Un bitllet per embarcar-me a l’Awu

A Flores ja m’ha passat un parell de vegades que em confonguin per capellà. No cal dir que quan s’esdevé sempre en surto beneficiat. Com ara mateix, que acabo d’arribar a l’oficina que la companyia oficial de navegació indonèsia, Pelni, té oberta a Maumere. El despatx no és gaire més que un casot de fusta que s’alça a prop del port. A hores d’ara, primeríssima hora del matí, una multitud s’apilona al voltant de la barraca. No és que hi hagi un motí, simplement és la manera que tenen de fer cua la gent d’aquí. Frisen per comprar un bitllet per l’Awu. L’Awu és un mercant de línia regular que demà passat ha d’arribar a Maumere, procedent de l’illa de Lembata, per dirigir-se a diferents ports de Sulawesi i Borneo. La meva intenció és comprar un bitllet fins Makassar, la capital meridional de Sulawesi. Empenyent per aquí i per allà aconsegueixo travessar la mola humana i plantar-me davant la taquilla. Així que em veu, l’home que despatxa els bitllets de seguida em diu father. La meva edat i el meu aspecte ajuden, sí. Però és definitiu el fet que em dirigeixi a l’empleat en indonesi*. Com els capellans.
Difícilment els clergues estrangers destinats en aquests àmbits remots fan l’esforç d’aprendre la llengua pròpia dels llocs on exerceixen el seu ministeri. Gairebé cap capellà s’expressa en la parla nadiua dels fidels de la seva parròquia. S’adrecen als feligresos en la llengua prescrita pel govern: l’indonesi. Com que per aquests verals la paraula d’un capellà encara és paraula de Déu, l’opció lingüística del mossèn és una raó de pes perquè els autòctons es passin ràpidament a l’idioma postís. L’indonesi també gaudeix de prestigi perquè és la llengua que parla la televisió. Les autoritats locals quan es dirigeixen al poble com a tals ho fan en indonesi. Fins i tot una entrevista de feina entre dues persones, ni que els uneixi la mateixa llengua comuna –altra que l’oficial-, es fa en indonesi. L’indonesi és la llengua que veuen escrita a la premsa, en cartells, notificacions i per tot; la que s’utilitza en els actes oficials, saraus i cerimònies. També és la que s’ensenya a l’escola. I la que parlen els residents i alguns viatgers estrangers quan s’adrecen als natius. Davant la presència massiva de l’idioma oficial, comprenen ràpidament que el que els parlava la mare al bressol no serveix gairebé per a res; com a màxim, per entendre’s en família i per a comunicar-se amb els amics. A tot estirar, la llengua dels pares és per parlar-la no més enllà dels límits locals. En canvi, creuen que l’indonesi els dóna categoria, que els fa importants. Estan convençuts que expressar-se en la llengua materna, fora de l’àmbit domèstic, els lleva possibilitats de trobar una bona feina. I és cert. Ràpidament assimilen que la llengua vernacla és cosa de vells i del passat; una relíquia vergonyant que no els ajuda en res. Assumeixen que els perjudica més que no beneficia. Així és com milions d’illencs del macro-arxipèlag indonesi abandonen progressivament les seves llengües pròpies per passar-se a l’oficial, un instrument imposat des de l’administració de Jakarta per uniformitzar el territori. En mans del govern de la república la llengua indonèsia esdevé un eficient artifici de submissió i control. La immensa majoria d’indonesis encara no han pres consciència que renunciant a la llengua dels pares reneguen del què són. L’abandonament de la llengua porta a la progressiva deixadesa d’altres trets que els fan genuïns, com les tradicions i la cultura. Així és com Indonèsia cada dia que passa és menys heterogènia i una mica més uniforme. L’arxipèlag conegut per ser un calidoscopi cultural vibrant, s’encamina vers un monocolor de tonalitats cendroses.
Corre perill d’extinció una au raríssima de Bali i, a l’acte, multitud d’oenegés i organitzacions ecologistes es posen en acció. Què passa amb les dotzenes de llengües en plena decadència de l’arxipèlag indonesi? Són més importants els boscos, les aus o les balenes que els idiomes minoritaris? A l’ànima s’hi ha d’avantposar l’entorn? L’esperit és menys transcendent que la carcassa? Darrere una llengua que es mor sempre hi ha una concepció del món i una cultura úniques que desapareixeran per sempre. La UNESCO no hi té res a dir, en aquest afer? Està molt bé que es dediqui a salvar temples extraordinaris, com ha fet amb Borobudur, però el patrimoni no són solament les pedres. També són les paraules i el bagatge que arrosseguen. No cal protegir-los, els idiomes minoritzats? Bona part de la tradició cultural d’Indonèsia avança cap una extinció segura si no s’hi posa remei aviat.
És obvi que el senyor que despatxa bitllets marítims no s’ha fet mai aquests plantejaments, com també és evident que mai dels mais cap home blanc que se li ha adreçat fins ara no li havia donat les gràcies en la seva parla. És per això que així que acabo de pronunciar apan gawan, quasi s’alça d’un bot de la cadira. Li dono les gràcies en lio, la llengua oriental de Flores, perquè m’acaba de tenir una deferència. Suposo que perquè s’imagina que sóc capellà em convida a passar a l’interior de l’oficina per la porta del darrere. Diu que podrà atendre’m millor, que em despatxarà el bitllet a l’acte. Deu ser lleig passar al davant de tanta gent, però faria el pallús si no acceptés l’oferta. L’activitat a l’interior de l’oficina s’atura així que traspasso el llindar de la porta. Ràpidament ha corregut la veu que parlo el lio. Els preciso que no, que solament en sé alguns mots. Em miren com si fos l’encarnació d’algun avantpassat baixat del cel. No se’n saben avenir. En sortir del despatx em sento satisfet per dues raons. Per una banda, he aconseguit el bitllet per embarcar-me a l’Awu en qüestió de minuts i, per l’altra, he augmentat l’autoestima -ni que solament sigui una espurna- d’aquesta bona gent.
* En diuen indonesi, però en realitat és la llengua malaia tal com es parla a la província de Riau, a l’illa de Sumatra.

Una resposta a Un bitllet per embarcar-me a l’Awu

  1. Francesc Vidal escrigué:

    En acabar de llegir aquest article he quedat una mica trist. Aquest escrit, redactat amb tanta intel.ligència i precisió, m’ha recordat que no només a Indonèsia hi passen aquestes mateixes coses. Que al món, hi ha centenars de llengües i de cultures que estan en procés d’extinció per acció o per omissió de molts governs i d’altres poders. De fet, al meu propi país hi està passat quelcom de semblant. En el segle XXI no s’imposa o es prohibeix per la força de les armes com es feia en segles anteriors, quedaria lleig, es fa amb subtilesa però amb determinació. El resultat, com diu bé en Jaume, és la progressiva unformització del món, de les maneres de pensar i de viure i, per tant, el món s’apaga. Ja sé que hi ha qui diu que és inevitable i que és un procés irreversible. Si, ja ho sé. Tampoc puc negar que el que jo sóc avui com a membre del meu pobre país moribund és el resultat d’anys i decennis d’invasions, imposicions i violències. Si. El que jo voldria és que el que hagi d’esser el món d’aquí cent anys, ho sigui per la voluntat lliure de les seves gents i no perquè hi hagi algú que així ho dicti i ho imposi. La varietat de llengües al món no ha de suposar cap problema per la relació i el coneixement mutu entre pobles, com de fet es demostra sempre que hom viatja per països foranis. Mai no he tingut problemes amb la gent pel fet de no parlar la seva llengua quan he viatjat pel món, perquè l’únic necessari per comunicar-se amb la gent és la voluntat de fer-ho i el respecte mutu. No cal més.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: