Fa hores que la plaça Tapè bull d’enrenou. A l’escenari alçat per celebrar el cap d’any sona a tot volum la música rockera d’un grup local. Malgrat el rebombori i els megavolts de llum gairebé diürna que il·lumina la plaça, no és fins el moment que es disparen els primers petards que no es produeix la sorpresa. De la totalitat dels arbres emergeixen projectils alats. Podrien ser fulles voladores o sagetes rabents, però són ocells. La fúria esperitada de les aus abandonant a l’uníson el recer nocturn contrasta amb el to pausat amb què remunten l’aire corrues de globus de paper.
Ambdues vores del canal oriental que enriveta la ciutat vella són plenes de gent. La majoria són ciutadans de Chiang Mai, però també hi ha un bon nombre de turistes del país i estrangers. Compleixen amb la tradició de fer volar globus. El 31 de desembre és un dia bo per conjurar pecats i foragitar la mala sort. De fet, és la nit ideal per a lliurar-se’n; la nit que va de bracet amb l’any que es mor.
Sense ocells dormint als arbres la festa continua. Som milers les persones que ens amunteguem davant l’escenari arran del portal que dóna nom a la plaça. Si no puc esquivar la gentada no podré veure còmodament la festa. En un cop d’inspiració se m’acut dirigir-me al teatret per la banda del darrera, com si fos un dels artistes que ha de sortir a l’escenari. Em surt bé. No sé com, però la qüestió és que supero sense dificultat els controls i el cordó de policies. També esquivo els guardaespatlles que protegeixen les autoritats, concentrades en un espai acordonat. En un moment, em trobo assegut molt a prop dels manaires. Ocupo una de les cadires folrades amb tela blanca. Al davant de tot. A tres metres seu l’alcaldessa de la ciutat, envoltada de la quota de llepaires que pertoca. També hi ha oficials vestits amb uniforme d’impol·luta blancor, consellers municipals i familiars. Ningú no em diu res. No solament em toleren, sinó que fins i tot em dediquen mirades complagudes i somriures. Emmarca la tarima escènica la muralla de maons de la ciutat vella i el cel serè. Negríssim. Una lluna grossa, de color merenga, s’ajoca per la banda de ponent. De pressa, com si tingués ànsia per aconseguir el seu company, el sol, que ara mateix descansa darrere els cimals de Doi Suthep.
Els presentadors anuncien la recreació d’un fet històric. Ni més ni menys que la fundació de la terra Lan Na, amb Chiang Mai de capital. El xou arrenca amb música èpica, grandiloqüent. Una veu gravíssima, de dicció perfecta, comença a narrar emfàticament els fets que suposadament s’esdevingueren unes quantes centúries enrere. Els prolegòmens tan ampul·losos, estil son et lumière del temple de Karnak, a Egipte, fan pensar que en qüestió de segons apareixerà un exèrcit d’elefants engalanats, escortats per braus soldats armats amb llances, arcs i fletxes desfilant de camí a un combat. Però resulta que en lloc de paquiderms sorgeixen uns cossos bellíssims amb ben poca història al damunt, guarnits amb llampants atuells i escassa roba. Una bogeria d’efectes rutilants, bafarades de fum i canonades lumíniques, entre altres sofisticades barators, serveixen per a emmarcar i destacar encara més la perfecció dels nois i noies que evolucionen estufats, conscients que provoquen admiració. És l’estil tai, sempre més preocupat pel què és postís que no per la substància. En aquest cas, l’al·legoria històrica és un pretext, l’excusa idònia per a una espatarrant exhibició de cossos. Una bigarrada samfaina endolcida i falsa que a cada cop d’efecte -i n’hi ha molts- el públic aplaudeix entusiasmat.
Ara canten i ballen tres enèrgiques artistes vingudes de Bangkok. Encenen passions. La gent s’aboca a oferir-los garlandes. La temperatura arriba a un grau superlatiu: música rítmica a tota marxa i carn fresca evolucionant amb estudiada provocació per a fer-la més llaminera. El plat fort de la nit, però, és Bie The Star, en aquests moments el cantant més aclamat de Tailàndia. Bie és fill de Chiang Mai. Es produeix una explosió emocional unànime al moment que Bie irromp a escena. Xiscles, crits, ovacions. Plors histèrics de moltes adolescents que voldrien acostar-s’hi. Bie demostra a bastament que és el rei. És un ídol. Fa una actuació impecable. És un bon cantant i un grandíssim ballarí. Té carisma. Trencacors nat. Bie ha nascut per ser una gran estrella.
Pocs minuts abans de mitjanit les autoritats en pes pugen a l’escenari. L’alcaldessa enceta un parlament. Arenga la gent amb abrandades paraules de caire patriòtic. Hi té la mà trencada. A les dotze en punt no sonen campanades, però esclata un castell de focs que il·lumina la ciutat. Dels quatre punts cardinals emergeixen en diagonal múltiples i poderosos coets llençats des d’uns canons. Esclaten produint un joc multicromàtic de centelles com mai abans no havia vist. Un luxe pirotècnic de somni que embadaleix tothom. Fascinació general per les enlluernadores guixades superposant-se en la pissarra opaca de la nit. Les rabents traces de colors s’entrecreuen amb la parsimònia processional dels globus, potser alentits pel llast de tants pecats.
Acabats els focs, les dues pantalles gegants instal·lades a la plaça emeten un vídeo del flamant primer ministre Abhisit. El president del país adreça als ciutadans de Chiang Mai unes paraules plenes de bons desitjos. Els felicita l’any que s’enceta. Una felicitació de conveniència, és clar. Al moment que Abhisit inicia el parlament, les autoritats locals s’alcen dels seients i es posen d’esquena a les pantalles. A l’enemic, ni les engrunes d’una atenció fictícia. Amb la mateixa indiferència que les autoritats, el públic també s’hi posa de cul i comença a desfilar. En lloc d’esbroncar, menystenen qui veuen com un usurpador. Abhisit és de la banda dels grocs, eterns rivals dels vermells, el color polític dominant a la ciutat i a la província de Chiang Mai.
La plaça Tapè es va buidant a mesura que el primer ministre desgrana el lacònic parlament. Si continua gaire estona amb la sonsònia, segur que els ocells no trigaran a tornar al recer abandonat dels arbres per a ajocar-s’hi de nou.