. La vigília havia quedat amb el xicot que havia de fer-me de guia (“expert en l’Egon”, segons va indicar-me l’amo de l’hotel) que a les cinc de la matinada sortíriem en direcció al punt més elevat on es pot arribar amb dues rodes. Doncs res, a l’hora acordada, el Nanó -es diu així, la criatura-, no va aparèixer. Com que sabia on vivia vaig presentar-me a casa seva. El vaig treure del llit engegant-li una bona bronca. Pobret, quina pena. Va dir-me -santa evidència!- que encara era fosc, que no es podia caminar de nit. A veure, Nanó, que no saps que quan a les sis arribem a la falda del volcà ja s’hi veurà? Doncs sembla que no. Ho tinc més que comprovat: per la gent d’aquests verals, el temps que sobrepassa els cinc minuts és una quimera embromada. Vaig deixar el Nanó a ca seva amb l’estimada companyia de la seva dona. Que Déu us beneixi i si hi ha revolcada i la llavor germina, a la criatura poseu-li Jaume, que avui és el meu sant i m’ho mereixo. Almenys per la plantada.

Què havia de fer? Doncs pujar al volcà ni que fos sense el Nanó. El problema, però, no era el Nanó; la qüestió era no disposar de moto. Com podia fer els 29 quilòmetres que em separaven de l’Egon? De matinada, a penes circulen vehicles per Flores. Ara bé, l’única alternativa que tenia era trobar-ne un. O sigui que vaig dirigir-me a la carretera. Un individu alt com un sant Pau que feia fúting se’m va acostar. Li deuria semblar que somiava. Un estranger al mig de la calçada intentant aturar, com aquell que caça mosques, els pocs vehicles circulant en direcció a llevant no es veu cada dia. Encara tenia la boca oberta quan vaig aconseguir parar una moto. A la moto hi anava el conductor i un passatger al darrere sostenint un voluminós cove. No hi fa res. Les 50000 rúpies que em demanava van quedar en 40000 (1 euro, 12500 rúpies). M’havia de portar a Blidit, el vilatge d’on arrenca el camí fins el cim. Què va passar amb l’individu que seia al darrere la moto, el que traginava el cove? Doncs que tant ell com l’embalum van quedar-se a terra. La pasta és la pasta, aquí i a tot arreu. Al cap de poca estona de circular m’adono que el conductor no té ni idea d’on m’ha de portar. Dubte constantment per on ha de tirar. No puc estar-me de preguntar-li si és fill de Maumere. Respon el què suposava. Que no, que és de Bajawa. Tant se val. Jo em sé el camí fins a Waiterang, doncs vaig anar-hi fa un parell de dies i recordo perfectament on para. Sé que, més o menys a l’altura de Waiterang, hi ha el desviament que mena a Blidit. La qüestió és saber on es troba el trencall.

