Intentar integrar-se no escau al viatger. El llast de la pròpia cultura és massa sòlid perquè es pugui diluir, en un temps limitat, en una altra de nova on només s’és de passada. Per més que ens hi immergim, la boia del què en essència som reflota. No es pot tenir tot. El viatger ha d’acceptar que és un rodamón, un foraster a tot arreu on va, un passavolant que enlloc té res ni deixa arrels. Coneix molta gent i estima, però llisca per la superfície de les ànimes que troba. El viatger és el pas que no s’atura; com el cicle del sol, que no pot detenir la llum en una vall determinada perquè la seva missió és visitar-les totes. El viatger té relacions esporàdiques però difícilment fa amics. Les amistats es conreen amb el dia a dia, durant molts anys. No poder gaudir d’una comunicació interpersonal profunda debilita el viatger. Haurà de compensar aquesta mancança amb una vida interior prou rica per no sentir-se sol. Però amb la seva solitud acceptada fruirà més intensament del cúmul de sensacions que li brindaran els encontres amb tants humans diversos, amb éssers, sovint, puríssims. I els paisatges nous, els sabors, les aromes que exhalen altres terres. Al plat oposat hi ha les limitacions del viatger: la fragilitat física, la tendència al desarrelament, l’estigma de príncep desterrat. Però el reialme d’aquest príncep és el de la llibertat, el regne del lliure albir, del temps il·limitat.