Dino dues vegades. Al primer àpat conec un parell de mestres encantadores. Treballen en una escola d’ensenyament secundari. L’una ensenya matemàtiques; l’altra, és professora de llengua. El segon dinar el faig després de connectar-me a internet. Baixo al pis sisè de l’MBK. Passejada entre els restaurants. La flaire és l’esquer que obre la gana. El cas és que em planto davant el quiosc C9. He descobert que qui cuina millor és l’única dona que hi treballa. Avui em serveix un plat d’arròs fregit amb verdures, bolets i pollastre digne d’un banquet.
Em dirigeixo a Gateaux House. Els llocs on m’agrada seure estan ocupats. Faig temps entrant a Telewiz. Compro crèdit per al mòbil. En un moment me’l carreguen. Ara sí, puc seure a la taula que m’agrada de Gateaux House. Demano una pasta d’anacards i panses. –“Calenta, si us plau!”. També un cafè amb gel. M’assec. Em serveixen. Començo a menjar la pasta, sempre tan bona, i a beure el café. Obro el portàtil. Llegeixo la premsa, copiada d’internet. Els ulls es passegen per les paraules escrites de Cardús, Melcior Comes, Alzamora, Àstrid Bierge. Sóc lluny, però amb els millors a la vora. Salvador Cardús comenta la sèrie The West Wing. Una sèrie que m’espera a casa. L’aniré mirant a partir de quan arribi. En Cardús la posa als núvols. Més prestigi, encara. Parla Enric Vila. Diu, al seu dietari: “A mi també m’engavanyen els sentiments, però no sé controlar-los, per això necessito viure una mica apartat, i vaig sempre a destemps”.
Sóc al Gateaux House fins que s’acaba la bateria del portàtil. Cada dia dura menys. Pobreta, no és qüestió de blasmar-la, amb el servei que m’ha fet. Un gran servei, aquest ordinador. Gairebé quatre anys de treball exhaustiu. L’he portat amb mi a tot arreu. Ha rebut cops, fins i tot caigudes. Però és un roure, mai no ha fallat. Ha arribat el moment de jubilar-lo. Fa mandra. Mandra pensar que hauré d’acostumar-me a moure’m en una màquina diferent. A veure si amb el nou que compri tindré la sort que he fet amb aquest Toshiba. Si em dóna el mateix resultat serà magnífic.
El cas és que plego quan la bateria fa llufa. Surto al carrer. Han parat el ring de muai tai a la porta del centre comercial. Són combats mig apanyats. M’interessen poc. Combats amb lluitadors farang o combats mixtes, tai-farang. No m’agraden. No m’agrada el muai tai que practiquen els farang. No té res a veure amb el dels tais. El moviment és tot una altra cosa. L’aire. El muai tai és dansa. Els farang es mouen al ritme dels ànecs. Una llambregada al ring. Veig un farang executant el wai khru. Miracle! No acostumen a fer-lo. Fa l’ànec, sí, però almenys s’hi esforça.
Entro a l’hotel. Pago dues nits. La d’ahir i la d’avui. L’hotel no és car, tenint en compte que gaudeixo d’una bona cambra en una ubicació immillorable. Però pagar una picossada cada dia cou. Fora de Bangkok, una habitació semblant costa bastant menys. I a mi que m’agrada anar sovint al Siam Paragon! A sopar. Em regalo amb amanides i sopes. Els preus s’esforcen per acostar-se als europeus. Els diners, a Bangkok, volen.
A l’habitació. Faig els exercicis pel genoll que m’ha ensenyat -via telefònica- en P. R. En acabar, fredor sobre la carn tolida uns 12 minuts. Al carrer. Com que he dinat dos cops, avui no sopo. Pujo a l’andana del BTS. Agafo el tren. Transbord a Siam. Arribo a Saphan Khwai. Baixo per l’escala de ponent. En direcció al sud. En arribar al carreró on hi ha un karaoke a prop de la cantonada (cartell vermell i blanc a la vorera anunciant-lo) l’enfilo. No hi havia entrat mai, en aquest soi. Arribo fins el final. Un atzucac. Trenco per un carreró minúscul. Passo per davant un edifici que sembla abandonat. Doncs, no. És un cinema. Malgrat l’aparença deixada diria que funciona. Llums exteriors apagats per estalviar. Un vidre llueix un 50 immens. El preu de l’entrada: un euro. Un cinema de barri que sens dubte caurà aviat. Al solar hi faran pisos. En pocs anys, Saphan Khwai s’ha transformat. Es revaloritza a gambades de gegant. Vaig avançant per un laberint de carrerons. Em moc per un soc oriental en miniatura. Restaurants portàtils -carretons amb rodes- que fumegen. Esbraven sentors. Fragàncies barrejades. Fortors d’olis cremats. Verdures, cloïsses, gambes i carn picada espetegant amb alegria dins la suau concavitat dels wok. Molta gent sopant a l’entorn de taules plegables. Ocupen els carrers. Un dia qualsevol i sembla festa major.