Arribem a Waiterang. Encara és de nit. Dic el motorista que s’aturi davant una caserna de la policia. Baixo de la moto i em dirigeixo a l’edifici en forma de capsa de mistos. No es veu ningú. Sota un fluorescent hi voleien dotzenes d’abelles. Deu haver-hi un eixam a prop. Ningú respon als meus “bon dia!”. Finalment, apareix un home vestit de paisà. Ens indica on és el trencall que porta al vilatge de Blidit. Pujo a la moto. El motorista l’engega i retornem a la carretera. Arribem a un pont i el sobrepassem. Recordo que el poli de paisà ens ha dit que el trencall era abans del pont. Aviso el motorista. Torna enrere. En efecte, un centenar de metres passat el pont, apareix el trencall. Se suposa que mena a Blidit, però cap cartell no ho anuncia. La carretereta, que comença ran de costa, s’enfila de seguida. Ja clareja. Anem sobrepassant cabanes. La gent es lleva. Van ben tapats. Es cobreixen el cos, del cap fins els peus, amb tela d’ikat, l’única peça de roba que porten a sobre. Per l’aspecte que fan sospito que aquesta gent, en llevar-se, no solament no es dutxen sinó que ni es renten la cara. L’aigua és molt freda a aquestes altures i, d’escalfar-la, ni pensar-ho. Haig d’espavilar-me. Hauré de trobar un guia que m’acompanyi al cim del volcà en alguna d’aquestes cabanes. Per això demano al motorista que s’aturi al peu de la barraca on veig una colleta d’homes badant. Els parlo en indonesi. No m’entenen. Emfatitzant amb el nom del volcà i utilitzant la mímica a cor que vols, arriben a comprendre que demano si algú està disposat a guiar-me al cim. Deuen pensar que no se’ls ha perdut res, al cràter de l’Egon. Ves quines coses més estrafolàries de voler, aquest estranger. Com que no hi ha res a fer, decideixo seguir pujant. Segur que més amunt trobarem més cabanes. Mentre intentava comunicar-me amb els natius ha passat una furgoneta. Penso que on deu anar una furgoneta per aquest camí. Indico al motorista que posi la primera i que vagi pujant. A partir d’ara no és possible canviar de velocitat. El pendent es va fent fort a cada metre que guanyem. Ens sobrepassen un parell de motos amb farcells lligats al darrere. Són venedors de roba que abasteixen la gent d’aquestes zones remotes. Fa estona que m’adono, per l’indicador de la moto, que el dipòsit de benzina és quasi sec. En efecte, arriba el moment que el motor s’atura per manca d’aliment. Per sort, això ha passat en un revolt dificultós on es troba la furgoneta maniobrant per superar uns clots que els passatgers han hagut d’omplir de pedres perquè el vehicle els pugui remuntar. Demano al conductor de la furgoneta si m’accepta al seu vehicle. Assenteix. Pago al motorista i canvio de mitjà de transport. Per baixar, el motorista no tindrà problemes; no necessitarà benzina fins que no arribi a la costa. M’assabento que els de la furgoneta són membres d’una sola família. Es dirigeixen a un mercat que deu estar penjat al cim d’una d’aquestes muntanyes. Van a vendre les mercaderies que duen ficades als sacs que gairebé omplen la furgoneta. Tots fumen, menys la dona. L’aire de l’interior de la furgoneta és tan enrarit que gairebé m’asfixia. Per això decideixo penjar-me a la porta, amb el cos sencer a l’exterior del vehicle. Aquesta posició em permet avistar una cabana de canyes que apareix en un revolt. Demano al conductor que s’aturi. Baixo del vehicle per dirigir-me a la cabana. La cabana s’alça damunt la petita esplanada d’un turonet relativament apartat de la carretera. Aquí la selva fa una clariana. Darrere la cabana es retalla, com el teló de fons d’un teatre, una carena de cims absolutament verds. La boira s’alça de la plana i va pujant. De la cabana surten dos o tres homes i un parell de dones. Són persones altes, molt primes. Es tapen el cos amb els ikats. Van molt bruts. L’home més vell avança cap a mi. És un home barbut, amb el cabell rinxolat, grenyut. Té un goll immens a la banda esquerra del coll. És lleig com el dimoni. Encara que sembli mentida, l’home parla indonesi. Li exposo el què vull. La resta d’individus romanen immòbils als seus llocs. Ningú no bada boca. Tots estan atents a la conversa que mantinc amb el vell. Vaig prenent consciència que em trobo al bell mig del no res. La situació i el lloc m’evoquen Papua. A aquesta gent solament els falten arcs, fletxes i llances per semblar sortits de la prehistòria. Si anessin nusos serien idèntics als papús. El vell s’avé, a canvi de diners, a portar-me al cim del volcà. El de la furgoneta ara em demana el triple del què havíem convingut. Per sort tinc els diners justos, però no s’hi conforma. Amollo una mica més -per evitar un conflicte que ara mateix no m’interessa- fins fer-lo content. S’enfila al seient i arrenca de nou. Em quedo sol amb el vell i la seva tribu. No sé si serà perquè ha vist la cartera al moment que l’he tret per pagar al de la furgoneta, sigui pel què sigui, la qüestió és que ara el vell grenyut canvia radicalment d’actitud. De cop i volta es mostra agressiu. Diu que de cap manera no pujaré al volcà. M’adono que fiten la càmera. I les ulleres. La càmera és un luxe, no cal dir-ho; però, les ulleres, també. La situació es va enterbolint. No entenc el perquè del canvi sobtat del vell. Ara m’esbronca. S’acosta de pressa cap a mi brandant un bastó. No puc fer altra cosa sinó mostrar-me prudent. Em retiro a poc a poc, amb el cap cot, sense mirar-li els ulls. Vaig dient “maaf, maaf”: no m’haig de fer pedonar de res, evidentment, però demano disculpes per mirar d’amansir-lo. Procuro arribar aviat al camí. Un cop hi sóc, prossegueixo amunt. A certa distància, el vell para d’esbroncar-me. Fa com els gossos, que deixen de bordar-te així que t’has allunyat del seu territori. Un centenar de metres més enllà em trobo una altra cabana. Aquí semblen més amables. Em desitgen bon dia i somriuen. Exposo als homes que vull pujar al volcà. S’avenen a acompanyar-me. Per desgràcia, hem de recular. Sembla que el camí al cim arrenca de més avall. En efecte, l’entorn és selva tancada; ni tallant la vegetació amb els matxets que porten seria possible avançar. Això vol dir que haurem de passar per davant la cabana del vell malhumorat. Així que ens veu, el malcarat del coll inflat esbronca els joves disposats a guiar-me al cim. Els ordena que em plantin. L’obeixien sense demanar explicacions. L’autoritat d’aquest home és inqüestionable. Voldria fondre’m. Ser el gran Houdini i fer-me escàpol. Dic que no es preocupin, que no pujaré al volcà, que me’n torno a casa. Es fa un silenci de glaç que no trenca ningú. Temo que no planegin alguna cosa contra mi. Ho tenen fàcil. Als seus ulls sóc un regal que els cau del cel un cop cada mil anys. En silenci, sense pronunciar un sol mot, em retiro. Així que els perdo de vista baixo el camí de pressa. L’entorn m’oprimeix. Segueixo baixant per l’accidentada carretera de terra roja, com una artèria que esquinça la selva. A banda i banda, s’alcen murs de vegetació compacte. Ara són poc més de les set del matí. Sento piuladissa d’ocells a les copes closes dels arbres. No veig el cel. De tant en tant em giro. Temo que no em persegueixin. Quan em dec trobar a cosa d’un quilòmetre de les cabanes sento el soroll d’una moto que s’acosta. La moto la condueix un xicot. Una noia va asseguda al seu darrere. Traginen un bidó de plàstic que conté mitja dotzena de tonyines d’aproximadament un pam. Aquest matí les han comprat al mercat de Maumere. Ara les porten a vendre al mateix lloc on anaven els de la furgoneta que m’ha pujat. Explico als joves la meva intenció d’ascendir al volcà. El xicot m’informa que el camí per pujar al cim arrenca d’una mica més avall. Intenta concretar d’on, però la informació és confusa. Per això li demano si en un moment m’hi pot portar. S’hi avé. Demana a la noia que l’acompanya que l’esperi allà mateix. M’invita a seure a la moto. Devem baixar un parell de quilòmetres ben bons. S’atura davant una cabana de bambú. Sense deixar la moto crida a algú de dins. Es fan visibles dues dones i un xicot. Ja tinc guia: el noi que apareix s’ofereix a acompanyar-me. S’enfila a la moto. Seu al meu darrere. Penso que els plàtans que porto dins la bossa penjada a l’esquena quedaran ben aixafats, pressionats entre el seu cos i el meu. No estarà gens malament menjar puré de plàtan al cràter del volcà. (CONTINUARÀ)


%d bloggers like this: