A Ubud, el meu amic i mestre de balinès, Ngurah, va acompanyar-me al seu vilatge, petit i remot, ubicat entre un santuari hinduista i una torrentera amagada per un espesseït bosc de bambús de canya groga. Al vilatge vaig visitar el casal familiar d’en Ngurah. Després ens vam dirigir a una de les cases veïnes per saludar amics comuns. Les arrels balineses de la família d’en Ngurah i la del seu veí, en Wayan, es remunten en el temps. Ambdues famílies demostren respecte i estima al país expressant-se sempre en balinès. Un idioma minoritzat que recula veloç i que serà susbtituït, en qüestió de poques dècades, pel mal anomenat indonesi. En realitat, la llengua oficial d’Indonèsia és una variant dialectal del malai. “Indonesi” és un terme, més polític que lingüístic, per referir-se a la varietat de malai imposat per l’administració centralista a la totalitat de l’arxipèlag.
Jakarta promociona la invasió de Bali perquè de la independència ençà l’obsessió dels diferents governs ha estat la uniformització del territori. La uniformització política està assolida, la destrucció de les peculiaritats idiosincràtiques gairebé també. Però Bali es resisteix a aigualir-se i aguanta el pols. D’aquí que Jakarta posi èmfasi en l’enviament indeturable de gent d’altres illes. Els colons arribats a Bali s’hi estableixen per viure-hi d’esquena. No respecten la cultura, ni la religió majoritària dels balinesos, l’hinduisme -que detesten i menyspreen-, ni aprenen mai la llengua. Que els colons s’integrin a Bali és una quimera. Al contrari, minen l’essència balinesa com els corcs devoren l’arròs. Atiats per Jakarta els colons són lleixiu corrossiu, la pesta que acabarà amb la genuïtat illenca.
En Wayan va mostrar-me el tresor que amaga a casa seva. En uns armaris serva una col·lecció dels monstres balinesos més temibles: la bruixa Rangda i els seus deixebles. La comunitat ha confiat a la família la conservació i cura de les màscares, vestits i atuells dels personatges que en la mitologia balinesa representen les forces del mal. Per contrarestar, també custodien el Barong Ket, l’únic ésser del panteó balinès, barreja de drac i lleó, capaç de neutralitzar els poders malignes de la bruixa Rangda.
El pare del Wayan té més de 70 anys. Des que era jove personifica la bruixa Rangda en les cerimònies al temple. El bon home adopta la personalitat del malèfic personatge cada vegada que es posa la màscara i es vesteix amb la roba que caracteritza Rangda. L’he vist encarnat de Rangda suficients vegades com per certificar que l’actor s’integra tant en el personatge que la seva personalitat es transmuta. Afortunadament, quan en acabar la representació s’allibera de la fesomia del monstre, la bonhomia retorna.
Mentre bevia tassetes de te tot escoltant històries i llegendes de Bali, sempre sobrenaturals i més divines que no humanes, va arribar el fill petit d’en Wayan, el nen Made, de 10 anys. La família i amics l’anomenen Po Po, el nom d’un personatge d’una sèrie de dibuixos animats que emetien a la tele al moment que el nen va néixer. En Po Po, com el pare i l’avi, també es dedica a la dansa. Sap ballar molt bé el Baris, la dansa del guerrer, però en demanar-li que ballés per gravar-lo va escollir el Kebyar Duduk, la peça que en aquells moments començava a aprendre. Veiem el nen ballar al pati de casa seva. El seu pare l’ajuda a vestir-se a l’inici del vídeo. I vigila molt discretament els moviments del noi, del principi al final.
Armari on la família d’en Wayan custodia les màscares i atuells de la malèfica bruixa Rangda i els seus deixebles o “moret”.
Màscares de la bruixa Rangda, l’ésser més malvat de la mitologia balinesa.
Un dels deixebles de Rangda, els monstres que assisteixen la bruixa i promouen el mal.
El Barong Ket és l’única criatura que pot enfrontar-se a Rangda i neutralitzar-la, que no vèncer-la. En la mitologia balinesa el mal és impossible d’eliminar.
En Po Po, fill d’en Wayan, balla la dansa Kebyar Duduk al pati de casa seva. Durant la dansa el seu pare l’observa per donar-li, si cal, instruccions discretes.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera Nikon D7000. Enfocament manual. Arxiu original: MOV(Quick Time). HD 1920×1080. Gravació sense trípode.
Un jove espectador de Calonarang es distreu observant-me. El joc és recíproc, la càmera li caça la mirada.
La ballarina de Legong respira profund abans de sortir a escena.
L’intèrpret del monstre més temible de la mitologia balinesa, la bruixa Rangda, observat per la seva pròpia màscara.
L’aleví de la família del mestre Anom Agung reflectit al mirall. A mig abillar, abans d’interpretar la dansa amb màscara Jauk Keras.
L’artista I Dewa Nyoman Wirawan, conegut per tothom com Unyil, poc abans de començar a vestir-se per a interpretar la dansa que balla com ningú: Teruna Jaya.
El professor de dansa I Nyoman Joni -fill de Teges Yangloni-, considerat un gran ballarí de Baris quan era infant, després d’una actuació al wantilan del museu ARMA
El fill d’un músic de gamelan practicant amb els platerets durant una nit de cerimònia al temple Pura Penataran, de Pengosekan.
Són personatges balinesos amb caràcter. Entre els nens de la primera i la darrera imatge hi ha cinc ballarins. De la ballarina madura que broda la dansa Legong des que era una nena, al personatge que sosté la màscara de la temible i ferotge bruixa Rangda, àvida de fer mal i invencible eternament. Després veiem el fill petit del mestre Anom Agung, patriarca d’una família dedicada de ple a la dansa tradicional de Bali. El noi es veu reflectit en un mirall, a mig vestir, poc abans de ballar Jauk Keras. Una dansa que havia assajat solament dues vegades. Va aprendre-la a casa seva, alliçonat pel pare, el dia abans.
El personatge que ve després és I Dewa Nyoman Wirawan, el gran Unyil. Seu sota una porxada del museu ARMA, amb la maleteta de rodes on hi duu el vestit que necessita per interpretar Teruna Jaya. Feta la fotografia va començar a vestir-se. Dewa (Unyil) excel·leix ballant Teruna Jaya* (Joventut Victoriosa). Teruna Jaya fou concebuda per ser interpretada per una dona. Però requereix tanta energia i gràcia a la vegada que poques ballarines són capaces de sortir-se’n. Unyil dóna a Teruna Jaya la força que necessita i la delicadesa que també demana. El ballarí sovint gira pel món. Actua amb freqüència al Japó, on el segueixen una munió de fans.
El personatge següent és l’entranyable I Nyoman Joni. Un home de 42 anys que encara se sent nen. Va viure una infantesa daurada. Mentre va ser menut fou l’estrella indiscutibe de la dansa Baris. La ballava tan bé que van passejar-lo per tot el planeta: un nino-ambaixador que exhibia el millor de Bali. L’any 1992 va tornar a Europa però com a professor de dansa. No fa gaires anys va fer una estada d’un parell de mesos a Barcelona. Quan parla de la capital catalana li cau la baba. En Joni és un adult amb ànima de nen, un trapella amb cos d’home que es resisteix a créixer. Els èxits de quan era un nen els duu gravats a l’ànima. Enyora aquells anys, voldria recuperar-los. Hi està tan arrapat que l’impedeixen madurar. En Joni mai voldria fer-se gran.
El nen que toca els platerets de la darrera foto vaig captar-lo poc abans que l’immens I Gusti Kompyang Sana oferís als fidels que eren al temple Pura Penataran, de Pengosekan, una interpretació memorable de la dansa amb màscara Topeng Tua (Dansa del Vell). La criatura comença a practicar amb un dels instruments més simples de l’orquestra de gamelan. D’aquí a no gaires anys segur que en serà un expert. Es diria que quan neixen els balinesos ja duen el talent artístic estampat als gens.
*La dansa “Teruna Jaya” interpretada per I Dewa Nyoman Wirawan (Unyil) en aquest vídeo, vaig enregistrar-la el 12 de novembre de 2006 a l’escenari del museu ARMA, d’Ubud. El mateix lloc on a la cinquena fotografia veiem el ballarí assegut esperant el moment de començar a vestir-se per dansar una altra vegada “Teruna Jaya”, gairebé 5 anys després de la interpretació que podem veure a les imatges.
I Kadek Adi Mahendra és un ballarí que conec des que era infant. Viu al vilatge Abianbase, a Gianyar. De molt menut el seu pare va començar a portar-lo al Museu de les Arts Agung Rai (ARMA) de Padangtegal, Ubud. Pak Agung Rai, el propietari del museu i esplèndid centre cultural, és un mecenes balinès que consagra la seva vida a l’art i la cultura de Bali. Des de la creació del centre es manté fidel als principis que van moure’l a promoure un dels bastions més importants d’irradiació de cultura balinesa. Una de les activitats és l’ensenyament de dansa i música de gamelan als nens i nenes balinesos. Tres vegades a la setmana les famílies interessades porten les criatures a l’ARMA. Els nens aprenen dels millors professors i professores d’Ubud. L’ensenyament és gratuït, Pak Agung Rai es fa càrrec de totes les despeses, com ara el sou dels mestres i els àpats durant les hores que imparteixen classes. També proveeix uniformes pels menuts i els promou quan han aconseguit els coneixements suficients. Mahendra és un dels excel·lents fruits d’aquesta labor de Pak Agung Rai. El jove Mahendra està especialitzat en la dansa amb màscara Jauk Manis i la dansa Baris. Les fotografies van ser preses a les instal·lacions de l’ARMA un vespre de diumenge, abans i després de l’actuació del ballarí Mahendra, al wantilan o escenari de pedra del museu. Un teatre a l’aire lliure magnífic, que lluu especialment de nit. Si sou a Ubud, o teniu programat anar-hi, podreu gaudir de l’actuació del ballarí Mahendra, a l’escenari de l’ARMA, els diumenges al vespre.
Les imatges són fetes en diferents llocs d’Ubud (Bali) i dels entorns, en dies també distints. A la primera fotografia veiem dos nens ballant conjuntament el Baris, o dansa del Guerrer. L’actuació és al temple Pura Dalem, de Pengosekan. La segona fotografia mostra un fragment de la dansa del príncep durant un Janger al jardí del palau de Peliatan. La tercera i la quarta són preses al palau d’Ubud 21 dies després de la incineració del cos de l’àvia Txokorda. No cal dir que les danses se celebraven en honor de l’ànima de l’àvia, ara al Surga, esperant el moment idoni per a reencarnar-se. La cinquena fotografia és d’un ballarí acabat de maquillar, instants abans de participar al Calonarang que va celebrar-se al bale de Kutuh Kelod. La darrera és un músic de gamelan en el transcurs d’un concert al Cenik Wayah, un dels escenaris més prestigiosos d’Ubud. Les fotografies són fetes durant actuacions cerimonials, amb dues excepcions: la segona fou presa una de les nits del 1er. Festival de Peliatan i, la darrera, que va ser feta durant una audiència per a turistes.
La ballarina tem alguna cosa o la pren un fred sobtat mentre s’abilla?
Vés a saber si de sobte el còmic no ha perdut la inspiració. Serà capaç de pouar-ne més abans d’intentar fer riure l’audiència?
El nen que farà de mico en una seqüència del Ramayana, se sent ningú sense els companys?
El ballarí de Baris sap que començarà i acabarà tot sol la seva dansa. D’on treurà en pocs segons la tensió que necessita?
La ballarina de Legong, aparentment cansada, moments abans que el seu cos madur es torni bambú.
Els ninos aparentment trencats de les imatges, o potser cordes destensades, saben que en un instant un llamp els posseïrà: l’aire de Déu els alçarà i els farà àngels. Criatures preses pel taksu, la força que ho pot tot, l’arc que tensa l’esperit i les sagetes.
La nit balinesa conjura esperits i fantasmes. La fosca és bona aliada del ritual i la màgia. A la primera imatge veiem un moment de la cloenda de la cerimònia nyineb o nyimpen. La nit tercera, després que a través de la dansa i el foc un dels sacerdots entra en trànsit, els fidels hinduistes guarden els ídols dins els compartiments que els pertoquen al Pura Dalem, o temple de Xiva, al vilatge de Pengosekan. Les següents fotografies corresponen als rituals nocturns que van seguir a la cremació del cadàver de l’àvia Txokorda, el passat mes d’agost, a Ubud. Al peu de la pira crematòria, sota l’esquelet del toro encara fumejant on va incinerar-se la difunta, els sacerdots preguen i exorcitzen. Dringars de campanetes, aspersió d’aigua sagrada, encens i mantres. Rere la tribuna del toro veiem la plataforma per on va baixar-se el cadàver un cop van treure’l de la torre, o bade, emergint al fons de la cinquena imatge. Finalment, una part de la torre de 25 metres d’altura que carretejada per centenars d’homes va servir per transportar el cos de l’àvia Txokorda del palau d’Ubud al Pura Dalem Tebesaya, es pot veure en la darrera fotografia -feta de nit com totes les altres-, entre les fulles dels immensos arbres banians del cementiri.
El musicòleg i pintor russo-alemany Walter Spies (1895-1942), interessat per la música d’Indonèsia, va viatjar a Java. Durant un temps va residir a la ciutat de Yogyakarta. Vivia a palau, protegit pel rajà de l’època. El 1927 l’artista va traslladar-se a Bali. L’illa el va seduir de tal manera que s’hi va quedar. Durant 9 anys Spies va viure a Txampuan, a l’oest d’Ubud, en una caseta en la confluència de dos rius. Va interessar-se per la música balinesa, pels rituals i les danses. A partir d’una cerimònia on els participants entraven en trànsit, Spies va desenvolupar una coreografia amanida amb fragments del Ramayana, foc i cors masculins. La creació original de Spies pot veure’s al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, producció de 1932. La majoria de representacions del Kecak que avui es veuen a Bali deriven de la creació original de Walter Spies. El Kecak de les imatges és la versió que el mestre I Ketut Rina va presentar al festival de Peliatan (Ubud), el passat 16 d’agost. Rina -el veiem a les fotografies primera i segona- ha portat la seva visió de la dansa per escenaris de tot el món.
Recomanació: Mentre mireu les fotografies, llegiu el text i intenteu volar amb la imaginació a Bali, escolteu aquesta versió extraordinària de la dansa, enregistrada durant la dècada de 1960. Deixeu-vos seduir per un compendi de l’esperit esencial de Bali: ritual, màgia i exorcisme.
Bali al cor perquè és part de la meva ànima. Com el meu país, Bali pateix l’escabetxada dels bàrbars. Bàrbars que, ves per on, també els arriben de ponent. Indonesis que espolien Bali amb la mateixa cobdícia que els espanyols espolien Catalunya. Indonesis que els trepitgen, com els espanyols volen esclafar-nos a nosaltres.
Conversa que va arribar-me d’una taula on seien quatre mesetaris, al restaurant d’Ubud on dinava. Un deia: “No veas el tipo aquel que encontramos en Bangkok, un acento catalufo que te cagas…”. Un altre s’alça després d’haver-se acabat una cervesa: “Please!”. No era una petició adreçada a les cambreres, no, era una ordre feta amb mala educació i molt mala gaita per demanar una altra tongada de cerveses. Beveu i emborratxeu-vos, botxins de la diversitat, monolingües empedreïts que ni l’anglès sabeu xampurrejar.
L’idioma balinès cada vegada és més residual, es troba en la fase prèvia al domini complet de l’indonesi. La barreja de balinès amb indonesi -balinesi- progressa a Bali encara amb més intensitat que el catanyol a Catalunya. Bolets enverinats que maten. Immersió torrencial d’espanyol al nostre país (teles, ràdios, premsa, entreteniment, jocs informàtics). Espanyol que preval al carrer i al món de l’oci. Els espanyols que manen volen la mateixa invasió a les aules, el darrer reducte del català. Envaïment massiu d’indonesi a l’escola, a les teles, a les ràdios, a la totalitat de la premsa. I també al carrer. Els balinesos no s’hi oposen, potser és que són proclius a autoimmolar-se.
A les escoles balineses la totalitat de les matèries s’ensenyen en indonesi. El balinès l’aprenen d’esma, presència ínfima a les aules. Una hora i vas que t’estrelles. És ridícul el nombre de persones a l’illa que dominen el balinès, que sàpiguen parlar-lo correctament, llegir-lo i escriure’l. Els mestres de Bali no poden dirigir-se en balinès als alumnes, solament els és permès parlar-lo quan l’ensenyen. El balinès, la llengua pròpia, tractada com si fos una llengua estrangera. Pitjor: el balinès és infinitament menys valorat que l’indonesi, llengua invasiva i forastera. El balinès és propi de pagesos, de gent pobra, d’ignorants sense educació ni cultura. El balinès per les cerimònies religioses, per pregar, per les coses de l’ànima, per a l’àmbit domèstic i para de comptar. Aquesta és la percepció general que tenen la majoria de balinesos del seu idioma. El balinès, una llengua infinitament més rica que el malai parlat a Indonèsia, del qual en diuen indonesi.
A Bali emet una emissora pròpia de televisó. Una televisó que és allò que els espanyols volien fer de TV3: una tele letalment avorrida, o antropològica per dir-ho en termes que coneixem prou bé. Es passen el dia emetent arcaiques salutacions, discursos inacabables, rituals, pregàries i musiquetes ensopides. Notícies locals (gossos afectats de ràbia, nous casos de grip aviar, el casament d’una personalitat o la defunció d’una altra), en balinès. Les notícies de nivell, les considerades importants, les diuen en indonesi. No s’hi programen ni dibuixos animats per la canalla, ni pel·lis populars doblades al balinès, ni programes de varietats, ni debats d’interès general, ni telenovel·les d’èxit… Res de res. Tot això, l’entreteniment, la polèmica i el lleure són exclusives de les emissores indonèsies presents a Bali. Ningú es mira la televisió balinesa, a no ser que demà hi balli la nena o a veure quan serà la propera lluna plena. Els nens balinesos van aprenent l’indonesi a la tele i a l’escola mentre obliden la llengua dels avis, sense adonar-se que amb la llengua també perden el patrimoni i la memòria.
Onze de Setembre a Bali. El desig que Bali sigui lliure com ho serà Catalunya un dia que s’acosta.
El vespre de fa cinc dies va ser el darrer de la cerimònia Nyimpen. Durant tres jornades els temples de Bali van vessar de color, torres d’ofrenes de fruita, aus per alegrar les ànimes dels traspassats, animals empalats i flors. Vibrants orquestres de gamelan i dringars de campanetes dels sacerdots durant les pregàries. Moments sublims quan els balinesos preguen. Àurea i encens, baf dels déus als cors oberts. Al pati del temple Pura Dalem, de Pengosekan, van celebrar-s’hi danses. A les fotografies veiem algunes instantànies de la dansa Manuk Rawa, que podríem traduir per Ocells dels arrossars. És una dansa dinàmica que imita el vol i els moviments de les aus mentre volen i quan s’aturen. Manuk Rawa va ser creada pel veterà coreògraf, professor i músic balinès I Wayan Dibia, de Singapadu. Interpreten la dansa noietes del vilatge. Res no és profesional ni espontani. És el fruit d’una llavor de segles. Conjunció de treball, orgull i amor per la tradició i la terra on van néixer.
Centenars d’anys enrere l’hinduisme va entrar a Bali de bracet amb l’ornament litúrgic de les danses. A través de l’expressió dels cossos els ballarins manifesten el sentit més pregon de la fe. Els moviments són l’exteriorització de l’ànima dels dansaires en comunió amb l’esperit -o l’alè- dels déus. Durant centúries la tradició ha prevalgut en el ritual dels balls. Amb l’arribada dels primers artistes europeus a Bali, en el transcurs del primer terç del segle XX, molt del que havia estat inamovible va començar a trontollar. Dins el camp artístic conceptes arrelats com el patrimoni comú de talles, pintures o danses va cedir a la noció de propietat individual introduïda pels europeus. Ens trobem el cas de Walter Spies (1895-1942), un musicòleg i pintor russo-alemany que va arribar i es va instal·lar a Bali el 1927. Spies va adaptar la dansa Kecak per al film Insel der Dämonen (L’illa dels dimonis), de Friedrich Dalsheim, el 1932. La coreografia recreada per Spies segueix mostrant-se avui en la majoria de versions del Kecak que es ballen per turistes. Probablement a partir del toc personal d’Spies al Kecak, els balinesos, sempre oberts a assimilacions i canvis formals, però hermètics pel que fa a l’essència, no solament han recreat danses seculars sinó que també n’han concebut de noves.
Els artistes més influents no es conformen en oferir durant les cerimònies religioses les danses i música de la manera que s’han vist i escoltat sempre. L’esperit creatiu els impulsa no solament a la renovació i al rescat d’obres antigues, sinó a concebre noves peces. I Nyoman Cerita és un dels artistes amb més renom. A més d’haver estat un ballarí excel·lent (ara es dedica a ensenyar els joves valors) avui és el coreògraf més valorat de Bali. És el creador, per exemple, de Satya Brasta, una dansa inspirada en un fragment èpic del Mahabarata interpretada per sis -de vegades, vuit- adolescents. I Nyoman Cerita també és coreògraf del sanggar Çudamani, a Pengosekan. Un sanggar és el centre comunitari on s’estudien i practiquen les arts tradicionals. Del sanggar Çudamani emanen algunes de les millors creacions musicals i coreogràfiques que avui es fan a Bali. El tàndem de Cerita amb els germans Dewa Putu Berata i Dewa Ketut Alit, fundadors de l’esmentada comunitat artística, juntament amb l’esposa del primer, Emiko Saraswati Susilo, una nord-americana d’ascendència javanesa, fan que Çudamani sigui, en aquests moments, el gresol de l’art musical i coreogràfic més reputat de Bali. Els components del sanggar són joves d’ambdós sexes, amb edats que van entre els 12 i 30 anys. A més de treballar les disciplines de la dansa i la música, experimenten una nova modalitat de teatre d’ombres que anomen Wayang Lestrik. En lloc de titelles de pell de búfal manipulats per humans, són els humans els qui representen els titelles. El Wayang Lestrik és un híbrid que es mou entre la dansa, el cant i el teatre. Les evolucions d’actors i actrius van acompanyades pels instruments de l’orquestra tradicional, o gamelan. El teatre d’ombres humà és una altra excel·lència nascuda del prestigiós sanggar.
Un altre dels grans, al qual considero el meu germà balinès, és I Made Karyana. Conec en Made des que era una criatura. He viscut la seva evolució de ben a prop. Durant les meves freqüents estades a Bali gairebé no hi ha dia, dels que resideixo a Ubud, que no passi per ca seva. En Made va començar ballant la dansa Baris i ara és un expert consumat. Pocs ballarins són tan apreciats a Bali com I Made Karyana. En Made balla sovint al palau d’Ubud i sempre que les cerimònies ho requereixen als temples del seu vilatge. De petit, el seu pare va ensenyar-lo a cisellar màscares de fusta. Les màscares que esculpeix són les que després utilitza per ballar les danses amb màscara o topeng. En Made també és professor de dansa tradicional, tant pels balinesos com pels estrangers que volen aprendre les arts de Bali de la mà d’un dels millors mestres.
Publicat per Jaume Mestres 
