Carta nadalenca a un escriptor

Bona nit, Enric.
Sóc a Sakon Nakhon, a uns 700 kms al nord-est de Bangkok. Acabat de connectar-me entra el teu missatge nadalenc. Si et tinc present és perquè m’agrada el què escrius. T’envejo: amb l’experiència que tinc, amb la de coses que observo i em passen, només que arribés a tenir engrunes del teu talent escriuria les millors pàgines de viatges i experiències de la història. Per què la naturalesa és tan injusta? Per què a tu no t’ha donat la gosadia viatgera que sí que m’ha donat a mi? A mi em falta el que tu tens amb escreix i a tu et manca el què per a mi és tan fàcil. No pot ser, Enric. Hauria de prevaldre l’equilibri.
Acabo de veure una desfilada de Nadal en terres d’àmplia majoria budista. I no una desfilada qualsevol. Almenys hi havia entre 150 i 200 carrosses molt ben parades. Fixa’t que no em refereixo a Bangkok, sinó a una capital provincial ubicada al rovell del territori més remot i marginat: Isan.
Amb què es menja aquesta aparent disparitat? Dels països que conec Tailàndia és el més aferrat a la seva tradició. Per l’orgull que desprèn es nota que mai no ha estat colonitzat. Els tais estimen i respecten, com pocs altres indrets, les seves coses. Professen devoció pels seus valors. En aquest aspecte són forts, molt potents. El budisme és el tronc que sosté el gruix de la seva idiosincràsia. El budisme, més que una religió, és una actitud. Embolcalla la manera de ser al món i entendre’l. A Tailàndia, el budisme és un lligall que ho inclou tot: religió, cultura, tradició. És tolerant, ben allunyat de la visceralitat cristiana. El budisme tai és sincrètic, sense dogmes. S’ha desenvolupat sobre una base espiritista. L’animisme i la màgia són la saó de la llavor budista, el solatge on ha crescut i s’ha fet gran. Fa més d’un mil·leni que el budisme theravada va arribar a Tailàndia procedent de l’Índia meridional. Hi va arrelar perquè no és una fe que imposi.
Però ara el budisme tai recula. L’inapropiat comportament de massa monjos el va minant. Sovint, la premsa publica disbarats atribuïts a bonzes. La mala fama creixent d’alguns monestirs perjudica el sangha, la comunitat monàstica. Històries que van corcant-lo. Com una plaga oportunista el cristianisme aprofita les esquerdes per infiltrar-se. S’enfila com una heura per la paret macada. És un procés interessant. Com més cristianisme, menys budisme; en conseqüència, menys Tailàndia. El fet de provenir de fora dóna prestigi al cristianisme. De fora i d’Occident. Àsia ens veu superiors. El que ve de nosaltres és digne de ser valorat, considerat i, sovint, integrat. Pobra gent! És que potser no llegeixen els diaris? No els arriben les notícies de la nostra corcadura social? El cas és que els cristians creixen imparables a Tailàndia. Es van fent forts. Al nord i al nord-est augmenten considerablement. Si Tailàndia es fa cristiana emergirà una ganyota de la nostra calca. L’esperit tai defallirà. Tailàndia esdevindrà un país sense color, una orografia plana, cap relleu que pugui interessar-me. Hi havia un Nen Jesús clònic en cada una de les carrosses d’aquest vespre.

About these ads

4 respostes a Carta nadalenca a un escriptor

  1. Maite escrigué:

    Jaume, escrius molt bé i m’agrada molt tot el que escrius… però no puc estar d’acord en què el cristianisme ho corca tot. Potser aquesta gent perdran una part de la seva cultura, però en guanyaran una altra. No serà mai un calc nostre… i, en tot cas, no pas tot és dolent en nosaltres.

    El cristianisme també evoluciona, i si no ho fa prou de pressa pel nostre gust, potser en un país com aquest, si que ho farà. En tot cas, de ben segur que serà diferent…. i el que ha de prevaler a tot arreu és l’essència Crística.

    Una forta abraçada nadalenca,
    Maite

  2. Jaume Mestres escrigué:

    Maite, molt agraït pel teu comentari. Un comentari sucós que respondrè com es mereix: confio respondre’l amb un nou article. El tema que apuntes és molt interessant. N’hem de seguir parlant. Que acabis de passar unes molt bones festes de Nadal. Molt bon any 2012.

  3. kertabunga escrigué:

    Com diu la cançó, qui perd els orígens perd la identitat. Espero que no els passi als tais.
    Feliç Any Nou. Petonets

  4. Jaume Mestres escrigué:

    No els passarà mentre es mantinguin ferms. Però els caramelets que reben dels que voldrien el món d’un sol color els enlluernen. Els monocromàtics són persistents i experts. Prou que parlo de les seves aptituds a “Jugant en els camps del Senyor”. Bon any i molts records!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.280 other followers

%d bloggers like this: