Ahir -11 de febrer de 2014- va ser un dia dels grans. Un dia per escriure en majúscules. Sens dubte un dels importants en la meva dilatada història viatgera, que ja es remunta a quatre dècades. L’experiència l’he viscuda a Cambodja. Amb aquest país es veu que hi tinc alguna predisposició perquè me’n passin de grosses. Vaig estrenar-me a Cambodja el 1991, quan vaig visitar els temples d’Angkor per primera vegada. Llavors el Khmer Roig encara era fort i controlava bona part del territori. Per una conjunció miraculosa vaig poder entrar al país, en aquell moment vetat a la majoria d’estrangers. Una senyora cambodjana amb influències que vaig conèixer a Bangkok va brindar-me el miracle. Va arreglar els papers perquè pogués volar a Phnom Penh des de Saigon. A l’aeroport de Phnom Penh m’esperava un cotxe al peu de l’avió. De l’avió al cotxe, sense passar pel control de passaports. El cotxe em va portar directament a un hotel del centre. Phnom Penh em va semblar una ciutat arruïnada, deprimidíssima. Al cap d’uns dies vaig volar a Siem Reap, que en aquells moments era poc més que un poble de mala mort. Vaig hostatjar-me al Grand Hotel d’Angkor, l’edifici que van construir els francesos a l’època colonial. Queia a trossos. L’endemà al matí un sedan dels anys 50 m’esperava a la porta de l’hotel. Escortat per soldats que em seguien tots els passos vaig visitar d’aquesta manera el conjunt monumental d’Angkor. Una ànima sola en la immensitat de les ruïnes, exceptuant l’escorta militar i el guia cambodjà assignat. Alguns dels temples vaig veure’ls a certa distància perquè suposadament els caminets que hi menaven estaven minats. Gràcies als déus, en visites posteriors he pogut accedir a la totalitat de temples i palaus.
Ahir vaig poder immergir-me en un conjunt de temples del període angkorià que encara romanen enterrats en plena jungla cambodjana. Superlativament impressionant. Les ruïnes romanen intactes; els arqueòlegs hi treballen, però els carreus continuen als llocs on un dia hi esplendien magnes construccions. Les estructures principals estan col·lapsades, com les edificacions menors, però algunes perseveren dretes apuntalades en les arrels i soques dels arbres de la selva. Com al Bayon d’Angkor, al capdamunt de les torres del temple també hi ha les quatre enigmàtiques cares orientades als quatre punts del món. El temple es diu បន្ទាយឆ្មារ (transcripció fonètica: bontei txamàa), que traduït vindria a ser Fortalesa Magnífica.
Vaig entrar a les ruïnes abans de les 8 del matí, procedent de Sisophon -població al nord-oest de Cambodja-, després de dues hores de viatge (62 km) per una carretera que és un infern de clots i pols. En alguns trams sembla talment acabada de bombardejar. Durant la visita al temple, la meva Nikon -de tan emocionada- no parava de disparar. També vaig enregistrar vídeos en alta definició, però menys dels que hauria volgut perquè solament tinc dues mans i la feina que tenia per mirar de no trencar-me el coll caminant per damunt d’esmolats i desequilibrats carreus em limitava molt. Era una illa de carn viva immersa en un oceà de pedres assetjat per la malesa. Un cementiri de carreus cisellats i exquisidament esculpits podrint-se en la solitud i l’opacitat selvàtica. No vaig sortir del temple fins les 2 de la tarda. Sempre sol, ningú més en la vastitud de les ruïnes. Només de tant en tant, com en una visió, apareixien nens khmer. Per un moment els veies saltar i riure. Collien flors perfumades dels arbres i s’esfumaven tan de pressa com l’olor que s’emportaven. L’exploració solitària fa més emocionant la descoberta. Com que escodrinyo cada racó visible i invisible difícilment em perdo el que té més interès.
Confio anar publicant algunes de les fotografies del temple a la meva pàgina de Facebook. També miraré d’editar un vídeo i penjar-lo a YouTube. Avanço que el temple és immensament bell i superbament màgic, ni que hagi esdevingut un fantasmagòric derelicte mineral. Guerres i saquejos, l’abandonament i el pas del temps, les pluges i el sol, l’han convertit en una espurna del que fou. Veure’l al segle XIII, amb tota l’esplendor, havia de ser com viure dins un somni. O en un conte de fades. Ple d’apsares -belles nimfes khmer dels núvols i de l’aigua- però també curull d’ogres temibles i ferotges.